Visitant en Lolo

Porto gairebé un mes al país de les Rocky Mountains i encara no havia pujat cap roc ni cap muntanya. Motiu de cesse, s'hi havia de posar remei. El pic més proper a Missoula és un que queda al sud, que cada dia veig mig nevadet traient el nas per darrere les muntanyes: el Lolo Peak. No sé si aquest nom tan pintoresc li ve d'aquell entrenador de bàsquet que va guanyar un parell de lligues amb la Penya ja fa una bona colla d'anys, però Lolo també és el nom d'un poble que queda allà al cantó. Resulta que a la uni hi ha una mena de grup excursionista, que just hi organitzava una excursioneta el cap de setmana passat. Però resulta que dos dies abans de fer-se només érem 2 persones apuntades, i la van cancel·lar clar. Lo bo del cas és que l'altre apuntat era en Dani, un valencià que està fent el postdoc aquí! I vam dir txe, pos anem nosaltres! Com que tampoc estava gaire "a fer la mà" (d'anglès no sé si n'aprendré gaire, però el que és d'apitxat ja us dic que sí. A més, amb en Dani "t'apitxes" de riure, també), vam agafar els trastos i cap amunt s'ha dit. Un parell d'horetes de pujada entre pinedes fins que vam arribar a un llac, on vam muntar la tenda (marca North Face, por si mucho frío hace) i vam descarregar les motxilles (la seva Millet, per si fa molta fred, i la meva Quechua, per si se't refreda la cua). Un paisatge ben pirinenc, podríem dir, llacs, pinedes... Excepte per un petit detall. De fet eren centenars de petits detalls, perquè va ser arribar al llac i envoltar-nos un núvol de mosquits que ni al delta de l'Ebre han vist mai una cosa semblant. La situació es podria titular com una peli de cowboys: acribillats a plena llum del dia i sense compassió. Si et quedaves quiet, nyec, fiblada va. Com que vam comprovar que el repel·lent (en Dani no eh pobre, vull dir l'esprai) feia acció durant només 5 minuts, vam concloure que era millor seguir fent camí per la vida i ens vam posar en marxa cap al cim del Lolo. Un parell d'hores més de pujada i s'obria davant nostre tota la munió de cims nevats de la serralada de les Bitterroot (veure Figura 2), força espectacular tot sigui dit. Un dissabte de juliol i érem els únics excursionistes allà dalt, vaja, igualet que al Puigmal. Vam fer nit al costat del llac (la cosa pot semblar una mica rollo Brokeback Mountain, però res, no em va fer cas) i l'endemà a les sis ja petava un sol espatarrant que juntament amb les perspectives de fer companyia al mosquitam assedegat que ens esperava, vam decidir tornar ben aviat, que cap a Missoula falta gent. La primera caminada, el primer cim de les Rocalloses. Detalls tècnics: 2.770 metres d'alt, 1.000 metres de desnivell, i 243 picades de mosquit ianqui. Au pos, bona vesprada!