I vinga muntanyes

Rostos amunt, rostos avall. El nostre pa de cada dia dels caps de setmana, a pujar cims de les Rocalloses com uns pussessus. Ara en fa dos, en vam fer un que passava dels 3000 m, a una serralada que queda pel sud de Missoula, fa frontera amb Idaho i és al cor de les Rocky Mountains: les Bitterroot (que vol dir arrel amarga, i és el nom d'una floreta montanil). La muntanya en qüestió tenia per nom (i encara el deu tenir, si no s'ha mogut) Trapper Peak. El pic del paranyer. Hi vam fer via amb dos companys de fatigues, la Sole (biòloga de cotorres ,vinguda de les terres australs de la Patagònia argentina) i en Rubén (forestal de pins, vingut de les terres centrals de la Madrid ibèrica). Un parell de bones troballes que he fet aquí a Montana. Ara que això d'anar amb un forestal d'excursió ja he vist que és com tornar a fer una sortida de camp de tipologia vegetal, ens vam acabar aprenent tots els pins i la dinàmica de successió dels boscos de coníferes del lugart. El camí era steeeeeep, steeeep (dreeeeeet, dreeeet). Recordeu lo que la distància més curta entre dos punts és la línia recta? Doncs els hi van ensenyar bé a aquesta gent, perquè van fer un camí dret amunt i sense corbes: uns 1000 metres de desnivell fets en 4 milles. Després de fer tota la caminada, la vista de dalt era... magnífica, espectacular, insuperable...! Doncs no, nens, no. Aquest cop la vista des de dalt era gris. Gris boira, per ser exactes, perquè un núvol ho cobria tot. Cap cot i de tornada, deprimits que casi ens perdem i tot, i una hora després va començar a sortir un sol espatarrant i la boira es va esvaïr completament. Ja ho podia haver fet abans! Com diria en Pitu... va parir!!

Però la cosa va estar bé, perquè apart d'aprendre mazo (perdoneu, això d'anar amb un de Coslada té els seus efectes... i sí sí, diuen mazo!) dels pins i els boscos, també vam trobar mazo de cagarades de llop. Com que no era el dia de sort, cap d'aquests caganers va tenir la decència de creuar el camí i deixar-se veure. El que sí que vam veure van ser un parell de cabirols i un parell de caçadors. Això dels caçadors s'ha d'explicar, perquè no era moc de gall dindi. Els senyors anaven en cotxe, cosa que solen fer els caçadors com la majoria de gent per moure's d'un lloc a l'altre. Lo que no és tan comú en la gent que va en cotxe és que el copilot tregui mig cos a fora i vagi apuntant al bosc amb un rifle de déulopare. Sort que els pobres cabirols els havíem espantat cinc minuts abans i havien sortit de la pista... Però lo millor del cas és que, parlant d'aquesta situació diguem-ne "de caçador vago" amb la gent d'aquí, ens van dir que allò no era gaire legal: primer, perquè no està permès caçar des d'un cotxe, i segon, perquè la temporada de caça comença el proper cap de setmana. O sigui que avui aprendreu una nova paraula en anglès: poaching. Que vol dir fer el furtiu, ni més ni menys.
La segona i fins el moment última experiència montanyística va ser el cap de setmana passat, a les Mission Mountains, una altra serralada molt espectacular que queda, aquest cop, al nord de Missoula. La cosa va ser més multitudinària: érems els tres del Trapper més en Dani, el valencià que fa els honors d'ambaixador de tot hispanoparlant que corre per Missoula, i amb qui ja havia anat a trescar pel monte (aquest, aquest... http://canpuma.blogspot.com/2010/07/visitant-en-lolo.html), i tres que en podríem dir long-term residents, en Víctor, l'Amber i en Charlie. El pic que volíem pujar no era tan alt com el Trapper. El Panoramic Peak en fa uns 2700, i havíem de fer 1200 metres de desnivell, però amb més camí. Per lu cual un pot pensar que el pendent és més suau. Si bes. El gruix de la caminada era diguem-ne força planera, i quan arribaves al peu de la muntanya et trobaves una mole de pedra que pujava de cop. Doncs res, endavant i foris. Les vistes des de dalt aquest cop sí que cap queixa, i com prometia el pic, panoràmiques a més no poguer. Es veia Glacier i tot, des d'allà. Però encara ens quedava la tornada, llarga com un dia sense pa (txé, allò estava a fer la mà!), tant que vam caminar un parell d'hores sota l'única llum que ens oferia una lluna casi plena, i més tard els nostres frontals quan un parell d'ensopegades ens van fer veure que lo bonic pot ser una mica arriscat, a vegades. Tot i que el cansànciu de la caminada va deixar algunes seqüel·les, va valdre molt la pena. Que maco que és això tu!
I res, a veure aquest cap de setmana cap a on ens porta. Que ja serà l'últim... i ja hi ha ganes de fires!

Algunes fotos del voleio

Aquestes són de la ruta de 4 dies a Glacier:






I aquestes, del safari per Yellowstone:

De vacances

Jelou companys! Tan de temps sense donar senyals de vida, més d'un es devia pensar que se m'havia menjat un grisli d'aquells. Res més lluny de la realitat, el que ha passat és que he desaparescut durant 2 setmanes de vacances a visitar parcs nacionals i coses d'aquestes, amb una companyia immillorable! Una setmaneta al Glacier (nord de Montana) fent una ruta de 4 dies per uns paisatges de muntanya es-pec-ta-cu-lars, acampant al costat dels óssos (en vam veure 4 de negres, negres no perquè fossin lluny precisament, i vam trobar petjades de grislis al fang). Després d'una bona dutxa, agafar els patracols una altra vegada i cap a Yellowstone, casa d'en Yogui. Molt xules les fumaroles i els gèisers i els jacuzzis d'aigua turquesa plens de bacteris fent la xup-xup. El paisatge d'allà també té lo seu per un focòleg com jo, és una pineda que està regenerant després de que l'any 88 es cremés gairebé del tot. De fet ens en vam trobar un en directe, d'incendi (que cremava des de feia mig mes i que deixaven cremar, sota un mínim control... i tot ben explicat amb panells a la carretera, com el foc forma part dels ecosistemes, etc., quina diferència!). I de bitxos és un safari, ni més ni menys. Gent a tot arreu parant-se a fotografiar tota cuca viva. Això sí, d'animals n'hi havia per donar i per vendre: cérvols, cabirols, antílops, bisonts, cabres, coiots, oques, ànecs, blauets, llúdrigues, óssos (sí aquest cop vam veure el grisli! encara que va ser només el cul i de nits corrent davant el cotxe, pobre Yogui)... i bueno, i els llops què? Sí, els llops són potser lo que teníem més ganes de veure, però ens vam haver de conformar amb sentir-los udolar lluny, un vespre veient fer-se fosc en una vall inacabable plena de bisonts i antílops, quina postal, i quina banda sonora! Un cop enllestit Yellowstone, que mira que n'arriba a ser de gran, vam fer cap al sud a un altre parc nacional, el Grand Teton. Sí, el nom se les porta, no és perquè soni millor ni pitjor, sinó perquè vol dir just el que us esteu pensant. Vol dir "el gran mugró" (toma!), en francès, i realment li van posar uns francesos que anaven per allà caçant castors i venent pells, quan van veure la forma de les muntanyes, ara imagineu-vos lo necessitats que devien anar pobres. Jo mira que tinc imaginació eh, però la forma aquesta no li vaig veure per enlloc... Allà vam veure més cérvols i un altre ós negre, i vam enganxar el camí de tornada. Érem a Wyoming, veníem de Montana i encara ens quedava Idaho (tercer estat que visitàvem). El camí entre Idaho i Montana és lo més semblant a estar al cul del món que us pogueu imaginar: una autopista per nosaltres sols, i no exagero. I per més inri, entrant a Montana entens perquè és l'estat amb menys densitat de població de la unió. Durant km i km, només valls plenes de matolls, i com a molt alguna vaca. Tan desert estava que casi ens quedem sense gasolina, perquè no vam trobar ni una trista gas-esteixon en tot el dia. Però renoi, quina mà de wilderness que vam veure!

Les fotos encara les estic triant (ei que aquesta setmana he acabat la introducció de l'article ja, i només queda discutir, però sense enfadar-se), ja n'arribaran més la setmana que ve. I si no, quan torni nens, que això ja s'acaba i les fires són aquí al costat! A reveure!

Gestió de fauna a l'americana: óssos i llops al diari

Abans de desaparèixer quinze dies de vacancetes, per anara visitar 3 parcs nacionals (Glacier, Yellowstone i Grand Teton), us deixo un parell de notícies d'avui al diari de Missoula. Va sobre llops i óssos. La primera que us deixo és dels óssos. No té pèrdua, és gestió de fauna a la brava. Per posar-vos en antecedents, dir que aquí quan un ós s'acosta a un galliner o a unes escombraries massa a prop de cases habitades, el que vindria a ser el Dept. de Fauna fa una batuda pels voltants, i el primer ós que troben el capturen i se l'emporten lluny després de marcar-lo. Si torna a passar el mateix amb el mateix ós, a la guillotina o al zoo. Veure per creure:

http://missoulian.com/news/state-and-regional/article_404ab586-c53d-11df-b2b4-001cc4c002e0.html

I la segona, de llops. Va de com alguns polítics de l'estat veí, Idaho, es prenen que hi hagi llops campant per allà. Petició de zona catastròfica (nada menus!!!). La queixa és no poder-los afusellar perquè són espècie protegida (no us recorda cap cas relativament recent, a alguna zona de muntanya catalana...?). Per cert, frase lapidària: "és com tenir un virus i que no et deixin prendre antibiòtics". Deixant de banda l'alt nivell poètic de la metàfora, senyor meu, sàpiga que ja se'n pot anar prenent d'antibiòtics, que no li faran pas res contra els virus...

http://missoulian.com/news/local/article_5e750d0c-c535-11df-8bd2-001cc4c03286.html

Per cert, com veureu a la notícia, un jutge va tornar el llop a la llista d'espècies protegides, fa escassos mesos. Hi va haver, i encara hi ha, gran enrenou entre el món caçador i ramader (totes les vaques campen lliures aquí), amb bon altaveu mediàtic (surt dia sí dia no al diari), i el mateix diguem-ne Dept. de Fauna hi estava molt en contra. De fet una de les seves principals ocupacions era la de "controlar" la població de llops de l'estat, el que equival a matar-ne uns 200 cada any. Us imagineu els agents rurals de cacera de llops? Vaja, de fet ja ho fan amb les daines als aiguamolls, encara que això potser entraria a la categoria de gestió de zoològics... De tots modus, que Déu nostro senyor ens agafi confessats...

Camina que caminaràs...

Aquest cap de setmana he fet més quilòmetres que un beneit. Que això d'estar dins d'un despatx i de cares a un ordinador tot lo sant dia no és pas bo per la salut mental d'un becari, ja de per si prou espatllada per tractar-se d'aquest ofici, i més en el cas d'un servidor que ja la tenia mig de gairell abans de posar-s'hi. O sigui que com ja haureu endevinat, intel·ligents lectors, me'n vaig anar a pasturar per boscos i muntanyes. Missoula es podria dir que és un prodigi de lloc pel que li agrada trescar per l'aire lliure, perquè té els boscos a quatre passos o dues pedalades.

El dissabte (després d'anar a mercat, com toca) vaig fer una passejada curta fins a dalt d'una muntanyeta (el Mount Jumbo), tornant per mig d'un bosquet i baixant després per una urbanització d'aquelles pijilles, vaja cases d'aquelles amb quatre cotxes aparcats al garatge un dels quals era indefectiblement un Porsche. Tret de les ganes de pixar a la bústia que em van venir en aquest tram, el camí per la part més natural va valdre la pena. De bitxos també en van sortir, podia pas ser d'altra manera: els cérvols de costum, mallerengues i pica-soques, i la sorpresa, forces trencanous. Aquí del trencanous en diuen Clark's nutcracker, perquè quan van dos ornitòlegs d'aquests friquis i en veuen un, el més totxo li pregunta a l'altre, Ted, allò era un nutcracker? I en Ted li respon: és Clark que sí (ara poseu-hi uns riures enllaunats i ja la tindríem).
Ara que ja l'he dita, passem al plàning del diumenge. Lo del dissabte va ser un entreno, com aquell gironí que va a Sant Miquel per escalfar les cames per un Pirineu. Aquí a sis km de Missoula, ja he dit que aquesta ciutat és una meravella pel pati que té, hi ha l'equivalent a un parc natural, el Rattlesnake Wilderness Area. I com que és muntanya, bé havia de tenir un piquet més alt que els altres. L'Stuart Peak, 2440 metres. Això fa venir gana, tan a prop... O sigui que ni curt ni peresós, em vaig arribar a l'inici del corriol cap allà dalt (el trailhead, que en diuen aquí) i amunt que fa pujada. Cinc hores més tard, o després de dotze km de camí, ve a ser el mateix, arribava a dalt. Després de 1400 m de desnivell, força llaçat però ben recompensat per les vistes de llacs i muntanyes enfarinades. La tornada pel mateix cantó, més avorridota com totes les tornades. El millor, el camí: primer pel costat de rieres, amb la seva vegetació ja canviant del verd al groc i vermell de la tardor, i després entre pins, pícees i avets, amb mates de huckleberries acompanyant el corriol en alguns trossos. També de bitxos, aquesta vegada sense més mamífers que els omnipresents esquirols dalt dels arbres i els divertits chipmunks arran de terra, uns quants ocells interessants: van sortir 3 grouses, galls de muntanya, cosins americans del gall fer del Pirineu, i, com dirien a la Garrotxa, fèquits que igual de grossos. A més a més, molts robins (parents de la merla i el tord) atipant-se de berries, i trencapinyes! Sí, ja he vist trencapinyes (la mateixa espècie) al Pirineu, a la Sierra Madre mexicana i a les Rocky Mountains. Pins i muntanya, el trencapinyes treu la banya. Vale d'acord, no tenen banyes, però quedava bé. Res mainada, que va valdre la pena l'excursioneta! Igual que la dutxa després d'arribar a casa...!

Us deixut un parell de fotos, una mallerenga i una mena de reietó (un kinglet). A reboira!

Els ocellets de Can Cremat de la Muntanya

Mentres paladejo un tàper de halibut amb samfaina per dinar, aprofitaré per explicar-vos una mica, avui sí, què he fet de feina amb els americans fins ara. Aviam. La idea de venir fins aquest cul de món a fer una estada, apart de perquè estava ple de muntanyes i bitxos (tot juga), ve de que és el lloc on probablement s'ha treballat més el tema de què els hi passa als ocells quan es crema un bosc, i quan després es talla. Com que m'he passat els últims 3 anyets trescant per brolles i pinedes cremades de l'Empordà fent més o menys el mateix, se'ns va ocórrer que podria estar bé comparar tots dos llocs: Catalunya versus Montana! El picot garser gros versus el black-backed woodpecker! El cotoliu versus la bald eagle (ai pobret)!
Doncs després de dos mesos i Escaig (que era aquella toia que va jugar de pseudo-davanter al Barça un temps, alguns ho recordareu, al costat dels mítics Angoy i Jordi Cruyff) remenant bases de dades dels ocells de Can Cremat d'aquí i d'allà, del dret i del revés, del revés i del dret i tornem a començar, per fi he arribat a tenir uns resultats prou decents que han convençut força al personal. Catalunya i Montana, per molt que pugui semblar inversemblant, comparteixen algunes reaccions dels ocells a la tala del bosc cremat. Els ocells de bosc, picots i pica-soques, mallerengues i raspinells, quan tallen els arbres després d'un incendi, se'n van a fer punyetes tant a un lloc com a un altre. Oh quina grossa, el gran descobriment, direu, per això se n'havia d'anar a Montana? No s'ho podia imaginar des de casa seu, això, aquest? Quin frau! Espera't, amic lector, no vagis tan depressa. Amics meus, com és ben sabut no tot és blanc o negre, en el món de la ploma (si no que li preguntin a en Freddie Mercury). A Catalunya, aquesta mena d'ocells de bosc desapareixen gairebé completament quan es tala un bosc. A Montana, no; n'hi ha menys, però també n'hi trobes prous. O carai, i per què deu ser això? Si els hi foten els arbres perquè coi s'hi queden? Po-què-pà-lògic això! Aquest en Rost s'ho deu haver inventat! Com que lo primer era una collonada! Ja ho deiem ja! A la foguera! Un moment, un moment. Tot té la seva explicació. A Catalunya, quan es talla un bosc cremat, normalment es fa a sac, tot fora i en tota l'extensió de l'incendi. Els boscos són privats i el que es vol és fer quartos amb la fusta. Aquí no, els boscos són públics i es gestionen en petites parcel·les d'unes quantes hectàrees, algunes es tallen, altres no. Fins i tot a les que es tallen alguns arbres se solen deixar. I les mallerengues (les chickadees) quan van d'un tall de bosc a un altre passen per aquests arbres aïllats, també. Ja ho teniu. Ah, malfiat, ho veus? El que passa amb els tallarols, warblers, i altres ocells que més aviat tan-se'ls-hi-en-dóna dels arbres també té el seu què. Però resulta que ja m'he acabat el peix amb sanfaina i me'n vaig a fer el cafè amb la Megan, l'Anna i la Kristina. Com diu el meu amic Dani, au pos!

Berry good

Ja tocava parlar una mica de gastronomia americana... Un que és de vida, i encara no n'havia dit res. La idea típica que un té de com mengen els nord-americans és la de les hamburgueses, els macdònals, els gossos calents (és que freds no valen res) i els pizzahuts. Doncs si hem vingut per trencar tòpics, aquest ha resistit d'allò més bé. Al cap d'un bon parell de mesos, puc dir que aquesta pobra gent no té gastronomia pròpia, mira que è trist. Deixant apart les cuines ètnico-exòtiques que han adoptat (italiana, mexicana, asiàtica) no he sabut trobar, i ningú m'ha dit que pogués, ni un sol restaurant a Missoula on serveixin alguna cosa decentment treballada i que sigui "d'aquí". Lo "d'aquí", mainada, és una hamburguesa i espavila't.

Ara, que això és pel que fa al plat fort. Per les postres, i dolços en general, la cosa ja canvia una mica. I aquí sí que t'ho pots passar més bé (sempre que t'agradi el dolç) amb pastissos, muffins (magdalenes), dònuts gegants i altres porquerietes. Lo bo del cas és que a la majoria de la pastisseria-bolleria, a la massa típica de farina ou i demés li solen posar, ben sovint, els "frutos del bosque" que al mediterrani sec ens poden semblar més aviat estranys, móres apart. Aquí no, aquí està farcit de plantetes de bosc que fan fruits comestibles (els óssos se'n posen les botes): les berries. N'hi ha un munt i ara és el temps de moltes d'elles: huckleberry, raspberry, blackberry, blueberry, cranberry... Les huckleberries, blueberries i cranberries són nabius (Vaccinium), i les raspberries i blackberries són gerds i móres (Rubus). Encara que al Pirineu les tenim, aquí la varietat i l'abundància d'aquestes plantes salvatges és realment gran, gran. I per paladejar-les hi ha moltes opcions: a pal-sec, amb pastissos, amb mermelades... Jo cada dia per esmorzar un parei de torrades amb mermelada artesana de préssec i huckleberry, i nano com te'n llepes els bigotis. Això sí que ha estat una bona troballa. Una curiositat: una de les zones del món on es produeixen aquests fruits a l'engròs, cultivats, i s'exporten a molts països no cal buscar-la a Montana, sinó a prop del Guadalquivir. Sí sí, a les zona maduixera de Huelva també n'hi fan, d'aquests. Berry strange, però cert!

Aquesta foto la vaig fer prop de Glacier, un matí de poca feina que em vaig dedicar a recol·lectar fruits d'aquests (els sàpiens tampoc hem evolucionat tant des dels mamuts, tants anys després de l'agricultura i un sempre tornant als orígens), i en deu minuts, un bon grapat de raspberries i huckleberries per esmorzar:

La filmoteca de Glacier

A la web del parc nacional de Glacier hi tenen penjats uns quants videos d'óssos i altres bitxos peluts (llops, elks, marta, wolverine), fets amb càmeres trampa. La majoria estan molt bé, i n'hi ha que no tenen desperdici (una família de grizzlies fent fora un llop -els petits i tot-, un grizzly llepant la càmera...). L'enllaç és:

http://www.nrmsc.usgs.gov/research/KendallRemoteCamera.htm#video

Glacier National Park

Finalment aquest cap de setmana em vaig arribar al Glacier, el parc nacional de Montana per excel·lència, i del que tothom en parlava meravelles. Anomenat "the crown of the continent", aquest parc creat fa ara just un segle és compartit amb Canadà, siguent Glacier la part d'Estats Units i Waterton la part canadenca (molt més petita). Deixant que hi ha gairebé tota la macrofauna que et puguis imaginar (grizzlies, llops, cérvols, cabres, marmotes...), el que realment impressiona de Glacier és el seu paisatge. És un massís ple de cims i crestes de pedra afilada, boscos de pícees i cedres, cascades, torrents i llacs. I on sembla ser que encara queda algun glaciar mig decent (no hi vam arribar), tot i que per la mida que tenen al mapa no sembla que siguin més granse que el que queda del de l'Aneto.

Havia de ser una visita de cap de setmana però es va quedar en dissabte i prou, perquè el diumenge va arrencar plujós i amb en Dani i la Marga, els amics valencians, vam decidir tornar més aviat. De totes maneres el dia anterior l'havíem aprofitat a base de bé. A Glacier hi ha una carretera d'uns 50 km que creua tot el parc, la Going-to-the-Sun Road. Agafant-la vas passant per una munió de llacs i rierols on la gent es va parant, passeja una estona i continua o se'n torna. Nosaltres ens vam parar al començament d'una de les rutes, el Trail of the Cedars, fins arribar a Avalanche Lake. Consistia en un corriol que començava en un bosc de cedres, i que vorejant un torrent amb unes gorges increïbles, menava cap a un llac encara més increïble després de travessar un bosc de pícees. La panoràmica del llac era espectacular, amb tres cascades llarguíssimes regalimant per la roca del circ glacial (una d'elles sortint des del cim de la carena) fins arribar a baix al llac. La quantitat d'excursionistes i domingueros no desmereixia l'escenari. A la vora uns quants pescadors feien flyfishing i de tant en tant sortia alguna truita, i a dins del llac hi nedava confiat un Goldeneye. Havent dinat vam tornar per on havíem vingut i vam continuar pujant per la carretera fins a Logan Pass, un coll de muntanya que es troba a la divisòria dels dos vessants de les Rocky Mountains (el que en diuen el Continental Divide). Allà vaig fer una passejada d'una horeta fins a Hidden Lake, disfrutant d'unes panoràmiques impressionants i de a proximitat no menys sorprenent de cabretes, muflons, cabirols i marmotes. Després ja se'ns va fer fosc i va ser hora de marxar, després d'haver espremut el dia d'allò més. Us deixo unes quantes fotos. Ja tinc ganes de tornar-hi!!!

Avalanche Lake amb les seves 3 cascades.

Les vistes des de Going-to-the-Sun Road. Més pedra, verd, neu i cascades.

Un confiat white-tailed deer a Logan Pass.

Hidden Lake al capvespre.

Fent-se fosc a Glacier. La mountain goat (la cabreta blanca) completa la postal.

El Farmers Market

Per ser un bon missoulià, hi ha certes activitats de la ciutat que no es poden deixar de fer. Baixar pel riu flotant sobre una càmera de pneumàtic de tractor (!), anar a fer el gelat al Big Dipper o comparar verdures de temporada al Farmers Market en són algunes. Com que els que em coneixeu ja sabeu que sóc força "de vida", les dues últimes (sobretot la segona...) ja les he practicat força. Lo del riu segurament ja arribarà, si la calor repunta aquest agost, que de moment està essent força més frescot i remulladot que el juriol. El Big Dipper (que vol dir "l'Óssa Major") és la gelateria més famosa de la ciutat i fan uns gelats de huckleberry que te'n llepes els bigotis. I el Farmers Market es mereix un comentari apart.
Cada dissabte, si vols verdura de la bona, toca peregrinar cap al Farmers Market. De fet n'hi ha dos, un al costat del riu, on venen més cosa de menjar in situ, i l'altre més endins del downtown, que és on més varietat de verdura hi ha. No és un mercat típic. És un mercat sobretot local, i directe, on el productor ven directament al client, sense intermediaris que s'hi facin la barba d'or. I molt sovit, també ecològic. Els venedors, la gran majoria, són gent de Missoula mateix, que venen el que fan créixer a l'hort. També hi ha pagesos dels voltants (sobretot del Flathead Valley) que porten les seves cireres (em penso que mai n'havia menjat tantes) i bolets (múrgoles!). Si us hi heu passejat una mica, seria com les parades de fora del mercat de Girona, les "dels pagesos". Però n'hi ha moltíssimes més. Una cosa que sorprèn: molts dels pagesos són xinos, vaja, americans, però que els seus avantapassats devien ser els que van venir a construir el ferrocarril (o a fer d'enterramorts, segons les pelis "de l'oeste"). O que no siguin els desplaçats de la presa de les Tres Gorges...
Fenomen sociològic apart, també criden l'atenció les verdures que venen. Aquí la setmana passada encara podies comprar cebes tendres i alls tendres, i era la primera que veia que tenien tomates. Amb una mica d'afició que tingueu, o de culturilla, ja sabreu que d'alls i cebes tendres allà a l'agost no en trobes, i que de tomates ja n'hi ha de fa dies (de fet ara ja hi ha qui en fa conserva!). A Montana tot va més a poc a poc... Què voleu, si aquí surten de les nevades de l'hivern a finals d'abril, i hi tornen a l'octubre. Que llarg que es deu fer l'hivern en aquest país!
Un altre exemple que tot va més a poc a poc, i fent un avanç de la feina que estic fent (per desmentir una mica, una mica i prou, que només estic de vacances...): en boscos que s'han cremat, si aquí mires els ocells que hi viuen durant els 4 primers anys, els de matollar passen de no ser-hi a representar un 10% de totes les espècies que hi viuen, que no és gaire tinguen en compte que a les pinedes que es cremen a Catalunya, en 4 anys passen de ser un 30% a ser el 50%. No només les verdures, les brolles també creixen més ràpid amb la calor mediterrània...

Al diari!

Avui sortim al Punt, versió Western Montana. Notícia de pàgina sencera sobre una sessió d'anellament dilluns passat (que em vaig perdre, però no pas la d'avui al dematí, ni la de demà). Fa goig i tot de veure com escriuen una notícia sobre ocells, educació ambiental i contaminació de rius sense vessar-la (per dir-ho finament). A veure quan n'aprenen els mass media gironins!

http://missoulian.com/lifestyles/recreation/article_53fd638a-a04e-11df-83cb-001cc4c002e0.html

Malalts de tele

El canvi de domicili a Missoula m'ha sortit prou bé. Pago casi la meitat de lloguer (no es ho podíem permitir!!) i tinc tele amb trescentsmil canals per satèl·lit. Que això de veure pelis i sentir xerrar en anglès americanu va prou bé per afinar l'orella i no fer tant el sapastre quan estàs parlant amb la gent del país. És un altre estil de tele, ben bé. Jo que em pensava que el Discovery Channel era una cosa més o menys seriosa, nens quina americanada! Tot a la tremenda! Aquesta setmana fan un especial "Sharkbite week" de taurons, que casi sembla un concurs de qui fa més el beneit banyant-se envoltat de bèsties d'aquestes. Rollo "caçador de cocodrils". La resta de la programació la dediquen a què et pot passar si et queixala un esqual (no pas en Maragall eh, el pobre encara es faria mal ell), quants litres de sang perds, com et desmaies, com xiscles, coses d'aquestes. Menus mal que al final sempre diuen que no sol passar mai això que t'ataqui un tauró. Però ells, per lo que pugui ser, informen.

L'altra cosa interessant és veure les notícies de la CNN. També força a la tremenda, els reportatges que fan, encara que no tant com a la Fox. Al FoxNews la història és castanya a l'Obama cada tres per dos. Ara el punt d'interès és, dia sí dia també (direu el vessament de petroli... doncs no!) una llei que han tret a Arizona per poder interrogar a tothom que va pel carrer i demanar-li si té papers o no, i si és que no, deportat. A la Fox hi tenien l'altre dia un shèriff que estava molt exaltat, que anava proclamant que Estats Units es convertiria en un niu de mexicans delinqüents i traficants si no s'hi feia res, i que l'Obama el que hauria de fer és anar allà i ficar-se a patrullar en comptes de fer el vago a la casa blanca. Com si els traficants no es fessin la barba d'or gràcies a les farinetes que enflairen els fills dels ianquis "de tota la vida" (com l'anterior president sense anar més lluny). A la CNN encara fan entrevistes als immigrants que cullen raïms a Califòrnia, on no hi ha treballat un "natiu" des de fa més de 20 anys. En fi molt interessant tot plegat, no sé a què em recorda. Ara, lo que fan a tots els canals de notícies és mirar-se el llombrígol (a casa en diem així del melic) nacional a més no poder, encara no he estat capaç de trobar cap butlletí que parléssin una mica del "món exterior". I canviant de canal, l'altre dia em va fer molta gràcia veure en Chuck Norris fent anuncis de màquines miraculoses d'aquestes de fer pectorals que es compren per telèfon (2x1 més l'enciclopèdia). Ai Chuck, com ens hem de veure!

Perseguint peixateres

Tranquils, no us preocupeu per aquest títol. No és que m'hagi vingut una repentina predilecció per les femelles de poderoses cordes vocals adornades amb devantal i guants de plàstic, ni que trobi secsi el tisorar ventrades de llenguado amb l'art que només ho saben fer les assalariades del càrtel del julivert (no us ho perdéssiu, sisplau: http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2009/02/matematiques-per-peixateres.html). No us equivoqueu: com ja deuen haver endevinat les vostres ments perspicaces, això s'ha de tractar d'una nova experiència ornitològica per Can Puma...

Esfestivament, el dimecres passat vaig ser col·laborador per un dia de l'equip que estudia les àguiles pescadores de l'oest de Montana. El que fan és, per una part marcar els pollets amb anelles de colors quan són al niu, per veure si tornen per aquí dalt a criar, i per una altra, el que vaig trobar més interessant, n'agafen mostres de sang i de plomes per mirar-ne les concentracions de metalls pesants. Com em penso que ja havia dit en algun altre capítol d'aquest bloc, Montana va tenir durant dècades una intensa activitat minera, que ha anat minvant a mesura que han anat apareixent noves regulacions relacionades amb l'impacte ambiental. Suposo que això deu haver anat lligat amb l'increment de la mineria a l'Amèrica del Sud, en una nova mena de deslocalització. Sigui com sigui, la mineria de coure, or i plata va emplenar els rius de mercuri i altres metalls pesants, que han passat als peixos i a les àguiles pescadores tal com ho va fer el DDT a la seva època. L'interessant del que estan trobant aquesta gent en els seus treballs i anàlisis és que les àguiles tenen diferents concentracions de mercuri en nius situats en diferents conques, depenent de l'activitat minera de cada lloc. Sigui com sigui, han trobat concentracions de mercuri que multipliquen per cent els màxims que es consideren tòxics en humans. Això sembla que pot ser letal per les àguiles en fase embrionària, perquè en les zones més contaminades és on més ous deixen de convertir-se en pollets. De totes maneres, els pollets que tenen aquests nivells de mercuri tiren endavant, sembla ser que perquè el mercuri s'associa a una proteïna que intervé en la formació de les plomes de manera que el poden expulsar cap a fora. Aquesta gent treballa sobre una trentena de nius, dels prop de 40 que hi ha només a la rodalia de Missoula. A l'oest de Montana n'hi ha uns 200, de nius, encara que fa unes poques dècades aquesta àguila, com la calba o el falcó pelegrí, anaven camí de l'extinció als Estats Units per l'efecte del DDT.
El coordinador és un home que es diu Erick Greene, un paio molt interessant i simpàtic que resulta que és canadenc, de prop de Montreal, per tant Québec. Però dels angloparlants de Québec, i no massa separatista per cert. Els de la seva corda, lo del referèndum ells en diuen "never-endum", perquè mai acaben d'arribar a la majoria suficient. Lo important del cas és que, siguis del costat que siguis, t'ho puguis agafar amb sentit de l'humor...
Per acabar, una pícxur de la infraestructura ianqui per emprenyar ocellets (no s'estan de res aquesta gent):

Visitant en Lolo

Porto gairebé un mes al país de les Rocky Mountains i encara no havia pujat cap roc ni cap muntanya. Motiu de cesse, s'hi havia de posar remei. El pic més proper a Missoula és un que queda al sud, que cada dia veig mig nevadet traient el nas per darrere les muntanyes: el Lolo Peak. No sé si aquest nom tan pintoresc li ve d'aquell entrenador de bàsquet que va guanyar un parell de lligues amb la Penya ja fa una bona colla d'anys, però Lolo també és el nom d'un poble que queda allà al cantó. Resulta que a la uni hi ha una mena de grup excursionista, que just hi organitzava una excursioneta el cap de setmana passat. Però resulta que dos dies abans de fer-se només érem 2 persones apuntades, i la van cancel·lar clar. Lo bo del cas és que l'altre apuntat era en Dani, un valencià que està fent el postdoc aquí! I vam dir txe, pos anem nosaltres! Com que tampoc estava gaire "a fer la mà" (d'anglès no sé si n'aprendré gaire, però el que és d'apitxat ja us dic que sí. A més, amb en Dani "t'apitxes" de riure, també), vam agafar els trastos i cap amunt s'ha dit. Un parell d'horetes de pujada entre pinedes fins que vam arribar a un llac, on vam muntar la tenda (marca North Face, por si mucho frío hace) i vam descarregar les motxilles (la seva Millet, per si fa molta fred, i la meva Quechua, per si se't refreda la cua). Un paisatge ben pirinenc, podríem dir, llacs, pinedes... Excepte per un petit detall. De fet eren centenars de petits detalls, perquè va ser arribar al llac i envoltar-nos un núvol de mosquits que ni al delta de l'Ebre han vist mai una cosa semblant. La situació es podria titular com una peli de cowboys: acribillats a plena llum del dia i sense compassió. Si et quedaves quiet, nyec, fiblada va. Com que vam comprovar que el repel·lent (en Dani no eh pobre, vull dir l'esprai) feia acció durant només 5 minuts, vam concloure que era millor seguir fent camí per la vida i ens vam posar en marxa cap al cim del Lolo. Un parell d'hores més de pujada i s'obria davant nostre tota la munió de cims nevats de la serralada de les Bitterroot (veure Figura 2), força espectacular tot sigui dit. Un dissabte de juliol i érem els únics excursionistes allà dalt, vaja, igualet que al Puigmal. Vam fer nit al costat del llac (la cosa pot semblar una mica rollo Brokeback Mountain, però res, no em va fer cas) i l'endemà a les sis ja petava un sol espatarrant que juntament amb les perspectives de fer companyia al mosquitam assedegat que ens esperava, vam decidir tornar ben aviat, que cap a Missoula falta gent. La primera caminada, el primer cim de les Rocalloses. Detalls tècnics: 2.770 metres d'alt, 1.000 metres de desnivell, i 243 picades de mosquit ianqui. Au pos, bona vesprada!

El National Bison Range

Si sou gaire donats a les pelis "de l'oeste", us sonarà que de tant en tant hi sortia en Buffalo Bill acri-Bill-ant bisonts amb el seu winchester, fins que no en quedava ni un. Això no devia ser tant diferent del que va passar en realitat, perquè es veu que quan els primers palidutxos van posar els peus a Amèrica van quedar esmaperduts, esglaiats, esparverats, favagirats i estamordits de la quantitat de búfals, és a dir de bisonts, que hi arribava a haver pasturant les praderies. I com que era gent molt cultivada, tots amants de la natura, socis de Greenpeace i votants d'Iniciativa, es van dedicar a aniquil·lar-los fins que no en van quedar més de cent de salvatges (poca broma eh!). Llavors devien pensar que ja n'hi havia prou de mastegar bistec dur de búfal i van començar a posar vaques pertot arreu. I quan més endavant els hi va donar la dèria conservacionista, van decidir fer una reserva de bisonts aquí a Montana, a tres quarts d'hora de Missoula, el National Bison Range.

Un lloc que evidentment, no em podia pas deixar escapar. Aquest dissabte amb els veïns vam fer via cap allà i va ser arribar i moldre (sí Joan, sense segar que la praderia no dóna per gaire). Al primer revolt, un parell de bisonts. Quin tros de bèstia, són el doble de grossos que una vaca (perlomenus!). Després vam continuar i en vam veure centenars més, acompanyats de pronghorn antelopes, white-tailed deers (un bambi inclòs), un ramat d'elks i un bon grapat d'ocells, també, (xoriguers, arpella pàl·lida, àguila daurada, sparrows, robins...). Des d'allà mateix vam disfrutar d'una bona panoràmica de les Mission Mountains, el massís que hi ha just abans del Glacier Nat. Park, i que encara tenien força neu. I abans de tornar ens vam posar un hackleberry shake entre pit i espatlla que era glòria (David, potser haguessis levitat una mica i tot!).

La part que et deixa un regustet una mica trist és que descobreixes que aquest Bison Range, de fet, no és cap reserva natural, sinó com un gran zoo de deu mil hectàrees, perquè està tancat amb malla cinegètica i fil d'espina per tots costats. O sigui que molt bonic, conservem els bisonts, però que no se'ns escampin massa. Que no es desmadri la cosa. Aquest estiu algun "indeseable" proposava posar un tancat al parc dels Aiguamolls perquè els animals no en sortissin... doncs per aquí va la idea amb els bisonts.

Va, us deixo unes quantes fotos perquè us creixin una mica més les dents:

Bison/buffalo (Bison bison)


White-tailed deer (Odocoileus virginianus)

Elk bucks (Cervus canadensis)


American robin (Turdus migratorius)


Eastern kingbird (Tyrannus tyrannus)


Osprey (Pandion haliaetus), la mateixa àguila pescadora d'Europa


Meadowlark (Sturnella neglecta), una mica remullat després del xàfec


Red-tailed hawk (Buteo jamaicensis)


Bucòlic paisatge montanil. Big sky country!


Els cims nevats de les Mission Mountains


I per acabar, els bisonts sota la pluja d'una tempesta d'estiu

Banding in Montana

Com que aquests dies encara no hi ha el boss (torna dilluns) i de feina tampoc és que n'hi hagi massa (Pere, Pitu, no us enfadeu eh, ja l'acabaré la tesi un dia o altre), he aprofitat per acompanyar la gent de l'ASC a anellar ocells (banding, no ringing com diuen els anglesos) en un projecte que tenen de boscos de ribera i contaminació per metalls pesants. Per contextualitzar: Montana, tot i semblar ser el novamás del wilderness, ha tingut des de fa dècades la principal càrregar minera d'Estats Units, cosa que ha fet que molts rius hagin rebut lixiviats carregats de metalls pesants procedents de les mines durant anys i anys. I això fa que a les zones més castigades la vegetació de ribera sigui pobríssima. Aquesta gent el que mira doncs és si les comunitats d'ocells també es veuen afectades per això, i comparen un parell de llocs ben conservats amb un de fet caldo. Per posar un exemple de com està això dels metalls, fa uns anys van fer un estudi amb àguiles pescadores, que aquí n'hi ha un niu, i van trobar que la concentració de metalls pesants que tenien a la sang estava pels núvols, uns nivells que en humans es considerarien tòxics (i pesem una mica més que una àguila d'aquestes...).

De fet sobre aquest tema, la recerca bona la fan amb censos (uns 500), i això de l'anellament és més educació ambiental que altra cosa em sembla. De fet aprofiten i aquests 3 punts, de fet, estan enmarcats en un projecte nacional de seguiment d'ocells a llarg termini, el MAPS. Els anelladors, en particular, no és que tinguin una gran experiència amb el tema (jo era el més veterano, ja em direu!!). Definitivament la formació que es demana a Catalunya per anellar és força més exigent, tot i que aquí sembla que són més estrictes amb els permisos per anellar, hi ha d'haver un projecte a darrera, cosa que a casa no passa... Les zones aquestes ben conservades de ribera són una passada, en especial la primera que vaig visitar (The Valley of the Moon, a 20 minuts de Missoula), un herbassar de canyís baix amb rierols, bosc de ribera, arbustos... que està minat d'ocells. Aquí en van algunes fotos.

The Valley of the Moon

Red-napped Sapsucker (Sphyrapicus nuchalis)

Waxwing (Bombycilla cedrorum)

Caminada fins a la M

Com deia a l'entrada anterior, la caminada fins a la M de la muntanya que hi ha darrere el campus (es veu a la foto de l'estàtua del grizzly, al darrere a la dreta) és de lo més popular que es pot fer a Missoula, apart de menjar-se una hamburguesa. O sigui que jo, ni curt ni peresós, vaig fer via cap allà una tarda de la setmana passada. La caminada en sí no és res de l'altre món, mitja horeta d'anar pujant per un camí la mar de fressat. Quan arribes a la mole de pedra en forma de M clavada a la muntanya, t'adones que la gent es queda allà, quan el camí segueix amunt i amunt. O sigui que ni maneres de quedar-me, amunt que fa pujada. Llavors arribes al Mount Sentinel (que fa 1.560 m d'alt, després d'un desnivell de 500 m), i a partir d'aquí la cosa es va ensalvatjant fins que el camí et mena dins d'un bosquet de pins, Pseudotsugas i Larix (com el mag). I deu ser per l'època, però estava tapissat de flors pertot arreu. Aquí en va una mostra, a modu d'exemple.

Wheth's lupine (Lupinus wyethii)

Catifa de Lupinus sota el bosc esclarissat, cremat uns anys enrere
(encara es veia l'escorça socarrimada dels arbres)

Harsh paintbrush (Castilleja hispinda)

Twin arnica (Arnica sorroria)

Cut-leaf daisy (Erigeron compositus)

...i aquesta que no sortia al lletrero!

ps. Alguns apunts de Missoula: des de que he arribat, em sembla que només he vist dues persones de color (de color negre, s'entén) pel carrer. A la botiga de guitarres elèctriques també hi venen els fusells. I l'altre dia estava fent el cafè en un bar i a la taula del costat s'hi va asseure una noia amb una pistola al cinturó... Amèrica profunda!