I vinga muntanyes

Rostos amunt, rostos avall. El nostre pa de cada dia dels caps de setmana, a pujar cims de les Rocalloses com uns pussessus. Ara en fa dos, en vam fer un que passava dels 3000 m, a una serralada que queda pel sud de Missoula, fa frontera amb Idaho i és al cor de les Rocky Mountains: les Bitterroot (que vol dir arrel amarga, i és el nom d'una floreta montanil). La muntanya en qüestió tenia per nom (i encara el deu tenir, si no s'ha mogut) Trapper Peak. El pic del paranyer. Hi vam fer via amb dos companys de fatigues, la Sole (biòloga de cotorres ,vinguda de les terres australs de la Patagònia argentina) i en Rubén (forestal de pins, vingut de les terres centrals de la Madrid ibèrica). Un parell de bones troballes que he fet aquí a Montana. Ara que això d'anar amb un forestal d'excursió ja he vist que és com tornar a fer una sortida de camp de tipologia vegetal, ens vam acabar aprenent tots els pins i la dinàmica de successió dels boscos de coníferes del lugart. El camí era steeeeeep, steeeep (dreeeeeet, dreeeet). Recordeu lo que la distància més curta entre dos punts és la línia recta? Doncs els hi van ensenyar bé a aquesta gent, perquè van fer un camí dret amunt i sense corbes: uns 1000 metres de desnivell fets en 4 milles. Després de fer tota la caminada, la vista de dalt era... magnífica, espectacular, insuperable...! Doncs no, nens, no. Aquest cop la vista des de dalt era gris. Gris boira, per ser exactes, perquè un núvol ho cobria tot. Cap cot i de tornada, deprimits que casi ens perdem i tot, i una hora després va començar a sortir un sol espatarrant i la boira es va esvaïr completament. Ja ho podia haver fet abans! Com diria en Pitu... va parir!!

Però la cosa va estar bé, perquè apart d'aprendre mazo (perdoneu, això d'anar amb un de Coslada té els seus efectes... i sí sí, diuen mazo!) dels pins i els boscos, també vam trobar mazo de cagarades de llop. Com que no era el dia de sort, cap d'aquests caganers va tenir la decència de creuar el camí i deixar-se veure. El que sí que vam veure van ser un parell de cabirols i un parell de caçadors. Això dels caçadors s'ha d'explicar, perquè no era moc de gall dindi. Els senyors anaven en cotxe, cosa que solen fer els caçadors com la majoria de gent per moure's d'un lloc a l'altre. Lo que no és tan comú en la gent que va en cotxe és que el copilot tregui mig cos a fora i vagi apuntant al bosc amb un rifle de déulopare. Sort que els pobres cabirols els havíem espantat cinc minuts abans i havien sortit de la pista... Però lo millor del cas és que, parlant d'aquesta situació diguem-ne "de caçador vago" amb la gent d'aquí, ens van dir que allò no era gaire legal: primer, perquè no està permès caçar des d'un cotxe, i segon, perquè la temporada de caça comença el proper cap de setmana. O sigui que avui aprendreu una nova paraula en anglès: poaching. Que vol dir fer el furtiu, ni més ni menys.
La segona i fins el moment última experiència montanyística va ser el cap de setmana passat, a les Mission Mountains, una altra serralada molt espectacular que queda, aquest cop, al nord de Missoula. La cosa va ser més multitudinària: érems els tres del Trapper més en Dani, el valencià que fa els honors d'ambaixador de tot hispanoparlant que corre per Missoula, i amb qui ja havia anat a trescar pel monte (aquest, aquest... http://canpuma.blogspot.com/2010/07/visitant-en-lolo.html), i tres que en podríem dir long-term residents, en Víctor, l'Amber i en Charlie. El pic que volíem pujar no era tan alt com el Trapper. El Panoramic Peak en fa uns 2700, i havíem de fer 1200 metres de desnivell, però amb més camí. Per lu cual un pot pensar que el pendent és més suau. Si bes. El gruix de la caminada era diguem-ne força planera, i quan arribaves al peu de la muntanya et trobaves una mole de pedra que pujava de cop. Doncs res, endavant i foris. Les vistes des de dalt aquest cop sí que cap queixa, i com prometia el pic, panoràmiques a més no poguer. Es veia Glacier i tot, des d'allà. Però encara ens quedava la tornada, llarga com un dia sense pa (txé, allò estava a fer la mà!), tant que vam caminar un parell d'hores sota l'única llum que ens oferia una lluna casi plena, i més tard els nostres frontals quan un parell d'ensopegades ens van fer veure que lo bonic pot ser una mica arriscat, a vegades. Tot i que el cansànciu de la caminada va deixar algunes seqüel·les, va valdre molt la pena. Que maco que és això tu!
I res, a veure aquest cap de setmana cap a on ens porta. Que ja serà l'últim... i ja hi ha ganes de fires!

Algunes fotos del voleio

Aquestes són de la ruta de 4 dies a Glacier:






I aquestes, del safari per Yellowstone:

De vacances

Jelou companys! Tan de temps sense donar senyals de vida, més d'un es devia pensar que se m'havia menjat un grisli d'aquells. Res més lluny de la realitat, el que ha passat és que he desaparescut durant 2 setmanes de vacances a visitar parcs nacionals i coses d'aquestes, amb una companyia immillorable! Una setmaneta al Glacier (nord de Montana) fent una ruta de 4 dies per uns paisatges de muntanya es-pec-ta-cu-lars, acampant al costat dels óssos (en vam veure 4 de negres, negres no perquè fossin lluny precisament, i vam trobar petjades de grislis al fang). Després d'una bona dutxa, agafar els patracols una altra vegada i cap a Yellowstone, casa d'en Yogui. Molt xules les fumaroles i els gèisers i els jacuzzis d'aigua turquesa plens de bacteris fent la xup-xup. El paisatge d'allà també té lo seu per un focòleg com jo, és una pineda que està regenerant després de que l'any 88 es cremés gairebé del tot. De fet ens en vam trobar un en directe, d'incendi (que cremava des de feia mig mes i que deixaven cremar, sota un mínim control... i tot ben explicat amb panells a la carretera, com el foc forma part dels ecosistemes, etc., quina diferència!). I de bitxos és un safari, ni més ni menys. Gent a tot arreu parant-se a fotografiar tota cuca viva. Això sí, d'animals n'hi havia per donar i per vendre: cérvols, cabirols, antílops, bisonts, cabres, coiots, oques, ànecs, blauets, llúdrigues, óssos (sí aquest cop vam veure el grisli! encara que va ser només el cul i de nits corrent davant el cotxe, pobre Yogui)... i bueno, i els llops què? Sí, els llops són potser lo que teníem més ganes de veure, però ens vam haver de conformar amb sentir-los udolar lluny, un vespre veient fer-se fosc en una vall inacabable plena de bisonts i antílops, quina postal, i quina banda sonora! Un cop enllestit Yellowstone, que mira que n'arriba a ser de gran, vam fer cap al sud a un altre parc nacional, el Grand Teton. Sí, el nom se les porta, no és perquè soni millor ni pitjor, sinó perquè vol dir just el que us esteu pensant. Vol dir "el gran mugró" (toma!), en francès, i realment li van posar uns francesos que anaven per allà caçant castors i venent pells, quan van veure la forma de les muntanyes, ara imagineu-vos lo necessitats que devien anar pobres. Jo mira que tinc imaginació eh, però la forma aquesta no li vaig veure per enlloc... Allà vam veure més cérvols i un altre ós negre, i vam enganxar el camí de tornada. Érem a Wyoming, veníem de Montana i encara ens quedava Idaho (tercer estat que visitàvem). El camí entre Idaho i Montana és lo més semblant a estar al cul del món que us pogueu imaginar: una autopista per nosaltres sols, i no exagero. I per més inri, entrant a Montana entens perquè és l'estat amb menys densitat de població de la unió. Durant km i km, només valls plenes de matolls, i com a molt alguna vaca. Tan desert estava que casi ens quedem sense gasolina, perquè no vam trobar ni una trista gas-esteixon en tot el dia. Però renoi, quina mà de wilderness que vam veure!

Les fotos encara les estic triant (ei que aquesta setmana he acabat la introducció de l'article ja, i només queda discutir, però sense enfadar-se), ja n'arribaran més la setmana que ve. I si no, quan torni nens, que això ja s'acaba i les fires són aquí al costat! A reveure!

Gestió de fauna a l'americana: óssos i llops al diari

Abans de desaparèixer quinze dies de vacancetes, per anara visitar 3 parcs nacionals (Glacier, Yellowstone i Grand Teton), us deixo un parell de notícies d'avui al diari de Missoula. Va sobre llops i óssos. La primera que us deixo és dels óssos. No té pèrdua, és gestió de fauna a la brava. Per posar-vos en antecedents, dir que aquí quan un ós s'acosta a un galliner o a unes escombraries massa a prop de cases habitades, el que vindria a ser el Dept. de Fauna fa una batuda pels voltants, i el primer ós que troben el capturen i se l'emporten lluny després de marcar-lo. Si torna a passar el mateix amb el mateix ós, a la guillotina o al zoo. Veure per creure:

http://missoulian.com/news/state-and-regional/article_404ab586-c53d-11df-b2b4-001cc4c002e0.html

I la segona, de llops. Va de com alguns polítics de l'estat veí, Idaho, es prenen que hi hagi llops campant per allà. Petició de zona catastròfica (nada menus!!!). La queixa és no poder-los afusellar perquè són espècie protegida (no us recorda cap cas relativament recent, a alguna zona de muntanya catalana...?). Per cert, frase lapidària: "és com tenir un virus i que no et deixin prendre antibiòtics". Deixant de banda l'alt nivell poètic de la metàfora, senyor meu, sàpiga que ja se'n pot anar prenent d'antibiòtics, que no li faran pas res contra els virus...

http://missoulian.com/news/local/article_5e750d0c-c535-11df-8bd2-001cc4c03286.html

Per cert, com veureu a la notícia, un jutge va tornar el llop a la llista d'espècies protegides, fa escassos mesos. Hi va haver, i encara hi ha, gran enrenou entre el món caçador i ramader (totes les vaques campen lliures aquí), amb bon altaveu mediàtic (surt dia sí dia no al diari), i el mateix diguem-ne Dept. de Fauna hi estava molt en contra. De fet una de les seves principals ocupacions era la de "controlar" la població de llops de l'estat, el que equival a matar-ne uns 200 cada any. Us imagineu els agents rurals de cacera de llops? Vaja, de fet ja ho fan amb les daines als aiguamolls, encara que això potser entraria a la categoria de gestió de zoològics... De tots modus, que Déu nostro senyor ens agafi confessats...

Camina que caminaràs...

Aquest cap de setmana he fet més quilòmetres que un beneit. Que això d'estar dins d'un despatx i de cares a un ordinador tot lo sant dia no és pas bo per la salut mental d'un becari, ja de per si prou espatllada per tractar-se d'aquest ofici, i més en el cas d'un servidor que ja la tenia mig de gairell abans de posar-s'hi. O sigui que com ja haureu endevinat, intel·ligents lectors, me'n vaig anar a pasturar per boscos i muntanyes. Missoula es podria dir que és un prodigi de lloc pel que li agrada trescar per l'aire lliure, perquè té els boscos a quatre passos o dues pedalades.

El dissabte (després d'anar a mercat, com toca) vaig fer una passejada curta fins a dalt d'una muntanyeta (el Mount Jumbo), tornant per mig d'un bosquet i baixant després per una urbanització d'aquelles pijilles, vaja cases d'aquelles amb quatre cotxes aparcats al garatge un dels quals era indefectiblement un Porsche. Tret de les ganes de pixar a la bústia que em van venir en aquest tram, el camí per la part més natural va valdre la pena. De bitxos també en van sortir, podia pas ser d'altra manera: els cérvols de costum, mallerengues i pica-soques, i la sorpresa, forces trencanous. Aquí del trencanous en diuen Clark's nutcracker, perquè quan van dos ornitòlegs d'aquests friquis i en veuen un, el més totxo li pregunta a l'altre, Ted, allò era un nutcracker? I en Ted li respon: és Clark que sí (ara poseu-hi uns riures enllaunats i ja la tindríem).
Ara que ja l'he dita, passem al plàning del diumenge. Lo del dissabte va ser un entreno, com aquell gironí que va a Sant Miquel per escalfar les cames per un Pirineu. Aquí a sis km de Missoula, ja he dit que aquesta ciutat és una meravella pel pati que té, hi ha l'equivalent a un parc natural, el Rattlesnake Wilderness Area. I com que és muntanya, bé havia de tenir un piquet més alt que els altres. L'Stuart Peak, 2440 metres. Això fa venir gana, tan a prop... O sigui que ni curt ni peresós, em vaig arribar a l'inici del corriol cap allà dalt (el trailhead, que en diuen aquí) i amunt que fa pujada. Cinc hores més tard, o després de dotze km de camí, ve a ser el mateix, arribava a dalt. Després de 1400 m de desnivell, força llaçat però ben recompensat per les vistes de llacs i muntanyes enfarinades. La tornada pel mateix cantó, més avorridota com totes les tornades. El millor, el camí: primer pel costat de rieres, amb la seva vegetació ja canviant del verd al groc i vermell de la tardor, i després entre pins, pícees i avets, amb mates de huckleberries acompanyant el corriol en alguns trossos. També de bitxos, aquesta vegada sense més mamífers que els omnipresents esquirols dalt dels arbres i els divertits chipmunks arran de terra, uns quants ocells interessants: van sortir 3 grouses, galls de muntanya, cosins americans del gall fer del Pirineu, i, com dirien a la Garrotxa, fèquits que igual de grossos. A més a més, molts robins (parents de la merla i el tord) atipant-se de berries, i trencapinyes! Sí, ja he vist trencapinyes (la mateixa espècie) al Pirineu, a la Sierra Madre mexicana i a les Rocky Mountains. Pins i muntanya, el trencapinyes treu la banya. Vale d'acord, no tenen banyes, però quedava bé. Res mainada, que va valdre la pena l'excursioneta! Igual que la dutxa després d'arribar a casa...!

Us deixut un parell de fotos, una mallerenga i una mena de reietó (un kinglet). A reboira!

Els ocellets de Can Cremat de la Muntanya

Mentres paladejo un tàper de halibut amb samfaina per dinar, aprofitaré per explicar-vos una mica, avui sí, què he fet de feina amb els americans fins ara. Aviam. La idea de venir fins aquest cul de món a fer una estada, apart de perquè estava ple de muntanyes i bitxos (tot juga), ve de que és el lloc on probablement s'ha treballat més el tema de què els hi passa als ocells quan es crema un bosc, i quan després es talla. Com que m'he passat els últims 3 anyets trescant per brolles i pinedes cremades de l'Empordà fent més o menys el mateix, se'ns va ocórrer que podria estar bé comparar tots dos llocs: Catalunya versus Montana! El picot garser gros versus el black-backed woodpecker! El cotoliu versus la bald eagle (ai pobret)!
Doncs després de dos mesos i Escaig (que era aquella toia que va jugar de pseudo-davanter al Barça un temps, alguns ho recordareu, al costat dels mítics Angoy i Jordi Cruyff) remenant bases de dades dels ocells de Can Cremat d'aquí i d'allà, del dret i del revés, del revés i del dret i tornem a començar, per fi he arribat a tenir uns resultats prou decents que han convençut força al personal. Catalunya i Montana, per molt que pugui semblar inversemblant, comparteixen algunes reaccions dels ocells a la tala del bosc cremat. Els ocells de bosc, picots i pica-soques, mallerengues i raspinells, quan tallen els arbres després d'un incendi, se'n van a fer punyetes tant a un lloc com a un altre. Oh quina grossa, el gran descobriment, direu, per això se n'havia d'anar a Montana? No s'ho podia imaginar des de casa seu, això, aquest? Quin frau! Espera't, amic lector, no vagis tan depressa. Amics meus, com és ben sabut no tot és blanc o negre, en el món de la ploma (si no que li preguntin a en Freddie Mercury). A Catalunya, aquesta mena d'ocells de bosc desapareixen gairebé completament quan es tala un bosc. A Montana, no; n'hi ha menys, però també n'hi trobes prous. O carai, i per què deu ser això? Si els hi foten els arbres perquè coi s'hi queden? Po-què-pà-lògic això! Aquest en Rost s'ho deu haver inventat! Com que lo primer era una collonada! Ja ho deiem ja! A la foguera! Un moment, un moment. Tot té la seva explicació. A Catalunya, quan es talla un bosc cremat, normalment es fa a sac, tot fora i en tota l'extensió de l'incendi. Els boscos són privats i el que es vol és fer quartos amb la fusta. Aquí no, els boscos són públics i es gestionen en petites parcel·les d'unes quantes hectàrees, algunes es tallen, altres no. Fins i tot a les que es tallen alguns arbres se solen deixar. I les mallerengues (les chickadees) quan van d'un tall de bosc a un altre passen per aquests arbres aïllats, també. Ja ho teniu. Ah, malfiat, ho veus? El que passa amb els tallarols, warblers, i altres ocells que més aviat tan-se'ls-hi-en-dóna dels arbres també té el seu què. Però resulta que ja m'he acabat el peix amb sanfaina i me'n vaig a fer el cafè amb la Megan, l'Anna i la Kristina. Com diu el meu amic Dani, au pos!

Berry good

Ja tocava parlar una mica de gastronomia americana... Un que és de vida, i encara no n'havia dit res. La idea típica que un té de com mengen els nord-americans és la de les hamburgueses, els macdònals, els gossos calents (és que freds no valen res) i els pizzahuts. Doncs si hem vingut per trencar tòpics, aquest ha resistit d'allò més bé. Al cap d'un bon parell de mesos, puc dir que aquesta pobra gent no té gastronomia pròpia, mira que è trist. Deixant apart les cuines ètnico-exòtiques que han adoptat (italiana, mexicana, asiàtica) no he sabut trobar, i ningú m'ha dit que pogués, ni un sol restaurant a Missoula on serveixin alguna cosa decentment treballada i que sigui "d'aquí". Lo "d'aquí", mainada, és una hamburguesa i espavila't.

Ara, que això és pel que fa al plat fort. Per les postres, i dolços en general, la cosa ja canvia una mica. I aquí sí que t'ho pots passar més bé (sempre que t'agradi el dolç) amb pastissos, muffins (magdalenes), dònuts gegants i altres porquerietes. Lo bo del cas és que a la majoria de la pastisseria-bolleria, a la massa típica de farina ou i demés li solen posar, ben sovint, els "frutos del bosque" que al mediterrani sec ens poden semblar més aviat estranys, móres apart. Aquí no, aquí està farcit de plantetes de bosc que fan fruits comestibles (els óssos se'n posen les botes): les berries. N'hi ha un munt i ara és el temps de moltes d'elles: huckleberry, raspberry, blackberry, blueberry, cranberry... Les huckleberries, blueberries i cranberries són nabius (Vaccinium), i les raspberries i blackberries són gerds i móres (Rubus). Encara que al Pirineu les tenim, aquí la varietat i l'abundància d'aquestes plantes salvatges és realment gran, gran. I per paladejar-les hi ha moltes opcions: a pal-sec, amb pastissos, amb mermelades... Jo cada dia per esmorzar un parei de torrades amb mermelada artesana de préssec i huckleberry, i nano com te'n llepes els bigotis. Això sí que ha estat una bona troballa. Una curiositat: una de les zones del món on es produeixen aquests fruits a l'engròs, cultivats, i s'exporten a molts països no cal buscar-la a Montana, sinó a prop del Guadalquivir. Sí sí, a les zona maduixera de Huelva també n'hi fan, d'aquests. Berry strange, però cert!

Aquesta foto la vaig fer prop de Glacier, un matí de poca feina que em vaig dedicar a recol·lectar fruits d'aquests (els sàpiens tampoc hem evolucionat tant des dels mamuts, tants anys després de l'agricultura i un sempre tornant als orígens), i en deu minuts, un bon grapat de raspberries i huckleberries per esmorzar: