Cremant etapes

Seguim endavant amb aquesta segona visita a Can Puma, i avui s'acaba l'etapa més llarga, l'estada a Autlán. Acabada la meva feina des de fa dies, acabat el primer semestre a la universitat des d'abans d'ahir, i escampant guerrilles tots els profes, companys, amics i saludats, no queda més opció que fer les maletes i fer el nòmada cap a nous destins desconeguts. El proper no serà gaire desconegut, però només és una escala breu. Cap a Guadalajara un altre cop (a pocs llocs més pots anar des de l'espectacularment comunicada vila d'Autlán!). A passar-hi un parell de dies, una abraçada als companys tapatíos (simpàtic gentilici referent als nadius d'aquesta urbs) que aquí es queden i propera estació, Puebla. Al centre del país, Puebla (nom oficial, Heroica Puebla de Zaragoza) és a només 2 hores en autobús del DF (a tocar, considerant que d'Autlán a Guadalajara n'hi ha 3 i mitja), és la 4a ciutat més gran del país, alta i espigada com ella sola (2.100 m sobre nivell del mar) i és famosa per tenir quasibé més esglésies que habitants. Després d'aquest fantàstic resum de la uiquipèdia, us diré que 2 de les col·legues que ens hem fet més aquests dies, i l'any passat, són poblanes, i amb elles aniré a passar el Nadal. En família, perquè ja em diuen que sóc com el seu germà (per fotet i pels acudits dolents, bàsicament). Obrim parèntesis per explicar l'anèctoda sobre les poblanes: s'autoanomenen pipopes. Que vol dir PIezas POblanas PErfectas. Però els mexicans no-poblans no ho veuen així, i ho tradueixen per PInches POblanas PEndejas. Tanquem parèntesis, punt i apart.
L'estada a Puebla serà més llarga que a Guadalajara, però tampoc deixa de ser una escala cap al destí final, Chiapas. Allà ens esperen unes vacancetes de 10 dies per veure l'estat que tothom diu que és una de les meravelles del país, amb les seves selves, cascades, llacs, ciutats plenes d'història i el regust de la revolució zapatista que allà es va quedar. Antic punt problemàtic per enfrontamets armats entre guerrilla i exèrcit, ara és d'allò més calmat, els merders van més al nord i tenen com a protagonista la màfia del narco (per Sinaloa, Michoacán, i gairebé tot el nord limítrofe amb el gran mercat nord-americà), amb l'exèrcit tallant un cap aquí (o un capo, millor dit), i sortint-ne trenta més per sota. A l'estil italià, pel que s'explica, i amb perspectives realment pessimistes i amb la corrupció molt més generalitzada. Al sud, si hi ha tràfic, no hi ha guerra oberta. Més tranquils que estarem amb les germanes Ibarra, en Xevi i la Marina buscant quetzals i micos aranya per cap d'any!
Si aquest és l'últim "comunicat" abans de festes de Nadal, benvolguts lectors i benamades lectrius, passeu tots unes bones festes nadalenques i una bona entrada d'any, i no us costipeu amb aquestes glaçades. Per sort tenim el Barça que escalfa l'ambient!!

Baixats de las Joyas

Ja torno a ser a la civilització. He estat una setmana i mitja de voluntari a las Joyas, fent anellament d'ocells amb cinc companys més, mostrejant ocells en deu llocs diferents. Posa xarxes, anella dos dies, treu les xarxes, munta un altre lloc... i així fins a completar tots els llocs. Ha esta bé, però un pèl cansat, cada dia aixecant-nos a quarts de sis i anant a dormir com les gallines! Però què més es pot demanar, com a voluntari et paguen l'estada i el menjar, que és de llepar-s'hi els dits. El diumenge, per cert, els hi vaig cuinar una paella per tots! Em va sortir prou acceptable, i no es van queixar gaire que no tingués chile, que ja és molt!!! Tot i l'anellada, l'objectiu de la pujada a las Joyas era un altre, mostrejar vegetació per a l'estudi que estic fent, però per identificar les plantes necessitava l'ajuda de dos més que mai van arribar a pujar en les dates que havíem quedat. En fi, serafí, espero que hi puguem quedar un altre dia o que ho puguin fer ells solets, que de fet, per aquest complement de vegetació a mi no em necessiten gaire (com a molt, d'apuntador, perquè de plantes no me'n conec ni el 10%).

Ara uns quants dies més a Autlán, la setmana que ve tothom escampa guerrilles per vacances i jo haig de decidir on passo el Nadal, estic entre Guadalajara i Puebla... perquè el cap d'any i reis, cap a Chiapas falta gent!

Nevado, Autlán, FIL...

Promès quedava un escrit sobre el Nevado. Us explico: el meu amic Poncho i uns quants més van començar fa 4 anys una estació d'anellament d'ocells hivernants a 3.000 metres, en zona de pastures abandonades i bosc d'avets, que està resultant ser una mina per la quantitat d'ocells que s'hi agafen. Aquest cap de setmana, entre els dos dies en vam anellar 200, i deien que era una jornada molt fluixa. D'aquests, la meitat colibrís que ara van com bojos buscant les flors de sàlvia que estan tot just despuntant (el pic de floració de sàlvies, aquí, és al desembre-gener!). Però més enllà dels ocells, el més interessant era l'organització que portaven aquella gent. Vam ser 14 persones, dividint la gent en equips que anaven a treure ocells de la xarxa, altres que anellaven, i altres que es dedicaven a la intendència (fer l'esmorzar, fer el dinar, etc.). L'acampada a 3.000 metres també és una experiència, i tot i que aquí és novembre i encara anem amb màniga curta, allà dalt de nit feia força fred, la veritat. Res que no s'arregli amb un foc de camp i uns acudits abans d'anar a dormir a les tendes. Tant per a la gent que li agrada el camp, com per a qui li agradin els ocells, una de les millors experiències que es poden fer a Jalisco de novembre a abril, segur!

Aquesta setmana, força feina pel cucsur, però també un parell de sopars, quedar amb la gent... molt tranquil·let. I aquest cap de setmana, que ha sigut de pluja intensa tots 2 dies, també ha estat ben aprofitat. El dissabte vaig poder anar a una festa major! La del Chante, un poble que queda a mitja hora d'Autlán. La veritat és que s'assemblava i força a qualsevol festa major de poble de les rodalies de Girona, barraques de vendre beguda i menjar, paradetes de fira, etc. Això sí, la música en comptes d'un concert, la posaven quatre o cinc bandes que tocaven a la plaça, banda de Jalisco que vam aprofitar per ballar una estona i practicar alguns passos. I ahir diumenge, cap a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara! Com potser sabreu, la més important a nivell internacional després de la de Frankfurt, i en la qual fa uns anys Catalunya hi va tenir el seu espai com a "país convidat" (ara ja no és país convidat, és "cultura convidada", aquest any era Los Angeles... ja em direu). Impressió general: gran, molt gran! Molts estands, molts llibres, molta gent. Si hi vas amb temps, et pots passejar i passejar i fullejar i fullejar multitud d'obres de multitud de països. Al final de passejar-te per allà, però, et venia un cansament de veure rius de gent i de mirar portades de llibre... vam acabar més cansants que si haguéssim pujat una muntanya! Però va valdre la pena. Fent un símil amb Catalunya, podríem dir que era com un dia de Sant Jordi però tancant totes les parades de llibres de Barcelona en un recinte. Un festival del llibre, en tota regla.

I res, perquè no decaigui el ritme avui me'n torno a anar cap a las Joyas a passar una setmaneta, a acabar uns mostrejos de vegetació que han de servir per complementar el meu estudi de dispersió de llavors en pineda cremada, i per donar un cop de mà als ornitòlegs joyeros, amb els que intentarem treure alguna col·laboració articulística... de moment, a fer vida sana a Manantlán un altre cop. A veure si aquesta vegada el puma ens ensenya les orelles...

Tornada a Manantlán

Després d'uns dies desaparegut tornut a donar senyals de vida. El motiu del silenci bloguístic és que vaig estar tota la setmana passada a Las Joyas, entre feinejant amb el desmuntatge i retirada de les meves estimades trampes de pluja de llavors (el que en dèiem el parc d'atraccions pels esquirols, perquè més que trampes per llavors semblen cames elàstiques en miniatura -veure'n foto a http://canpuma.blogspot.com/2008/09/las-joyas-ii-arreglant-descosits.html), i anant de voluntari amb els anelladors locals a mostrejar ocells. La veritat és que m'ho vaig passar pipa revisitant els meus estimats llocs de mostreig de l'any passat, tornant a passar per aquells camins a darrere de la pick-up rebotant amb les sotragades i disfrutant d'uns paisatges, unes vistes i uns companys gairebé immillorables. I acompanyat, un cop més, del luxe del treball de camp en una estació científica on a mig matí et porten un esmorzar mexicà de forquilla a la taula d'anellament... insuperable!
De totes maneres, l'anècdota de la setmana val un paràgraf per si mateixa, i fa honor completament al nom d'aquest bloc. Direu ai, que s'ha trobat un puma aquest, ja! No, tanta sort no la vaig pas tenir, tranquils. Però hi vam estar ben a prop. Dos dies abans de marxar, aixecats de dormir a les cinc per arribar a lloc de fosc per obrir xarxes, mengem un mos, bevem un tè de garañona (planta recollida allà el dia abans) d'una esgarrapada i cap a la camioneta amb en Chamón, que ens porta a tot arreu. L'home ens pregunta, amb un aire de misteri, si no hem sentit fresses una estona abans, com d'animals barallant-se. Jo no, i tu Juanito? No, no, tampoc. Ens diu que ell sí... Engega, fa encara no vint metres que senyala a terra diu, un venado en el camino. Coi, on te'l veu un venado? Osti tu, doncs sí. És a terra, i sembla mort. Ens hi acostem, amb una certa sensació de basarda i mirant als costats. Una única ferida de sang a l'espatlla i el coll trencat. I ben calent, encara. En Grissom i l'Horatio haurien pres mostres de pèls de l'orella, li haurien rascat les càries i li haurien gratat el nas per si moquejava d'alguna grip passada, però el diagnòstic a nosaltres ens semblava claríssim: algun gatet l'havia caçat feia ben poc, i per algun motiu (potser pel soroll que feiem nosaltres i el mateix motor de la camioneta) havia fugit abans d'acabar-se'l d'emportar al seu menjador particular. La veritat és que tot i no veure el gatet amb les mans a la massa, l'escena impressionava una miqueta. Benvinguts a Can Puma!
Per la resta de coses, tot bé per aquestes contrades. El cap de setmana passat vaig fer una visita al Nevado, un altre cop a anellar ocellets (no parem de perseguir-los, pobres!), però això es mereix una nota per si mateixa... que prometo arribarà en breu. A reveure!