I vinga muntanyes

Rostos amunt, rostos avall. El nostre pa de cada dia dels caps de setmana, a pujar cims de les Rocalloses com uns pussessus. Ara en fa dos, en vam fer un que passava dels 3000 m, a una serralada que queda pel sud de Missoula, fa frontera amb Idaho i és al cor de les Rocky Mountains: les Bitterroot (que vol dir arrel amarga, i és el nom d'una floreta montanil). La muntanya en qüestió tenia per nom (i encara el deu tenir, si no s'ha mogut) Trapper Peak. El pic del paranyer. Hi vam fer via amb dos companys de fatigues, la Sole (biòloga de cotorres ,vinguda de les terres australs de la Patagònia argentina) i en Rubén (forestal de pins, vingut de les terres centrals de la Madrid ibèrica). Un parell de bones troballes que he fet aquí a Montana. Ara que això d'anar amb un forestal d'excursió ja he vist que és com tornar a fer una sortida de camp de tipologia vegetal, ens vam acabar aprenent tots els pins i la dinàmica de successió dels boscos de coníferes del lugart. El camí era steeeeeep, steeeep (dreeeeeet, dreeeet). Recordeu lo que la distància més curta entre dos punts és la línia recta? Doncs els hi van ensenyar bé a aquesta gent, perquè van fer un camí dret amunt i sense corbes: uns 1000 metres de desnivell fets en 4 milles. Després de fer tota la caminada, la vista de dalt era... magnífica, espectacular, insuperable...! Doncs no, nens, no. Aquest cop la vista des de dalt era gris. Gris boira, per ser exactes, perquè un núvol ho cobria tot. Cap cot i de tornada, deprimits que casi ens perdem i tot, i una hora després va començar a sortir un sol espatarrant i la boira es va esvaïr completament. Ja ho podia haver fet abans! Com diria en Pitu... va parir!!

Però la cosa va estar bé, perquè apart d'aprendre mazo (perdoneu, això d'anar amb un de Coslada té els seus efectes... i sí sí, diuen mazo!) dels pins i els boscos, també vam trobar mazo de cagarades de llop. Com que no era el dia de sort, cap d'aquests caganers va tenir la decència de creuar el camí i deixar-se veure. El que sí que vam veure van ser un parell de cabirols i un parell de caçadors. Això dels caçadors s'ha d'explicar, perquè no era moc de gall dindi. Els senyors anaven en cotxe, cosa que solen fer els caçadors com la majoria de gent per moure's d'un lloc a l'altre. Lo que no és tan comú en la gent que va en cotxe és que el copilot tregui mig cos a fora i vagi apuntant al bosc amb un rifle de déulopare. Sort que els pobres cabirols els havíem espantat cinc minuts abans i havien sortit de la pista... Però lo millor del cas és que, parlant d'aquesta situació diguem-ne "de caçador vago" amb la gent d'aquí, ens van dir que allò no era gaire legal: primer, perquè no està permès caçar des d'un cotxe, i segon, perquè la temporada de caça comença el proper cap de setmana. O sigui que avui aprendreu una nova paraula en anglès: poaching. Que vol dir fer el furtiu, ni més ni menys.
La segona i fins el moment última experiència montanyística va ser el cap de setmana passat, a les Mission Mountains, una altra serralada molt espectacular que queda, aquest cop, al nord de Missoula. La cosa va ser més multitudinària: érems els tres del Trapper més en Dani, el valencià que fa els honors d'ambaixador de tot hispanoparlant que corre per Missoula, i amb qui ja havia anat a trescar pel monte (aquest, aquest... http://canpuma.blogspot.com/2010/07/visitant-en-lolo.html), i tres que en podríem dir long-term residents, en Víctor, l'Amber i en Charlie. El pic que volíem pujar no era tan alt com el Trapper. El Panoramic Peak en fa uns 2700, i havíem de fer 1200 metres de desnivell, però amb més camí. Per lu cual un pot pensar que el pendent és més suau. Si bes. El gruix de la caminada era diguem-ne força planera, i quan arribaves al peu de la muntanya et trobaves una mole de pedra que pujava de cop. Doncs res, endavant i foris. Les vistes des de dalt aquest cop sí que cap queixa, i com prometia el pic, panoràmiques a més no poguer. Es veia Glacier i tot, des d'allà. Però encara ens quedava la tornada, llarga com un dia sense pa (txé, allò estava a fer la mà!), tant que vam caminar un parell d'hores sota l'única llum que ens oferia una lluna casi plena, i més tard els nostres frontals quan un parell d'ensopegades ens van fer veure que lo bonic pot ser una mica arriscat, a vegades. Tot i que el cansànciu de la caminada va deixar algunes seqüel·les, va valdre molt la pena. Que maco que és això tu!
I res, a veure aquest cap de setmana cap a on ens porta. Que ja serà l'últim... i ja hi ha ganes de fires!

Algunes fotos del voleio

Aquestes són de la ruta de 4 dies a Glacier:






I aquestes, del safari per Yellowstone:

De vacances

Jelou companys! Tan de temps sense donar senyals de vida, més d'un es devia pensar que se m'havia menjat un grisli d'aquells. Res més lluny de la realitat, el que ha passat és que he desaparescut durant 2 setmanes de vacances a visitar parcs nacionals i coses d'aquestes, amb una companyia immillorable! Una setmaneta al Glacier (nord de Montana) fent una ruta de 4 dies per uns paisatges de muntanya es-pec-ta-cu-lars, acampant al costat dels óssos (en vam veure 4 de negres, negres no perquè fossin lluny precisament, i vam trobar petjades de grislis al fang). Després d'una bona dutxa, agafar els patracols una altra vegada i cap a Yellowstone, casa d'en Yogui. Molt xules les fumaroles i els gèisers i els jacuzzis d'aigua turquesa plens de bacteris fent la xup-xup. El paisatge d'allà també té lo seu per un focòleg com jo, és una pineda que està regenerant després de que l'any 88 es cremés gairebé del tot. De fet ens en vam trobar un en directe, d'incendi (que cremava des de feia mig mes i que deixaven cremar, sota un mínim control... i tot ben explicat amb panells a la carretera, com el foc forma part dels ecosistemes, etc., quina diferència!). I de bitxos és un safari, ni més ni menys. Gent a tot arreu parant-se a fotografiar tota cuca viva. Això sí, d'animals n'hi havia per donar i per vendre: cérvols, cabirols, antílops, bisonts, cabres, coiots, oques, ànecs, blauets, llúdrigues, óssos (sí aquest cop vam veure el grisli! encara que va ser només el cul i de nits corrent davant el cotxe, pobre Yogui)... i bueno, i els llops què? Sí, els llops són potser lo que teníem més ganes de veure, però ens vam haver de conformar amb sentir-los udolar lluny, un vespre veient fer-se fosc en una vall inacabable plena de bisonts i antílops, quina postal, i quina banda sonora! Un cop enllestit Yellowstone, que mira que n'arriba a ser de gran, vam fer cap al sud a un altre parc nacional, el Grand Teton. Sí, el nom se les porta, no és perquè soni millor ni pitjor, sinó perquè vol dir just el que us esteu pensant. Vol dir "el gran mugró" (toma!), en francès, i realment li van posar uns francesos que anaven per allà caçant castors i venent pells, quan van veure la forma de les muntanyes, ara imagineu-vos lo necessitats que devien anar pobres. Jo mira que tinc imaginació eh, però la forma aquesta no li vaig veure per enlloc... Allà vam veure més cérvols i un altre ós negre, i vam enganxar el camí de tornada. Érem a Wyoming, veníem de Montana i encara ens quedava Idaho (tercer estat que visitàvem). El camí entre Idaho i Montana és lo més semblant a estar al cul del món que us pogueu imaginar: una autopista per nosaltres sols, i no exagero. I per més inri, entrant a Montana entens perquè és l'estat amb menys densitat de població de la unió. Durant km i km, només valls plenes de matolls, i com a molt alguna vaca. Tan desert estava que casi ens quedem sense gasolina, perquè no vam trobar ni una trista gas-esteixon en tot el dia. Però renoi, quina mà de wilderness que vam veure!

Les fotos encara les estic triant (ei que aquesta setmana he acabat la introducció de l'article ja, i només queda discutir, però sense enfadar-se), ja n'arribaran més la setmana que ve. I si no, quan torni nens, que això ja s'acaba i les fires són aquí al costat! A reveure!