Tacos y tortas

Ni paraulotes ni bufetades, no us penséssiu, que aquest bloc és cosa fina. Ja fa dies que vaig dir que parlaria del menjar mexicà, i ja toca. Per començar a fer-se una idea de la gastronomia jalisciense i mexicana en general, un ha de saber que la base de la dieta és el blat de moro, la carn, els frijoles, i el més important, el gran protagonista, el chile. El chile és el picant, el pebrotet, la guindilla o cirereta, que li dóna una fortor impressionant a tots els plats i que fa que hagis de remullar cada dos per tres el paladar en aigua fresca, o, si un ho prefereix, en cervesa. El chile el posen a pertot arreu, ja sigui carn, verdura, formatge, peix, gambes, és igual, a tot. De manera que aquí la carn no té gust de carn, ni la verdura, ni res: tot té gust de chile, si n'hi posen massa. I quan es passen, és com si se t'incendiés la boca, literalment. A això li diuen "enchilarse", i els hi passa fins i tot als locals ("Ay, me enchilé tantito", sents que diuen). Com que els hi encanta (fins i tot els nens petits mengen piruletes amb chile!), cada dos per tres tenen acidesa i mal d'estómac, i ja en conec més d'un i de dos que van empastillats per la gastritis...

A banda del chile, molt importants són les tortillas. Rodonetes i primes, majoritàriament de blat de moro (però també n'hi ha de farina de blat), serveixen d'acompanyament a tots els àpats. Com amb nosaltres el pa, aquí les tortillas. I les tortillas van molt bé perquè els hi pots posar a dins una mica de carn, verdura, (chile), el que vulguis, en fas un farcellet i ja tens un taco. A base de tacos menja molta gent i hi he menjat jo mateix moltes vegades, hi ha moltes paradetes al carrer que te'n fan. Poden ser de asada (vedella a la brasa), adobada (porc a la brasa amb condiment), chorizo, lengua (de vedella), carnaza (cap de vedella)... ja veieu que tot és carn. Un vegetarià s'ho deu haver de passar molt malament en aquest país: o s'aprima o es mor de gana! Vaja, també pot menjar tortillas amb formatge fos a dins, que d'això se'n diuen quesadillas i són boníssimes fins i tot per un carnívor empedernit com jo. Ah i un taco per quant us penseu que pot sortir en una paradeta? Doncs per 7 pesos a la majoria de llocs. I 7 pesos són 70 peles de les velles, imagineu-vos. Quedes tip amb uns 2 o 3, depenent de la generositat del que regenta el lloc, però per 200 peles dines o sopes tranquil·lament. I per beure què? Aigua? No, no! Agua fresca! L'aigua sola, per rentar les dents, aquí. Les aguas frescas són liquats de fruita diluïts amb aigua i se serveixen amb glaçons, boníssimes: de llimona, de pinya, de taronja, de meló, de tamarindo, de guayaba, d'arròs, de jamaica (una flor)... n'hi ha moltíssimes.

Vaja, i si un prefereix menjar ràpid, un entrepà, doncs demanes una torta, o un lonche, que no són res més que entrepans de pa amb una mica de tomata (aquí es diu jitomate), enciam, ceba i formatge o carn de la que vulguis o de la que tinguin. O també a qualsevol lloc et preparen un dogo, que no és altra cosa que un entrepà amb un frankfurt amb ceba i ventresca (el hot dog dels gringos, vaja un gosset calent... que malament que sona traduït en català!).

Fins aquí menjar senzill. Quan la cosa es complica ja tens plats més elaborats com les arracheras (vedella a la brasa), fajitas (el mateix, amb verduretes), enchiladas (com canelons de tortillas i carn amb salsa de tomata i formatge per sobre), camarones (gambes), chiles rellenos (pebrot farcit de carn o de formatge), pozole (sopa de carn), mole (pollastre amb una salsa de mil i un ingredients)... I una llarga llista de plats que pots condimentar al teu gust amb amanida, ceba crua, cilantre, ravenets, aguacates (i per extensió guacamole), purè de frijoles, i per suposat, tanta salsa de chile com vulguis!!!

Ai per cert, que el chile aquí vindria a tenir les mateixes connotacions que la cigala a Catalunya, vaja, ja m'enteneu... Més que res que aquí si un (o una) diu "que li agrada molt el chile" o que "no podria viure sense chile" ja se senten rialletes, o pitjor encara si s'enchila una mica i diu "que se li ha quedat una mica de chile aturat al coll...".

L'estació científica de Las Joyas

Avui us presento la base d'operacions dels investigadors del CUCSUR: l'estació científica Las Joyas. Situada a uns 1.900 metres d'alçada, a 1 hora i mitja d'Autlán en cotxe, l'estació és una mena de paradís per a qualsevol biòleg de camp: dorms en cabanes de fusta amb llar de foc, dues cuineres excel·lents et preparen l'esmorzar i el dinar cada dia, que és de primera qualitat (potser és el lloc on he menjat millor, i no em queixo de la qualitat del menjar mexicà en general) i en abundància, no et quedes mai amb gana. A més a més hi ha un laboratori i una sala de conferències, més les cabanes on viuen el personal que s'encarrega del manteniment de l'estació. Aquest personal t'ajuda en el que faci falta, és 100% suport a l'investigador, arribant a l'extrem que si t'has d'aixecar molt aviat i ho demanes, et porten l'esmorzar al lloc de mostreig (!!). El més comú és que et portin amunt i avall amb les camionetes 4x4 i t'ajudin a carregar el material. Però el millor de las Joyas és on està situat: enmig d'uns boscos fantàstics, entre pinedes i rierols envoltats de bosc mesòfil (amb elements tropicals), unes bardisses exuberants. Amb aquest ambient, què no voleu que estigui ple de bestioles! Els venados (cérvols) s'acosten fins a tocar les cabanes, els pumes i els jaguars deixen les seves petjades als camins i els conills i els tejones (coatís) travessen el camí quan vas i vens amb la camioneta. I d'ocells, un festival. Aquí us en deixo unes quantes fotos, fetes al voltant de les mateixes cabanes on dormim i passem l'estona quan s'acaba la feina.

Mar i muntanya

Quatre dies de vacances a Mèxic poden donar per molt si t'ajuntes amb les persones adequades i ets a l'estat de Jalisco. Amb en Poncho, la Bea i en Chemo han donat per pujar una muntanya de 4.200 metres i dos dies després, estar nedant al Pacífic mirant peixos en un escull de corall. Però com deia en Jack el Destripador, anem per parts...

En Poncho és un biòleg de Guadalajara que està fent la seva tesi de maestría sobre ocells en una estació d'anellament del Nevado, un parc nacional que està situat entre Jalisco i Colima, l'estat del sud. Àlies "el loco de Wisconsin", es passa totes les estones lliures empaitant ocells amunt i avall (entendreu que ens haguem entès per interessos comuns). La Bea és l'estellesa que ha voltat mitja Península per acabar els seus anys d'estudiant d'Ambientals a Girona i ara és aquí becada per ajudar en "lo que se tercie" a la gent de Manejo Forestal. I en Chemo és un altre tesista de maestría que estudia l'acumulació de combustibles en diferents boscos de Mèxic, al mateix departament que estem amb la Bea. O sigui, això eren dos mexicans, una navarresa i un català... sembla un acudit, vaja.

Vam marxar el dimarts al matí i després de comprar "despensa" vam engegar cap al Nevado, un volcà inactiu on han fet un parc nacional des d'un despatx: van agafar la cota 3.000 i d'allà cap amunt, protegit. La resta tant li fot, bàsicament perquè hi ha una empresa paperera que li va molt bé que de 3.000 en avall puguin fer les destrosses de fusta que calguin. Al costat hi ha un altre volcà, el Colima o Volcán de Fuego, que sí que està actiu i de fet anava escopint fumeroles. En Poncho ens va ensenyar el seu lloc d'anellament, unes pastures enmig d'un bosc d'avets (Abies religiosa), on agafa de 200 a 500 ocells cada dia que posa les seves 10 xarxes (!!!), a l'hivern, i allà vam dinar tacos de purè de frijoles amb chile (els mexicans) i sense chile (els peninsulars). Algun dia us explicaré del chile i del menjar mexicà... Després vam fer cap amunt del Nevado i després d'entrar al parc nacional i pagar 200 peles per cap com que ja era tardet vam fer una passejadeta i a muntar la tenda de campanya (3.200 metres) i a sopar i dormir. Portàvem estris de cuina i arròs i pasta per cuinar calent però la llenya humida i la fred ens van fer passar les ganes de fer foc després d'uns quants intents fracassats, o sigui que van quedar tacos freds de tonyina i més frijoles. De postres, una taronja per desencallar tant de frijol en vena, i a fer nones (jo mai havia dormit tan amunt, però cap problema). L'endemà la idea era aixecar-se aviat per pujar al cim del Nevado però els sacs de dormir es van enganxar pels tres companys d'expedició (el mal d'altura es veu que aguditza la mandritis), mentre que a un servidor la bufeta ja no el va deixar clapar més i em vaig dedicar a fer fotos de colibrís, que allà n'hi havia un piló i mig menjant nèctar d'unes escrofulariàcies que feien dos pamets. La foto que poso és d'un Hylocharis leucotis, un de petitet. Un se'ls imagina a la selva tropical, i mira, en un bosc de pins de 3.200 metres n'estava ple. Ja havent menjat una mica i desvetllats del tot vam tirar cap amunt i vam deixar el cotxe com a 3.500 metres d'alçada, des d'on vam començar l'ascensió al Nevado. A diferència del Pirineu, quan s'acaba el bosc aquí hi ha un desert de sorra volcànica, que és de molt mal caminar cap amunt. Ben cansats arribàvem a 4.000 metres amb la llengua a fora (foto), i la Bea i en Chemo van dir que no pujaven. Amb en Poncho, després de menjar una poma i veure la muntanyota allà davant, ens vam animar i encara que hi havia una mica de boira, vam començar a pujar. Fer cim va ser relativament ràpid (una horeta), i encara que es nota una mica l'alçada (només una mica de mal de cap i prou), la sensació d'haver pujat a 4.200 és indescriptible! I a 4.000 metres encara et trobes ocells, allà vam veure un Junco phaeonotus (un de petit) i un aligot (Buteo jamaicensis), que te'l trobes a qualsevol bosc dels que hi ha per baix.

El més divertit va venir després de pujar, que el guia, en Poncho, es va desviar per un corriol per anar més ràpid i ens vam trobar baixant per un barrancot sense camí que ens va dur gairebé a l'altra cara de la muntanya! Res tu, que ben reventats i sense forces ni menjar vam haver de fer mitja volta i tornar a pujar fins el coll d'on havíem sortit... va parir!! La sort era que allà no et podies perdre ni que volguessis, perquè tota l'estona veies el coll amb unes antenes de recepció i unes casetes (els de Protecció Civil fan un seguiment del volcà actiu, l'altre, que es veu perfecte des d'on érem). I llavors havíem d'arribar a la garita dels de Protecció Civil, i el nano estava tan cansat que no la trobava... un show vaja, al final ja va sortir la caseta i la Bea i en Chemo ens esperaven tot fent un cafè. Vam acabar l'aventura baixant fins al cotxe (foto del paisatge que es veia) i ja de fosc vam veure que un dia com aquest no es podia quedar amb un sopar fred, i vam anar fins a la cabanya dels treballadors del parc a demanar-los si ens deixaven la cuina per fer el sopar. No només ens van dir que sí sinó que ens van convidar a dormir a la cabanya, en llits de matalàs!! Va ser posar-se la manta a sobre i venir el tio del mazo, que ens vam quedar adormits a l'acte... no era per menys!

I l'endemà ens vam despertar rumberus i vam decidir anar a fer una capbussada a la platja, sí senyor. El problema és que la platja ens quedava a mig dia de camí en cotxe, o sigui que vam fer ruta tot el sant dia. Però no tot va ser cotxe! Baixant del Nevado vam fer via cap a Ciudad Guzmán, la segona ciutat de Jalisco després de Guadalajara, on vam esmorzar una "sincronizada" (ja he dit que un dia faré bloc gastronòmic) ben bona i un suc, i després vam anar cap a Colima, l'estat del sud de Jalisco, que vam travessar. Allà vam fer una parada a la laguna de María, paisatge totalment diferent del muntanyenc, i de l'alzinar, molt més tropical. Allà vam caminar una miqueta, vam veure quatre ocellets (un blauet de color verd, o sigui un verdet) i un martinet de color fosquet. Ja deixant els diminutius, vam anar a fer un senyor dinar a Suchitlán, i vam menjar chiles rellenos i mole. I després cap al següent poble, Comala, des d'on es veien els dos volcans que havíem vist des de 4.000 metres, ara des del pla. I sorpresa, el Colima (vam pujar l'altre, inactiu) treia fumarola! Es veu que passa sovint... Comala és un poble molt ben cuidat, ben pintat i ben netejat, i ben ple de guiris com nosaltres. Quan vam marxar ja eren les vuit del vespre i vam dir que si no feiem via ens agafaria la nit, i vam engegar cap a la costa. Com que el conductor (en Poncho) es veia molt cansat, vaig agafar el relleu una estona. Tot molt tranquil, ningú per la carretera i autopista de dos carrils fins a Manzanillo, ciutat de costa amb un dels ports comercials més importants del país. Vam arribar a la platja de Tenacatita cap a quarts d'onze, temps de "platicar" una estona, plantar la tenda i a fer nones.

Quina calor despertar-se al Pacífic després d'haver dormit a més de 3.000 metres! Però renoi quina vista. Qui s'ha despertat dins una tenda mirant el mar ja m'ho sap dir! La veritat és que la platja era maca, però no us imagineu que fos paradisíaca tampoc. Era una mica bruta, i no queda pas de les primeres del meu rànking de platges, havent estat al Caribe de Corn Island i als playones de Fuerteventura, doncs el llistó era altet. Però tenia un escull de corall a escassos 50 metres de la mateixa sorra, i ens vam llençar a l'exploració dels peixos de colors, les barracudes i les morenes. Ens hi vam estar tot el matí i el vermellot que ens va quedar a l'esquena així ho va demostrar. I què s'ha de fer llavors? Doncs ho heu endevinat: un bon dinar a base de peix fresc!! No tenien viejas amb mojo picón ni papas arrugadas, però no estava gens malament el menú, amb camarón (gambes) i peix trossejat, acompanyat amb unes cervesetes i unes tostadas de blat de moro. I què s'ha de fer després de dinar? Doncs si hi ha una hamaca a la vora, una bona migdiada, sí senyor! Després del son i abans de donar el viatge per finiquitat, els nostres guies ens van portar fins un poble on hi havia un manglar ple de cocodrils... sí sí, cocodrils! De cinc metres de llarg! Orale! I la gent donant-los menjar... el manglar estava separat dels carrers per un simple tancat de tela metàl·lica, mare meva. I diu que n'hi ha uns dos-cents, de diferents edats i mides. Els que vam veure et feien passar l'endormiscada de la migdiada de cop! Es veu que a alguns dels més vells ja els hi han posat nom i tot. El millor del cas és que a vegades surten de l'aiguamoll i se'n van a la platja a parar el Sol, i és clar, tothom cames ajudeu-me! I van d'un manglar a un altre pel mar... us imagineu estar amb les teves ulleres de sota aigua i trobar-te un cocodrilot nedant al teu costat?! Em va fer gràcia el cartell que hi havia al mig del poble, el de la foto de la dreta... Després de veure aquestes bestioles ja vam dir que millor tornar cap a l'interior, i vam agafar la carretera i a enfilar-nos un altre cop cap a la sierra de Manantlán, que s'ha de pujar abans d'arribar a la depressió on es troba Autlán. Fi de l'expedició, i tornada a la feina... ens esperava una pujada a las Joyas el següent dia... és a dir, continua l'espectacle! Ei, però ja per feina eh? No us penseu que tot són vacances! Eh! ;)

Autlán, Jalisco

Autlán és el nom del poble on visc la major part del temps, té "només" 60.000 habitants i és la quarta o cinquena ciutat de Jalisco (capital Guadalajara, que amb uns 4 milions d'habitants és la segona ciutat del país després del DF). Autlán és de casetes baixes i quadrades, amb carrers rectes i barris que semblen dibuixats amb tiralínies (les cuadras), molt semblant a qualsevol ciutat centre-americana pels que hagueu viatjat per aquestes latituds. Lloc de naixement del guitarrista Carlos Santana, i situat en una plana envoltada de "cerros", és un lloc molt agrícola, on conreen el jitomate (la tomata) en grans quantitats, la canya de sucre i l'agave blau del que destil·len el tequila, denominació d'origen jalisquenya, que no es pot conrear enlloc més de Mèxic. Això fa que aquí un es trobi grans extensions de camps ben blaus, que no són res més que plantacions d'aquest agave. És una ciutadeta molt tranquil·la i amb llocs per passejar i asseure's a menjar tranquil·lament un taco d'asada o d'adobada, procurant que no es passin amb el chile que si no la cosa es passa de picant per un paladar acostumat a benevolències mediterrànies.

A Autlán hi ha el CUCSUR, el centre de la UdeG (de Guadalajara, no de Girona) on estic treballant amb un estudi sobre com els ocells i rat-penats frugívors (que mengen fruita) ajuden a la regeneració del bosc mesòfil de muntanya amb la dispersió que fan de les granes de les plantes de les quals s'alimenten. Això ho treballo a Las Joyas, una estació científica que tenen aquesta gent en un indret paradisíac de la sierra de Manantlán, a uns 2.000 metres d'alçada. Allà hi fa fresqueta (i a la nit, 2 mantes) i hi plou moltíssim en aquesta època (cada dia un ruixat important, per ex. l'altre dia van caure 98 mm en 5 hores!), però a Autlán, que és a uns 900 metres sobre el nivell del mar, no hi plou quasi gens (només quan ve alguna tempesta tropical, i encara) i hi fa una calor de boig quan surt el Solet. Al CUCSUR hi fan classes d'Enginyeria en Recursos Ambientals i Agropecuaris, una mica les CCAA de Girona, però ara són vacances i "la escuela", com diuen aquí, està molt tranquil·leta. Ara només hi queden bestioles com opòssums (tlacuaches), gripaus de mida exagerada o tords com el de la foto (Turdus rufopalliatus). A mi i a la Bea, l'altra noia que ve d'intercanvi des de la UdGirona (ella és d'Estella, Navarra, però estudia CCAA a Girona) ens han posat en una residència d'estudiants que surt força bé de preu considerant que no t'has de preocupar per massa res, amb cuina (però sense estris) i servei de neteja.

La foto de dalt és des del Cerrito, un turó on he pujat uns quants cops a caminar, on venen els autlanencs a fer una mica d'exercici. A dalt hi ha una petita ermita a la Guadalupana, que vindria a ser com el Sant Miquel de Girona, però amb bosc tropical sec enlloc dels alzinars. Els cactus i els arbres (lleguminoses) són part del bosc tropical sec que es troba a les parts baixes dels turons que envolten la ciutat. L'ermita és la que es veu a l'esquerra.

El carrer principal d'Autlán amb les seves cases baixes, els cotxes ("carros", aquí) i les camionetas (tot-terrenys de pickup). Abans d'arribar a la plaça del mercat, un es troba amb aquest superman regulant el trànsit... si ho veiés en Saura encara agafaria idees pels mossos!!

Oooorale!

Doncs sí gent, al final m'he decidit i he fet un bloc per explicar com van les meves peripècies per les terres dels mariachis, el tequila i el chile. Com ja sabreu, sóc a Jalisco, un dels estats de l'oest de Mèxic que té el privilegi de tenir tan alta muntanya (part de la Sierra Madre Occidental el travessa) com el mar i la platja, a la costa del Pacífic. Vaja, més o menys com la província de Girona, però amb la petita diferència que el mar és un oceà enorme i les muntanyes s'enfilen per sobre dels 4.000 metres d'alçada. Per fer-vos una idea de la riquesa de paisatges que hi ha, diré que hi ha gairebé tots els tipus de bosc que un pot trobar a Mèxic: pinedes, alzinars-rouredes, bosc mesòfil (tropical humit), selva mitjana (bosc tropical sec), selva baixa, manglars... vaja, una mica de tot. I és que aquí hi ha, ves per on, el límit entre els biomes temperat i tropical, d'aquí ve tanta diversitat!

Amb aquest bloc la meva intenció és anar explicant com em van les coses i com és aquest país amb els ulls d'un català que voldria tenir més temps per contestar correus i enviar fotos als amics, companys i familiars. O sigui que espero que us agradin les meves cròniques mexicanes, de natura i de costums, de paisatges i de gent, que intentaré amanir amb un bon grapat de fotos perquè us feu una idea de com són aquests indrets.

pd- Ah, si us pregunteu pel nom del bloc, sí, no esteu pas equivocats: al lloc on faig la feina (hi vinc per fer part de la meva tesi, no us penseu que són pures vacances tampoc!) hi ha un grapat de pumes, que han fotografiat els companys de la UdeG (ei, Universidad de Guadalajara!) i dels que ja he pogut veure'n petjades i caques, a veure si algun dia se'n deixa veure algun de cuerpu enteru! També hi ha jaguars (que es mengen els cavalls dels pagesos), ocelots, armadillos, serps de cascabell... i evidentment, una munió d'ocells!