Las golondrinas

Això es va acabant, mainada. A hores d'ara em queden menys de dos dies a la ja familiar ciutadeta d'Autlán, abans d'emprendre el camí de tornada cap a la terra. Tenim previst de passar un parell de dies a Guadalajara i voltants amb uns amics abans d'agafar l'avió, passar pel contaminadíssim DF i creuar el xarcu fins a la ciutat de les salsitxes i d'allà cap a can Fanga. Ara toquen despedides (de fet ja porto dos sopars de despedida i avui hi ha festa de disfresses, i demà segur que hi haurà l'última cerveseta...), assegurar que seguirem en contacte amb molta gent, donar correus, veure com i en què podem seguir col·laborant amb la gent d'aquí, aconseguir papers, buscar allò que no has fet servir en tot el viatge però que ja no saps on vas deixar, les últimes compres, els últims dinars... i les golondrinas! Aquí "las golondrinas" és una cançó com l'hora dels adéus tan nostrada, però és ben adient perquè les golondrines sempre se'n van però sempre vuelven. Ja veurem quan volvem, espero que algun dia no massa llunyà perquè el lloc i la gent m'han agradat molt, i encara que sembli un tòpic, espero veure'ls un altre cop, és clar que sí!

La veritat, tornar ara que allà plou fa fred i neva no és que motivi massa. Vaja, només dir-vos que el diumenge passat vaig estar a la platja (Melaque) amb una caloreta fantàstica i l'aigua ben tèbia. Amb els pelicans, xatracs i mascarells pescant allà mateix. I acompanyat d'una mexicana i una colombiana, ep! Quin luxe, eh?! Va us en poso una foto perquè veieu com és (i per fer una mica d'enveja cotxina :).

Res família, que aviat un altre cop em teniu per Girona i rodalies enredant la troca com sempre! Fins aviat, ara sí que sí!

De congrés a Durango

Del 8 a l'11 d'aquest mes es va celebrar un congrés nacional mexicà d'ornitologia a la ciutat nortenya de Durango. L'equip de la Sarahy Martínez, una molt bona professora del Cucsur d'Autlán i que es dedica a estudiar els colibrís, hi presentaven alguns treballs, i em van convidar a anar amb ells. La veritat és que em feia gràcia veure quin tipus d'estudis feien els ocellòlegs mexicans, o sigui que m'hi vaig animar de seguida. Dit i fet, cap a Durango falta gent. La Sarahy hi anava amb avió, però com que era molt car vaig preferir l'opció autobús. Durango és lluny, a unes 11 hores de camí amb aquest mitjà de transport. Però ànims, tu. Amb en Juanito i la Luz (els de la foto), dos estudiants que presentaven un pòster cada un, vam agafar primer el d'Autlán a Guadalajara (més de tres hores) i després de sopar ràpidament uns tacos agafàvem el de Durango, que a més no era directe, i feia parada a Aguascalientes, Saltillo i Zacatecas. Ens vam passar el viatge clapant (no massa bé, tot s'ha de dir) i vam arribar de bon dematí a Durango. És un estat que queda al nord de Jalisco, només amb Chihuahua a sobre seu abans d'arribar a Gringolàndia, com diuen aquí. Arribant a la capital, ens esperava un paisatge molt diferent del que he pogut veure a Oaxaca, o al mateix Jalisco: sec, sec, sec. Em feia pensar amb l'Empordà eixut de Sant Climent per amunt, amb el seu encant, també. La ciutat de Durango en sí no val massa la pena, només té de bonic la catedral i la plaça, la resta és molt de comerços escampats sense ordre ni concert al llarg d'una avinguda llarguíssima. Vam fer base a un hotelet barat i després d'esmorzar unes "gorditas" (ei, són blat de moro amb un farcit, no us penseu que féssim alguna destrossa entre la població local tampoc) vam anar cap al congrés.

El nivell de les presentacions a les que vaig assitir en general em va agradar força, moltes sobre distribució d'alguna espècie basada en models (vaig pensar amb la Núria, que hauria pogut criticar una mica), acumulació de tòxics en ocells prop de mines a cel obert, projectes de seguiment a llarg terme... Comparat amb el congrés de mastozoologia (mamífers) que hi havia hagut a Autlán feia quinze dies abans, molta més qualitat científica. Al de mamífers pràcticament totes les presentacions eren simples llistats d'espècies, que ja em direu en gent d'universitat. Una una bona experiència, aquest congrés. Va servir per fer bona convivència amb dos bons amics, per conèixer gent nova, per intercanviar impressions sobre el món dels ocells. La part negativa, la poca assistència. El món ornitològic mexicà està històricament fragmentat i enfrontat entre dos parts, i de fet a l'any es fan dos congressos d'ornitologia, un de Cipamex, entitat avalada per un grup d'universitats (de Guadalajara, Yucatán, algunes del nord, Michoacán) i una altra que domina la UNAM (del D.F.). Cadascú va pel seu cantó. És una llàstima perquè això en el que queda és en una manca d'unió (i per tant, de força) que es manifesta en el descontrol que hi ha en molts temes, com per exemple, en la regulació dels permisos d'anellament, o en la manca d'un projecte de seguiment seriós a nivell de tot Mèxic. Com sempre, tot té parts bones i dolentes, aprofitables i millorables. Però en general, l'experiència d'aquest congrés ha estat molt bona. Del viatge de tornada en puc explicar poques coses, perquè me'l vaig passar absolutament tot clapant a l'autobús!

Ara la setmana que ve torna a tocar mostreig, i despedida de las Joyas... aaaai que ja es va acabant això!

Pacífiques tortugues

Després d'una setmana pel nord de Mèxic (a Durango, a un congrés d'ornitologia) ja fa dies que tenia pendent explicar la resta del viatge pel sud, per Oaxaca. Dit i fet, doncs. Havia començat amb la primera meitat, la ciutat, les ruïnes, la part més socio-historico-cultural. Faltava la part més naturalista, que vam deixar per la costa oaxaquenya, al Pacífic. No podem pas negar que el fet de dirigir-nos cap a aquestes zones, a part de veure les platges, responia a un atractiu molt potent: el de ser la principal àrea costera de tot Mèxic per a la reproducció de les tortugues marines, que ni la Bea ni jo havíem vist mai (i que era unes de les meves il·lusions més grans de naturalista). O sigui que després de fer 7 hores en minibús des d'Oaxaca, ens vam dirigir a un poble on pressumptament hi havia arribades de tortuga, Mazunte, que té el principal centre d'investigació de tortugues marines de Mèxic. Ens vam informar i ens van dir que no, que allà només hi havia el centre. La platja que havíem de veure era més a l'oest, el santuari de la tortuga golfina (Lepidochelys olivacea), 12 km de sorra verge on desoven més d'un milió d'aquestes tortugues cada any. Segons ens van dir, estava entre les 3 platges més importants del món per aquesta espècie, juntament amb una de Costa Rica i una altra de l'Índia. Es veu que hi ha arribades de 300.000 tortugues en una sola nit, i unes cinc arribades en tota la tardor.

O sigui que cap allà ens vam encaminar. La platja de "La Escobilla". Vam deixar els trastos en unes cabanyes que regentava una cooperativa d'ecoturisme, gent del mateix poble que havia aconseguit tirar endavant el negoci malgrat la incomprensió i els entrebancs dels expliadors de nius i caçadors de tortugues. De fet alguns dels socis de la cooperativa abans havien estat saquejadors d'ous, que ara s'havien reconvertit en conservacionistes i que tiraven endavant el negoci gràcies al turisme "de tortuga". Una inciativa molt i molt interessant, com poques vegades es veu, de com la conservació d'un recurs pot donar més rendiment que la seva explotació. Els del centre de Mazunte ens havien fet un permís per entrar a la platja (guardada per militars, per evitar el saqueig) per col·laborar amb els biòlegs del campament, i a l'entrada de fosc vam anar cap allà amb l'esperança de trobar les esperades tortugues. Després de parlar una estona amb la biòloga encarregada del lloc, ens va dir que no esperaven arribades per aquests dies, però tot i això encara anaven arribant tortugues aïllades a pondre a la platja. A més, dels nius fruit de les tres arribades anteriors ja estaven sortint les cries, ens va dir. Abans que comencessin la feina, vam anar a donar-hi un tomb. Caminem, caminem, i res, cap tortuga. Ja de fosc, llanternes a la mà, anem de tornada al campament. De cop la Bea fa un crit i senyala el terra: uns animalons diminuts, negres, es mouen lentament entre la sorra. Estan sortint de dins de la mateixa sorra! Efectivament, són tortuguetes que estaven naixent. Deu, quinze, vint-i-cinc... fins a vuitanta d'un mateix niu. Quina emoció! I del niu, al principi una mica desorientades, van fent a poc a poc cap a a l'aigua, cap a les onades. Onades que al principi les escupen altre cop cap a la sorra, però elles tossudes avancen un i altre cop fins que l'onada és prou gran com per emportar-se-les cap endins. I ja hi són, al mar que les han de fer créixer fins que, al cap de dotze o tretze anys, tornin a pondre elles els seus ous a la mateixa platja. Quina meravella. Quin espectacle. Quin regal de la natura, un cop més. Encara, però, ens n'esperava un altre de regal: anat per la platja, unes grans petjades, com una estela, anaven des de l'aigua cap a la platja... seguint-les, vam descobrir una tortuga adulta, molt gran, que havia arribat feia poc i estava ponent els ous al niu que acabava d'excavar. Lentament, esbufegant, gairebé semblava que patint, va pondre tots els ous i va tapar de nou el forat, i es va dirigir altre cop cap al mar. Ja havíem vist les dues parts del procés: la posta de la gran tortuga i el naixement de les diminutes cries.

La nostra experiència amb les tortugues va tenir, però, dues cares. D'una banda, els naixements, que van continuar de manera ininterrompuda durant tota aquella nit, com si la platja s'hagués convertit en un brollador de tortuguetes, que gairebé havies d'anar en compte de no trepitjar. Vam estar ajudant la biòloga i la seva assistent a comprovar els ous dels nius que ja havien sortit totes les tortugues, per veure quina proporció d'ous havia eclosionat. Perquè també n'hi ha que no eclosionen, com també tortugues que no aconsegueixen sortir vives del niu (les que han sortit a més profunditat). I el matí següent va ser l'altra cara de la moneda. Si a la nit havíem vist l'espectacle de la vida, el matí era l'espectacle de la mort. Una platja tapissada de negre, de zopilotes, de voltors que esperaven pacients el proper niu d'on sortissin les tortugues per menjar-se-les una darrera l'altra. I no només zopilotes, també agrons, cigonyes (Mycteria americana) i algun aligot (Buteogallus anthracinus) aprofitaven un aliment fàcil i abundant. I és que les tortugues majoritàriament neixen a la nit, per evitar aquesta mortaldat, però algunes s'avancen o es retrassen i serveixen d'aliment a tots aquests depredadors. Selecció natural, pot ser. Massa zopilotes per massa abocadors d'origen humà (com els nostres gavians), també pot ser. En qualsevol cas, com que la feina del campament era la conservació de la tortuga, la feina del matí consistia en localitzar els nius i ajudar a sortir les tortugues, acostant-les a l'aigua per evitar que fossin menjades. La conservació implica gestió: si moren tantes tortugues atrapades en xarxes, amb boques foradades per hams o per haver-se empassat una bossa de plàstic confosa per una medussa, l'home també és just que compensi aquestes morts (que són culpa seva) deixant sense dinar alguns zopilotes.

En definitiva, tan l'una com l'altra cara de l'espectacle que vam tenir la sort de gaudir a la platja de la Escobilla és una experiència que no oblidarem mai. Una de les millors de la meva vida de naturalista, sense cap dubte, i que recomano moltíssim a tothom. Val molt la pena. A més, a principi d'octubre la platja també es trobava farcida d'ocells en pas, amb centenars de limícoles, i darrere la sorra hi ha via un manglar amb blauets, ardeids, pelicans... vaja, sessió completa. Hi ha molts llocs a tot Amèrica central on es poden veure espectacles semblants, però jo us donaré referències d'aquest santuari, que és el que conec. S'hi pot anar de voluntari a treballar, mínim un mes (http://www.conanp.gob.mx/tortugas/escobilla.html), amb allotjament a càrrec del campament. I si no hi ha temps per anar de voluntari, aquest és el lloc on ens vam allotjar nosaltres, on dorms per uns 4 euros i també fan tours per anar a veure ocells als manglars: http://www.cdi.gob.mx/ecoturismo/oaxaca_santuario_tortugas.html. Una gran experiència, us ho asseguro!

Cap a Durango!

Aquest bloc es despedeix temporalment (no patiu) fins la setmana que ve, perquè me'n vaig de manera una mica inesperada a Durango, al congrés mexicà d'ornitologia. Ho acabem de decidir fa una hora, ja us explicaré què tal. En dues setmanes hauré estat en tres estats diferents de Mèxic, qui deia que no voltàvem!

Les tortugues les deixarem per més endavant, que marxo d'aquí mitja hora i allò vol una explicació com cal!

Fins aviat!

Viatge a Oaxaca

La setmana passada vam decidir amb la Bea que això de no haver-nos mogut d'Autlán en tres mesos no podia pas ser i total, que vam agafar les motxilles i cap a veure el sud de Mèxic s'ha dit. Vam decidir-nos per Oaxaca, el segon estat més al sud, perquè hi havia tan ruïnes prehispàniques, una ciutat maca i platja una mica més lluny. Chiapas també ens va temptar, però per Chiapas un necessita més d'una setmana per veure-ho bé i anar a buscar els quetzals. Vam anar per la via ràpida, en avió des de Guadalajara fins al DF i d'allà (quina boira de contaminació que hi arriba a haver en aquesta megaciutat!) un altre avió fins a Oaxaca. No és una ciutat gaire gran, Oaxaca, però és ben diferent del que havíem vist fins ara (que tampoc havia estat gaire): la gent amb trets més indígenes que per Jalisco, més morenos i baixets, i molt amables sempre. La ciutat en si a mi em va agradar molt, sobretot el centre, el zócalo. Una mica de l'estil tranquil de la Rambla de Girona o de la plaça Independència, per asseure's a prendre un gelat o simplement per passejar relaxadament. Vam visitar també Santo Domingo, un antic convent reconvertit en museu on hi havia la història de Oaxaca, des de la prehistòria fins ara. El millor del museu, els tresors de Monte Albán, una ciutat zapoteca (de l'època del azteques) que hi havia a prop de Oaxaca, amb moltes escultures dels déus d'aquella gent.

El dia següent vam fer el guiri i ens vam apuntar a un tour per veure els voltants de l'est de Oaxaca, i la veritat és que ens van arrissar una mica (com a bons guiris): ens van portar en plan ramat fins a veure un arbre monumental (un Taxodium), que feia uns 50 metres de perímetre i al cap de 5 minuts cap a pujar a l'autobús un altre cop i cap a veure artesanies a un poble del costat, vinga, compri-compri, després cap a Mitla a veure unes ruïnes una mica cutres perquè ja casi no en quedava res (el poble l'havien construït amb les pedres de l'antiga ciutat, estil Colisseu romà). I després cap a veure unes surgències d'aigua sulfurosa a un lloc que es diu Hierve el Agua, per les bombolletes, on el quid de la qüestió és que aquesta aigua fa cascada i cau per un espadat, amb lo curiós que les sals es van quedant sobre la roca i li dónen un color molt xulo. Per mi, el millor de la sortida. Lo de després va ser dinar i veure una fàbrica de mezcal (el licor típic oaxaqueny, fortíssim), compri-compri un altre cop. En fi, massa condensat pel meu gust, però què hi farem.

I el dia de després, ja escaldats, vam anar a Monte Albán pel nostre compte. Amb autobús des de Oaxaca mateix, en 20 minuts ens vam plantar al lloc que fa 1.000 anys havia estat la ciutat més important de tota la vall. Construïda pels zapoteques sobre un turó, amb unes magnífiques vistes, Monte Albán ara són les ruïnes prehispàniques més importants de tot l'estat de Oaxaca. El curiós de la seva història és que va anar creixent i creixent amb els anys, però va arribar un moment que es va col·lapsar. Se suposa que per un excés de població, però no està clar. El fet és que va entrar en decadència per si sola i es va despoblar de forma gairebé total. El cas és que la majoria de les construccions van quedar allà sense que ningú les destruís, i la veritat és que valia la pena de veure-ho. Tot d'edificis religiosos on feien els sacrificis humans, camps de joc de la pilota, residències dels sacerdots, etc.

Doncs aquests van ser els tres dies més urbans o de turisteig típic i tòpic per Oaxaca, després vindria la platja. Tots aquests dies ens vam estar allotjant en un hostalet per 700 peles la nit, apa. On la resta d'hostes eren també europeus que estaven de visita: una parella de francesos (un culé declarat) que ens van dir que a França el tema habitatge està tan malament com a casa nostra, un alemany i una austríaca que feien circ ambulant, dues canadenques... en fi que semblava l'ONU, aquell hostal. I pel menjar, Oaxaca no és massa diferent de la resta de Mèxic, tot i que ens havien dit que era qui sap què. Cuinen el mateix frijol, tortillas i carns amb salsa que a tot arreu, amb un toc d'allà. El pollastre amb mole negro era lo més típic. Ah! El que sí que era diferent del tot eren els chapulines! No són res més que llagostes (saltamartins) fregits i amb llimona, que la gent es menjava com si fossin patates fregides. Ei, boníssims! Us ho diu un que els ha provat! Us passo una foto d'un lloc del carrer on en venien i una altra de meva menjant un tamal de pollastre amb mole negre.

I properament, el Pacífic i les tortugues...

Las fiestas patrias: pan y circo, y si no hay pan, pues circo!

Per continuar engreixant els rumors que he vingut a Mèxic de vacances amb l'excusa de la tesi, aquí en va una de festes i festetes, de fet de la festa mexicana més típica: el dia de la independència! Això va ser la setmana passada, el dilluns i el dimarts. El dilluns la festa començava a la nit, amb el Grito. A Autlán ho feien des de la plaça de la presidencia (l'ajuntament), i es veu que anava de lloar les grandeses de la pàtria i s'acabava amb el crit de "Viva México cabrones! Y no me sean huevones!". Dic "es veu" perquè la Bea, la Isabel (una noia colombiana que ha acabat d'arribar) i jo, vam fer el guiri a base de bé i ens vam equivocar d'hora, i quan vam arribar de sopar ja anaven pels focs artificials i el fi de festa... Va parir!

Però vaja, ens van dir que l'endemà la cosa continuava amb la desfilada i ben de matí ja vam anar a veure què tal. Ben curta, va ser: nens d'escola, bombers, policies i charros van fer mitja horeta de desfilada i ja en van tenir prou. Després, però, feien un espectacle de llençar globus de paper des de davant de l'ajuntament que va estar molt bé. És molt típic això dels globus de paper, aquí. De fet a vegades al vespre en veus algun a volar, i a vegades també a caure sobre un teulat, mig cremat i esparracat... En van deixar anar alguns des de la plaça i després vam anar a esmorzar, tots tres. Com que ens havíem quedat amb ganes de tipisme, de folklore mexicà (aquí en diuen folklor, sense e), què vam fer després? No ho hauríeu dit mai! Cap a la plaça de toros falta gent! Sí sí, la primera vegada que entrava en una plaça de toros jo (a mi aquestes coses...)! Ens vam ajuntar amb en Juanito, la Ruth i l'Enrique perquè ens introduissin en aquests espectacles i cap a dins s'ha dit. Aquí això dels toros és molt i molt típic es veu, però no pas las corridas de banderillero i matador, això només per festes grosses ho deixen, sinó el jaripeo: deixen anar un toro amb un individu muntat a sobre que ha d'evitar que el boví (vaja, una espècie de zebú mal girbat) el llenci pels aires. Com veureu a la foto (el nano en ple vol), no sempre ho aconsegueixen. Però això del jaripeo ens vam adonar aviat que és una camama, del tot: a dins de la plaça, lo que li passi al toro i a l'il·luminat que va a sobre (o per terra), és lo de menys! Posen la banda a tocar tota l'estona, sense parar, i gresca i xerinola! Tothom a ballar! Veies totes les noies de la plaça movent l'esquelet (curiós, els nois tots ben asseguts). O sigui que lo de la "fiesta del toro" era més aviat "la fiesta de la banda y las muchachas bailarinas", aquí. Tot un espectacle, tu.

Vaja, i per anar desmentint els rumors de que he vingut a Mèxic de vacances amb l'excusa de la tesi, acabats els festejos vam pujar a las Joyas un altre cop a fer punts d'escolta d'ocells i mostreig de granes, a la pineda cremada. Ens vam fer un fart de caminar amunt i avall (ja no ens porten amb 4x4 enlloc, ja no ens estimen, i hem d'anar a peu), però el més impactant va ser que durant el camí de pujada a las Joyas ens vam trobar una serp de cascabell de casi dos metres parant el sol al mig de la pista. Us asseguro que fa un respecte, un bitxo d'aquests...!!!! I després un cop a dalt, vam estar a punt de trepitjar-ne una altra de petita que estava assoleiant-se sobre la pinassa! Diuen que les grosses són menys perilloses que les petites, perquè espanten amb la mida, i les petites espanten amb el verí... Sigui com sigui, val més lluny que aprop, aquestes bestioles!

Fins a la propera!

Pluges de setembre

Una setmana més a las Joyas, aquest cop tota sencera, amb més pluja que mai. Deien que cap a finals de setembre ja deixava de ploure però renoi, sembla que les tempestes tropicals i els ciclons li han agafat gust a la costa pacífica (vaja, de pacífica, res) i vam començar dilluns amb un i hem acabat dissabte amb un altre. Un dia de treva entremig, només. En general aquí a l'època de pluges plou només a la tarda, però aquests dies s'hi ha posat al matí, també, i amb ganes. Don Palillo, un senyor de 65 anys que s'ha passat mitja vida treballant a Las Joyas (és un geni aquest home), diu que segons les llunes i no sé què més, que si ara estem així s'estarà plovent fins a mig octubre. "Septiembre, mes llovedor", diu ell. I la resta diuen "Eeey", i fan que sí. A l'octubre es veu que comencen "las secas", que espero amb candeletes. La sort és que he estat 4 dies posant xarxes per agafar ocells i veure la seva dieta al bosc mesòfil, i allà els arbres et fan de paraigües. És com si plogués dos cops, primer del cel a les fulles i després de les fulles al teu cap. Però l'avantatge és que no et cau el ruixat de cop, sinó les gotes a poc a poc, i clar, sempre és millor això que quedar-te xop en dos minuts, que és el que passa fora del bosc. I després d'aquests 4 dies, a fer censos d'ocells, a buscar els dispersors potencials de granes de fruits en llocs cremats. Lo fotut és que anàvem a un lloc que queda lluny de les cabanes, i amb lo malament que s'han posat els camins de fang, ja no s'atreveixen a entrar-hi amb els 4x4 (l'altre dia se n'hi va quedar un d'esconyat que amb prou feines el van poder estirar per treure'l) i hi tenim una hora de caminar, muntanya amunt. Estem fent cames, això sí. En Juanito, l'altre ornitòleg que ve amb mi, diu que s'està "enflacando" amb tant de pujar pendents entre els pins. En fi, que tornarem fets uns figurins...! De totes maneres avui ja no hi hem pogut anar perquè se'ns ha posat a diluviar de bon dematí, o sigui que "ni modo", a esmorzar bé s'ha dit. Ai per cert, de gatot encara no n'he vist ni un... y el puma, apá? Ay mijo, saaaabe!

I demà a la nit, el Grito!

pd. El 20 de setembre, Matagalls-Montserrat! Endavant les atxes els que la feu!!

Las Joyas II: arreglant descosits

Aquest cap de setmana vam tornar a las Joyas per treballar en l'experiment de la tesi. Sí sí, també treballem aquí, no us penseu que ens la passem mirant ocellets, només! El que passa és que a les tardes sempre plou, i molt, i llavors un només pot sortir a fer feina els matins, i a la tarda doncs el que et queda és passejar una mica (no gaire lluny de les cabanes, bona que t'agafi el ruixat), fotografiar ocellets, jugar a cartes, i altres activitats de gran desgast intel·lectual. Buenu, a lu que íbamus: que vam haver de tornar a las Joyas després d'un petit desastre: les trampes de recollida de granes que ens van deixar i vam instal·lar fa un mes van petar per culpa de les pluges (la cinta adhesiva que aguantava el desaigüe de tela mosquitera es va desfer sense remei) i les hem hagut de canviar per un model ultra-modern i infal·lible fet d'un quadrat de tela de polièster gruixuda, lligat a quatre estaques de fusta de pi i amb una tela de galliner collada per sobre perquè els esquirols no es mengin les granes que cauen. Pot semblar rudimentari però així és com es fan. A banda d'això, vam tenir l'aventura de descobrir nous camins per la muntanya a l'hora de tornar a les cabanes, l'experiència d'anar amb un 4x4 Dodge pickup per camins enfangats a tota velocitat amb un conductor sonat (quan vas a la cabina cap problema, però anàvem al darrere al descobert i vam estar a punt de caure més d'una vegada), de disfrutar del bosc mesòfil de muntanya i de les pinedes de pins altíssims, i de participar en un mostreig de coleòpters nocturns amb trampes de llum on venien bàsicament papallones. De tot una mica, ja ho veieu. A petició popular aquesta vegada m'abstinc de posar fotos d'ocells i aquí van només paisatges (primer el mesòfil, després la pineda), fauna de pèl, sargantanes i papallones vàries. Noteu la que fa més d'un pam, realment espectacular, i encara en va venir una altra de més grossa que no vam poder fotografiar!

Tacos y tortas

Ni paraulotes ni bufetades, no us penséssiu, que aquest bloc és cosa fina. Ja fa dies que vaig dir que parlaria del menjar mexicà, i ja toca. Per començar a fer-se una idea de la gastronomia jalisciense i mexicana en general, un ha de saber que la base de la dieta és el blat de moro, la carn, els frijoles, i el més important, el gran protagonista, el chile. El chile és el picant, el pebrotet, la guindilla o cirereta, que li dóna una fortor impressionant a tots els plats i que fa que hagis de remullar cada dos per tres el paladar en aigua fresca, o, si un ho prefereix, en cervesa. El chile el posen a pertot arreu, ja sigui carn, verdura, formatge, peix, gambes, és igual, a tot. De manera que aquí la carn no té gust de carn, ni la verdura, ni res: tot té gust de chile, si n'hi posen massa. I quan es passen, és com si se t'incendiés la boca, literalment. A això li diuen "enchilarse", i els hi passa fins i tot als locals ("Ay, me enchilé tantito", sents que diuen). Com que els hi encanta (fins i tot els nens petits mengen piruletes amb chile!), cada dos per tres tenen acidesa i mal d'estómac, i ja en conec més d'un i de dos que van empastillats per la gastritis...

A banda del chile, molt importants són les tortillas. Rodonetes i primes, majoritàriament de blat de moro (però també n'hi ha de farina de blat), serveixen d'acompanyament a tots els àpats. Com amb nosaltres el pa, aquí les tortillas. I les tortillas van molt bé perquè els hi pots posar a dins una mica de carn, verdura, (chile), el que vulguis, en fas un farcellet i ja tens un taco. A base de tacos menja molta gent i hi he menjat jo mateix moltes vegades, hi ha moltes paradetes al carrer que te'n fan. Poden ser de asada (vedella a la brasa), adobada (porc a la brasa amb condiment), chorizo, lengua (de vedella), carnaza (cap de vedella)... ja veieu que tot és carn. Un vegetarià s'ho deu haver de passar molt malament en aquest país: o s'aprima o es mor de gana! Vaja, també pot menjar tortillas amb formatge fos a dins, que d'això se'n diuen quesadillas i són boníssimes fins i tot per un carnívor empedernit com jo. Ah i un taco per quant us penseu que pot sortir en una paradeta? Doncs per 7 pesos a la majoria de llocs. I 7 pesos són 70 peles de les velles, imagineu-vos. Quedes tip amb uns 2 o 3, depenent de la generositat del que regenta el lloc, però per 200 peles dines o sopes tranquil·lament. I per beure què? Aigua? No, no! Agua fresca! L'aigua sola, per rentar les dents, aquí. Les aguas frescas són liquats de fruita diluïts amb aigua i se serveixen amb glaçons, boníssimes: de llimona, de pinya, de taronja, de meló, de tamarindo, de guayaba, d'arròs, de jamaica (una flor)... n'hi ha moltíssimes.

Vaja, i si un prefereix menjar ràpid, un entrepà, doncs demanes una torta, o un lonche, que no són res més que entrepans de pa amb una mica de tomata (aquí es diu jitomate), enciam, ceba i formatge o carn de la que vulguis o de la que tinguin. O també a qualsevol lloc et preparen un dogo, que no és altra cosa que un entrepà amb un frankfurt amb ceba i ventresca (el hot dog dels gringos, vaja un gosset calent... que malament que sona traduït en català!).

Fins aquí menjar senzill. Quan la cosa es complica ja tens plats més elaborats com les arracheras (vedella a la brasa), fajitas (el mateix, amb verduretes), enchiladas (com canelons de tortillas i carn amb salsa de tomata i formatge per sobre), camarones (gambes), chiles rellenos (pebrot farcit de carn o de formatge), pozole (sopa de carn), mole (pollastre amb una salsa de mil i un ingredients)... I una llarga llista de plats que pots condimentar al teu gust amb amanida, ceba crua, cilantre, ravenets, aguacates (i per extensió guacamole), purè de frijoles, i per suposat, tanta salsa de chile com vulguis!!!

Ai per cert, que el chile aquí vindria a tenir les mateixes connotacions que la cigala a Catalunya, vaja, ja m'enteneu... Més que res que aquí si un (o una) diu "que li agrada molt el chile" o que "no podria viure sense chile" ja se senten rialletes, o pitjor encara si s'enchila una mica i diu "que se li ha quedat una mica de chile aturat al coll...".

L'estació científica de Las Joyas

Avui us presento la base d'operacions dels investigadors del CUCSUR: l'estació científica Las Joyas. Situada a uns 1.900 metres d'alçada, a 1 hora i mitja d'Autlán en cotxe, l'estació és una mena de paradís per a qualsevol biòleg de camp: dorms en cabanes de fusta amb llar de foc, dues cuineres excel·lents et preparen l'esmorzar i el dinar cada dia, que és de primera qualitat (potser és el lloc on he menjat millor, i no em queixo de la qualitat del menjar mexicà en general) i en abundància, no et quedes mai amb gana. A més a més hi ha un laboratori i una sala de conferències, més les cabanes on viuen el personal que s'encarrega del manteniment de l'estació. Aquest personal t'ajuda en el que faci falta, és 100% suport a l'investigador, arribant a l'extrem que si t'has d'aixecar molt aviat i ho demanes, et porten l'esmorzar al lloc de mostreig (!!). El més comú és que et portin amunt i avall amb les camionetes 4x4 i t'ajudin a carregar el material. Però el millor de las Joyas és on està situat: enmig d'uns boscos fantàstics, entre pinedes i rierols envoltats de bosc mesòfil (amb elements tropicals), unes bardisses exuberants. Amb aquest ambient, què no voleu que estigui ple de bestioles! Els venados (cérvols) s'acosten fins a tocar les cabanes, els pumes i els jaguars deixen les seves petjades als camins i els conills i els tejones (coatís) travessen el camí quan vas i vens amb la camioneta. I d'ocells, un festival. Aquí us en deixo unes quantes fotos, fetes al voltant de les mateixes cabanes on dormim i passem l'estona quan s'acaba la feina.

Mar i muntanya

Quatre dies de vacances a Mèxic poden donar per molt si t'ajuntes amb les persones adequades i ets a l'estat de Jalisco. Amb en Poncho, la Bea i en Chemo han donat per pujar una muntanya de 4.200 metres i dos dies després, estar nedant al Pacífic mirant peixos en un escull de corall. Però com deia en Jack el Destripador, anem per parts...

En Poncho és un biòleg de Guadalajara que està fent la seva tesi de maestría sobre ocells en una estació d'anellament del Nevado, un parc nacional que està situat entre Jalisco i Colima, l'estat del sud. Àlies "el loco de Wisconsin", es passa totes les estones lliures empaitant ocells amunt i avall (entendreu que ens haguem entès per interessos comuns). La Bea és l'estellesa que ha voltat mitja Península per acabar els seus anys d'estudiant d'Ambientals a Girona i ara és aquí becada per ajudar en "lo que se tercie" a la gent de Manejo Forestal. I en Chemo és un altre tesista de maestría que estudia l'acumulació de combustibles en diferents boscos de Mèxic, al mateix departament que estem amb la Bea. O sigui, això eren dos mexicans, una navarresa i un català... sembla un acudit, vaja.

Vam marxar el dimarts al matí i després de comprar "despensa" vam engegar cap al Nevado, un volcà inactiu on han fet un parc nacional des d'un despatx: van agafar la cota 3.000 i d'allà cap amunt, protegit. La resta tant li fot, bàsicament perquè hi ha una empresa paperera que li va molt bé que de 3.000 en avall puguin fer les destrosses de fusta que calguin. Al costat hi ha un altre volcà, el Colima o Volcán de Fuego, que sí que està actiu i de fet anava escopint fumeroles. En Poncho ens va ensenyar el seu lloc d'anellament, unes pastures enmig d'un bosc d'avets (Abies religiosa), on agafa de 200 a 500 ocells cada dia que posa les seves 10 xarxes (!!!), a l'hivern, i allà vam dinar tacos de purè de frijoles amb chile (els mexicans) i sense chile (els peninsulars). Algun dia us explicaré del chile i del menjar mexicà... Després vam fer cap amunt del Nevado i després d'entrar al parc nacional i pagar 200 peles per cap com que ja era tardet vam fer una passejadeta i a muntar la tenda de campanya (3.200 metres) i a sopar i dormir. Portàvem estris de cuina i arròs i pasta per cuinar calent però la llenya humida i la fred ens van fer passar les ganes de fer foc després d'uns quants intents fracassats, o sigui que van quedar tacos freds de tonyina i més frijoles. De postres, una taronja per desencallar tant de frijol en vena, i a fer nones (jo mai havia dormit tan amunt, però cap problema). L'endemà la idea era aixecar-se aviat per pujar al cim del Nevado però els sacs de dormir es van enganxar pels tres companys d'expedició (el mal d'altura es veu que aguditza la mandritis), mentre que a un servidor la bufeta ja no el va deixar clapar més i em vaig dedicar a fer fotos de colibrís, que allà n'hi havia un piló i mig menjant nèctar d'unes escrofulariàcies que feien dos pamets. La foto que poso és d'un Hylocharis leucotis, un de petitet. Un se'ls imagina a la selva tropical, i mira, en un bosc de pins de 3.200 metres n'estava ple. Ja havent menjat una mica i desvetllats del tot vam tirar cap amunt i vam deixar el cotxe com a 3.500 metres d'alçada, des d'on vam començar l'ascensió al Nevado. A diferència del Pirineu, quan s'acaba el bosc aquí hi ha un desert de sorra volcànica, que és de molt mal caminar cap amunt. Ben cansats arribàvem a 4.000 metres amb la llengua a fora (foto), i la Bea i en Chemo van dir que no pujaven. Amb en Poncho, després de menjar una poma i veure la muntanyota allà davant, ens vam animar i encara que hi havia una mica de boira, vam començar a pujar. Fer cim va ser relativament ràpid (una horeta), i encara que es nota una mica l'alçada (només una mica de mal de cap i prou), la sensació d'haver pujat a 4.200 és indescriptible! I a 4.000 metres encara et trobes ocells, allà vam veure un Junco phaeonotus (un de petit) i un aligot (Buteo jamaicensis), que te'l trobes a qualsevol bosc dels que hi ha per baix.

El més divertit va venir després de pujar, que el guia, en Poncho, es va desviar per un corriol per anar més ràpid i ens vam trobar baixant per un barrancot sense camí que ens va dur gairebé a l'altra cara de la muntanya! Res tu, que ben reventats i sense forces ni menjar vam haver de fer mitja volta i tornar a pujar fins el coll d'on havíem sortit... va parir!! La sort era que allà no et podies perdre ni que volguessis, perquè tota l'estona veies el coll amb unes antenes de recepció i unes casetes (els de Protecció Civil fan un seguiment del volcà actiu, l'altre, que es veu perfecte des d'on érem). I llavors havíem d'arribar a la garita dels de Protecció Civil, i el nano estava tan cansat que no la trobava... un show vaja, al final ja va sortir la caseta i la Bea i en Chemo ens esperaven tot fent un cafè. Vam acabar l'aventura baixant fins al cotxe (foto del paisatge que es veia) i ja de fosc vam veure que un dia com aquest no es podia quedar amb un sopar fred, i vam anar fins a la cabanya dels treballadors del parc a demanar-los si ens deixaven la cuina per fer el sopar. No només ens van dir que sí sinó que ens van convidar a dormir a la cabanya, en llits de matalàs!! Va ser posar-se la manta a sobre i venir el tio del mazo, que ens vam quedar adormits a l'acte... no era per menys!

I l'endemà ens vam despertar rumberus i vam decidir anar a fer una capbussada a la platja, sí senyor. El problema és que la platja ens quedava a mig dia de camí en cotxe, o sigui que vam fer ruta tot el sant dia. Però no tot va ser cotxe! Baixant del Nevado vam fer via cap a Ciudad Guzmán, la segona ciutat de Jalisco després de Guadalajara, on vam esmorzar una "sincronizada" (ja he dit que un dia faré bloc gastronòmic) ben bona i un suc, i després vam anar cap a Colima, l'estat del sud de Jalisco, que vam travessar. Allà vam fer una parada a la laguna de María, paisatge totalment diferent del muntanyenc, i de l'alzinar, molt més tropical. Allà vam caminar una miqueta, vam veure quatre ocellets (un blauet de color verd, o sigui un verdet) i un martinet de color fosquet. Ja deixant els diminutius, vam anar a fer un senyor dinar a Suchitlán, i vam menjar chiles rellenos i mole. I després cap al següent poble, Comala, des d'on es veien els dos volcans que havíem vist des de 4.000 metres, ara des del pla. I sorpresa, el Colima (vam pujar l'altre, inactiu) treia fumarola! Es veu que passa sovint... Comala és un poble molt ben cuidat, ben pintat i ben netejat, i ben ple de guiris com nosaltres. Quan vam marxar ja eren les vuit del vespre i vam dir que si no feiem via ens agafaria la nit, i vam engegar cap a la costa. Com que el conductor (en Poncho) es veia molt cansat, vaig agafar el relleu una estona. Tot molt tranquil, ningú per la carretera i autopista de dos carrils fins a Manzanillo, ciutat de costa amb un dels ports comercials més importants del país. Vam arribar a la platja de Tenacatita cap a quarts d'onze, temps de "platicar" una estona, plantar la tenda i a fer nones.

Quina calor despertar-se al Pacífic després d'haver dormit a més de 3.000 metres! Però renoi quina vista. Qui s'ha despertat dins una tenda mirant el mar ja m'ho sap dir! La veritat és que la platja era maca, però no us imagineu que fos paradisíaca tampoc. Era una mica bruta, i no queda pas de les primeres del meu rànking de platges, havent estat al Caribe de Corn Island i als playones de Fuerteventura, doncs el llistó era altet. Però tenia un escull de corall a escassos 50 metres de la mateixa sorra, i ens vam llençar a l'exploració dels peixos de colors, les barracudes i les morenes. Ens hi vam estar tot el matí i el vermellot que ens va quedar a l'esquena així ho va demostrar. I què s'ha de fer llavors? Doncs ho heu endevinat: un bon dinar a base de peix fresc!! No tenien viejas amb mojo picón ni papas arrugadas, però no estava gens malament el menú, amb camarón (gambes) i peix trossejat, acompanyat amb unes cervesetes i unes tostadas de blat de moro. I què s'ha de fer després de dinar? Doncs si hi ha una hamaca a la vora, una bona migdiada, sí senyor! Després del son i abans de donar el viatge per finiquitat, els nostres guies ens van portar fins un poble on hi havia un manglar ple de cocodrils... sí sí, cocodrils! De cinc metres de llarg! Orale! I la gent donant-los menjar... el manglar estava separat dels carrers per un simple tancat de tela metàl·lica, mare meva. I diu que n'hi ha uns dos-cents, de diferents edats i mides. Els que vam veure et feien passar l'endormiscada de la migdiada de cop! Es veu que a alguns dels més vells ja els hi han posat nom i tot. El millor del cas és que a vegades surten de l'aiguamoll i se'n van a la platja a parar el Sol, i és clar, tothom cames ajudeu-me! I van d'un manglar a un altre pel mar... us imagineu estar amb les teves ulleres de sota aigua i trobar-te un cocodrilot nedant al teu costat?! Em va fer gràcia el cartell que hi havia al mig del poble, el de la foto de la dreta... Després de veure aquestes bestioles ja vam dir que millor tornar cap a l'interior, i vam agafar la carretera i a enfilar-nos un altre cop cap a la sierra de Manantlán, que s'ha de pujar abans d'arribar a la depressió on es troba Autlán. Fi de l'expedició, i tornada a la feina... ens esperava una pujada a las Joyas el següent dia... és a dir, continua l'espectacle! Ei, però ja per feina eh? No us penseu que tot són vacances! Eh! ;)

Autlán, Jalisco

Autlán és el nom del poble on visc la major part del temps, té "només" 60.000 habitants i és la quarta o cinquena ciutat de Jalisco (capital Guadalajara, que amb uns 4 milions d'habitants és la segona ciutat del país després del DF). Autlán és de casetes baixes i quadrades, amb carrers rectes i barris que semblen dibuixats amb tiralínies (les cuadras), molt semblant a qualsevol ciutat centre-americana pels que hagueu viatjat per aquestes latituds. Lloc de naixement del guitarrista Carlos Santana, i situat en una plana envoltada de "cerros", és un lloc molt agrícola, on conreen el jitomate (la tomata) en grans quantitats, la canya de sucre i l'agave blau del que destil·len el tequila, denominació d'origen jalisquenya, que no es pot conrear enlloc més de Mèxic. Això fa que aquí un es trobi grans extensions de camps ben blaus, que no són res més que plantacions d'aquest agave. És una ciutadeta molt tranquil·la i amb llocs per passejar i asseure's a menjar tranquil·lament un taco d'asada o d'adobada, procurant que no es passin amb el chile que si no la cosa es passa de picant per un paladar acostumat a benevolències mediterrànies.

A Autlán hi ha el CUCSUR, el centre de la UdeG (de Guadalajara, no de Girona) on estic treballant amb un estudi sobre com els ocells i rat-penats frugívors (que mengen fruita) ajuden a la regeneració del bosc mesòfil de muntanya amb la dispersió que fan de les granes de les plantes de les quals s'alimenten. Això ho treballo a Las Joyas, una estació científica que tenen aquesta gent en un indret paradisíac de la sierra de Manantlán, a uns 2.000 metres d'alçada. Allà hi fa fresqueta (i a la nit, 2 mantes) i hi plou moltíssim en aquesta època (cada dia un ruixat important, per ex. l'altre dia van caure 98 mm en 5 hores!), però a Autlán, que és a uns 900 metres sobre el nivell del mar, no hi plou quasi gens (només quan ve alguna tempesta tropical, i encara) i hi fa una calor de boig quan surt el Solet. Al CUCSUR hi fan classes d'Enginyeria en Recursos Ambientals i Agropecuaris, una mica les CCAA de Girona, però ara són vacances i "la escuela", com diuen aquí, està molt tranquil·leta. Ara només hi queden bestioles com opòssums (tlacuaches), gripaus de mida exagerada o tords com el de la foto (Turdus rufopalliatus). A mi i a la Bea, l'altra noia que ve d'intercanvi des de la UdGirona (ella és d'Estella, Navarra, però estudia CCAA a Girona) ens han posat en una residència d'estudiants que surt força bé de preu considerant que no t'has de preocupar per massa res, amb cuina (però sense estris) i servei de neteja.

La foto de dalt és des del Cerrito, un turó on he pujat uns quants cops a caminar, on venen els autlanencs a fer una mica d'exercici. A dalt hi ha una petita ermita a la Guadalupana, que vindria a ser com el Sant Miquel de Girona, però amb bosc tropical sec enlloc dels alzinars. Els cactus i els arbres (lleguminoses) són part del bosc tropical sec que es troba a les parts baixes dels turons que envolten la ciutat. L'ermita és la que es veu a l'esquerra.

El carrer principal d'Autlán amb les seves cases baixes, els cotxes ("carros", aquí) i les camionetas (tot-terrenys de pickup). Abans d'arribar a la plaça del mercat, un es troba amb aquest superman regulant el trànsit... si ho veiés en Saura encara agafaria idees pels mossos!!