Aquest cap de setmana he fet més quilòmetres que un beneit. Que això d'estar dins d'un despatx i de cares a un ordinador tot lo sant dia no és pas bo per la salut mental d'un becari, ja de per si prou espatllada per tractar-se d'aquest ofici, i més en el cas d'un servidor que ja la tenia mig de gairell abans de posar-s'hi. O sigui que com ja haureu endevinat, intel·ligents lectors, me'n vaig anar a pasturar per boscos i muntanyes. Missoula es podria dir que és un prodigi de lloc pel que li agrada trescar per l'aire lliure, perquè té els boscos a quatre passos o dues pedalades.
El dissabte (després d'anar a mercat, com toca) vaig fer una passejada curta fins a dalt d'una muntanyeta (el Mount Jumbo), tornant per mig d'un bosquet i baixant després per una urbanització d'aquelles pijilles, vaja cases d'aquelles amb quatre cotxes aparcats al garatge un dels quals era indefectiblement un Porsche. Tret de les ganes de pixar a la bústia que em van venir en aquest tram, el camí per la part més natural va valdre la pena. De bitxos també en van sortir, podia pas ser d'altra manera: els cérvols de costum, mallerengues i pica-soques, i la sorpresa, forces trencanous. Aquí del trencanous en diuen Clark's nutcracker, perquè quan van dos ornitòlegs d'aquests friquis i en veuen un, el més totxo li pregunta a l'altre, Ted, allò era un nutcracker? I en Ted li respon: és Clark que sí (ara poseu-hi uns riures enllaunats i ja la tindríem).
Ara que ja l'he dita, passem al plàning del diumenge. Lo del dissabte va ser un entreno, com aquell gironí que va a Sant Miquel per escalfar les cames per un Pirineu. Aquí a sis km de Missoula, ja he dit que aquesta ciutat és una meravella pel pati que té, hi ha l'equivalent a un parc natural, el Rattlesnake Wilderness Area. I com que és muntanya, bé havia de tenir un piquet més alt que els altres. L'Stuart Peak, 2440 metres. Això fa venir gana, tan a prop... O sigui que ni curt ni peresós, em vaig arribar a l'inici del corriol cap allà dalt (el trailhead, que en diuen aquí) i amunt que fa pujada. Cinc hores més tard, o després de dotze km de camí, ve a ser el mateix, arribava a dalt. Després de 1400 m de desnivell, força llaçat però ben recompensat per les vistes de llacs i muntanyes enfarinades. La tornada pel mateix cantó, més avorridota com totes les tornades. El millor, el camí: primer pel costat de rieres, amb la seva vegetació ja canviant del verd al groc i vermell de la tardor, i després entre pins, pícees i avets, amb mates de huckleberries acompanyant el corriol en alguns trossos. També de bitxos, aquesta vegada sense més mamífers que els omnipresents esquirols dalt dels arbres i els divertits chipmunks arran de terra, uns quants ocells interessants: van sortir 3 grouses, galls de muntanya, cosins americans del gall fer del Pirineu, i, com dirien a la Garrotxa, fèquits que igual de grossos. A més a més, molts robins (parents de la merla i el tord) atipant-se de berries, i trencapinyes! Sí, ja he vist trencapinyes (la mateixa espècie) al Pirineu, a la Sierra Madre mexicana i a les Rocky Mountains. Pins i muntanya, el trencapinyes treu la banya. Vale d'acord, no tenen banyes, però quedava bé. Res mainada, que va valdre la pena l'excursioneta! Igual que la dutxa després d'arribar a casa...!
Us deixut un parell de fotos, una mallerenga i una mena de reietó (un kinglet). A reboira!Ara que ja l'he dita, passem al plàning del diumenge. Lo del dissabte va ser un entreno, com aquell gironí que va a Sant Miquel per escalfar les cames per un Pirineu. Aquí a sis km de Missoula, ja he dit que aquesta ciutat és una meravella pel pati que té, hi ha l'equivalent a un parc natural, el Rattlesnake Wilderness Area. I com que és muntanya, bé havia de tenir un piquet més alt que els altres. L'Stuart Peak, 2440 metres. Això fa venir gana, tan a prop... O sigui que ni curt ni peresós, em vaig arribar a l'inici del corriol cap allà dalt (el trailhead, que en diuen aquí) i amunt que fa pujada. Cinc hores més tard, o després de dotze km de camí, ve a ser el mateix, arribava a dalt. Després de 1400 m de desnivell, força llaçat però ben recompensat per les vistes de llacs i muntanyes enfarinades. La tornada pel mateix cantó, més avorridota com totes les tornades. El millor, el camí: primer pel costat de rieres, amb la seva vegetació ja canviant del verd al groc i vermell de la tardor, i després entre pins, pícees i avets, amb mates de huckleberries acompanyant el corriol en alguns trossos. També de bitxos, aquesta vegada sense més mamífers que els omnipresents esquirols dalt dels arbres i els divertits chipmunks arran de terra, uns quants ocells interessants: van sortir 3 grouses, galls de muntanya, cosins americans del gall fer del Pirineu, i, com dirien a la Garrotxa, fèquits que igual de grossos. A més a més, molts robins (parents de la merla i el tord) atipant-se de berries, i trencapinyes! Sí, ja he vist trencapinyes (la mateixa espècie) al Pirineu, a la Sierra Madre mexicana i a les Rocky Mountains. Pins i muntanya, el trencapinyes treu la banya. Vale d'acord, no tenen banyes, però quedava bé. Res mainada, que va valdre la pena l'excursioneta! Igual que la dutxa després d'arribar a casa...!
1 comentari:
Fèxits (o com s'escrigui) que vas cardinar una bona excursió eh segal! Tal com ho descrius és molt semblant a on he estat visquent del Canadà. Exepte que on estic jo no hi ha muntanyes, sí que hi ha esquirols, robins, chiknuts, kinglets i les fulles també van canviant de color.
Publica un comentari a l'entrada