Perseguint peixateres

Tranquils, no us preocupeu per aquest títol. No és que m'hagi vingut una repentina predilecció per les femelles de poderoses cordes vocals adornades amb devantal i guants de plàstic, ni que trobi secsi el tisorar ventrades de llenguado amb l'art que només ho saben fer les assalariades del càrtel del julivert (no us ho perdéssiu, sisplau: http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2009/02/matematiques-per-peixateres.html). No us equivoqueu: com ja deuen haver endevinat les vostres ments perspicaces, això s'ha de tractar d'una nova experiència ornitològica per Can Puma...

Esfestivament, el dimecres passat vaig ser col·laborador per un dia de l'equip que estudia les àguiles pescadores de l'oest de Montana. El que fan és, per una part marcar els pollets amb anelles de colors quan són al niu, per veure si tornen per aquí dalt a criar, i per una altra, el que vaig trobar més interessant, n'agafen mostres de sang i de plomes per mirar-ne les concentracions de metalls pesants. Com em penso que ja havia dit en algun altre capítol d'aquest bloc, Montana va tenir durant dècades una intensa activitat minera, que ha anat minvant a mesura que han anat apareixent noves regulacions relacionades amb l'impacte ambiental. Suposo que això deu haver anat lligat amb l'increment de la mineria a l'Amèrica del Sud, en una nova mena de deslocalització. Sigui com sigui, la mineria de coure, or i plata va emplenar els rius de mercuri i altres metalls pesants, que han passat als peixos i a les àguiles pescadores tal com ho va fer el DDT a la seva època. L'interessant del que estan trobant aquesta gent en els seus treballs i anàlisis és que les àguiles tenen diferents concentracions de mercuri en nius situats en diferents conques, depenent de l'activitat minera de cada lloc. Sigui com sigui, han trobat concentracions de mercuri que multipliquen per cent els màxims que es consideren tòxics en humans. Això sembla que pot ser letal per les àguiles en fase embrionària, perquè en les zones més contaminades és on més ous deixen de convertir-se en pollets. De totes maneres, els pollets que tenen aquests nivells de mercuri tiren endavant, sembla ser que perquè el mercuri s'associa a una proteïna que intervé en la formació de les plomes de manera que el poden expulsar cap a fora. Aquesta gent treballa sobre una trentena de nius, dels prop de 40 que hi ha només a la rodalia de Missoula. A l'oest de Montana n'hi ha uns 200, de nius, encara que fa unes poques dècades aquesta àguila, com la calba o el falcó pelegrí, anaven camí de l'extinció als Estats Units per l'efecte del DDT.
El coordinador és un home que es diu Erick Greene, un paio molt interessant i simpàtic que resulta que és canadenc, de prop de Montreal, per tant Québec. Però dels angloparlants de Québec, i no massa separatista per cert. Els de la seva corda, lo del referèndum ells en diuen "never-endum", perquè mai acaben d'arribar a la majoria suficient. Lo important del cas és que, siguis del costat que siguis, t'ho puguis agafar amb sentit de l'humor...
Per acabar, una pícxur de la infraestructura ianqui per emprenyar ocellets (no s'estan de res aquesta gent):

Visitant en Lolo

Porto gairebé un mes al país de les Rocky Mountains i encara no havia pujat cap roc ni cap muntanya. Motiu de cesse, s'hi havia de posar remei. El pic més proper a Missoula és un que queda al sud, que cada dia veig mig nevadet traient el nas per darrere les muntanyes: el Lolo Peak. No sé si aquest nom tan pintoresc li ve d'aquell entrenador de bàsquet que va guanyar un parell de lligues amb la Penya ja fa una bona colla d'anys, però Lolo també és el nom d'un poble que queda allà al cantó. Resulta que a la uni hi ha una mena de grup excursionista, que just hi organitzava una excursioneta el cap de setmana passat. Però resulta que dos dies abans de fer-se només érem 2 persones apuntades, i la van cancel·lar clar. Lo bo del cas és que l'altre apuntat era en Dani, un valencià que està fent el postdoc aquí! I vam dir txe, pos anem nosaltres! Com que tampoc estava gaire "a fer la mà" (d'anglès no sé si n'aprendré gaire, però el que és d'apitxat ja us dic que sí. A més, amb en Dani "t'apitxes" de riure, també), vam agafar els trastos i cap amunt s'ha dit. Un parell d'horetes de pujada entre pinedes fins que vam arribar a un llac, on vam muntar la tenda (marca North Face, por si mucho frío hace) i vam descarregar les motxilles (la seva Millet, per si fa molta fred, i la meva Quechua, per si se't refreda la cua). Un paisatge ben pirinenc, podríem dir, llacs, pinedes... Excepte per un petit detall. De fet eren centenars de petits detalls, perquè va ser arribar al llac i envoltar-nos un núvol de mosquits que ni al delta de l'Ebre han vist mai una cosa semblant. La situació es podria titular com una peli de cowboys: acribillats a plena llum del dia i sense compassió. Si et quedaves quiet, nyec, fiblada va. Com que vam comprovar que el repel·lent (en Dani no eh pobre, vull dir l'esprai) feia acció durant només 5 minuts, vam concloure que era millor seguir fent camí per la vida i ens vam posar en marxa cap al cim del Lolo. Un parell d'hores més de pujada i s'obria davant nostre tota la munió de cims nevats de la serralada de les Bitterroot (veure Figura 2), força espectacular tot sigui dit. Un dissabte de juliol i érem els únics excursionistes allà dalt, vaja, igualet que al Puigmal. Vam fer nit al costat del llac (la cosa pot semblar una mica rollo Brokeback Mountain, però res, no em va fer cas) i l'endemà a les sis ja petava un sol espatarrant que juntament amb les perspectives de fer companyia al mosquitam assedegat que ens esperava, vam decidir tornar ben aviat, que cap a Missoula falta gent. La primera caminada, el primer cim de les Rocalloses. Detalls tècnics: 2.770 metres d'alt, 1.000 metres de desnivell, i 243 picades de mosquit ianqui. Au pos, bona vesprada!

El National Bison Range

Si sou gaire donats a les pelis "de l'oeste", us sonarà que de tant en tant hi sortia en Buffalo Bill acri-Bill-ant bisonts amb el seu winchester, fins que no en quedava ni un. Això no devia ser tant diferent del que va passar en realitat, perquè es veu que quan els primers palidutxos van posar els peus a Amèrica van quedar esmaperduts, esglaiats, esparverats, favagirats i estamordits de la quantitat de búfals, és a dir de bisonts, que hi arribava a haver pasturant les praderies. I com que era gent molt cultivada, tots amants de la natura, socis de Greenpeace i votants d'Iniciativa, es van dedicar a aniquil·lar-los fins que no en van quedar més de cent de salvatges (poca broma eh!). Llavors devien pensar que ja n'hi havia prou de mastegar bistec dur de búfal i van començar a posar vaques pertot arreu. I quan més endavant els hi va donar la dèria conservacionista, van decidir fer una reserva de bisonts aquí a Montana, a tres quarts d'hora de Missoula, el National Bison Range.

Un lloc que evidentment, no em podia pas deixar escapar. Aquest dissabte amb els veïns vam fer via cap allà i va ser arribar i moldre (sí Joan, sense segar que la praderia no dóna per gaire). Al primer revolt, un parell de bisonts. Quin tros de bèstia, són el doble de grossos que una vaca (perlomenus!). Després vam continuar i en vam veure centenars més, acompanyats de pronghorn antelopes, white-tailed deers (un bambi inclòs), un ramat d'elks i un bon grapat d'ocells, també, (xoriguers, arpella pàl·lida, àguila daurada, sparrows, robins...). Des d'allà mateix vam disfrutar d'una bona panoràmica de les Mission Mountains, el massís que hi ha just abans del Glacier Nat. Park, i que encara tenien força neu. I abans de tornar ens vam posar un hackleberry shake entre pit i espatlla que era glòria (David, potser haguessis levitat una mica i tot!).

La part que et deixa un regustet una mica trist és que descobreixes que aquest Bison Range, de fet, no és cap reserva natural, sinó com un gran zoo de deu mil hectàrees, perquè està tancat amb malla cinegètica i fil d'espina per tots costats. O sigui que molt bonic, conservem els bisonts, però que no se'ns escampin massa. Que no es desmadri la cosa. Aquest estiu algun "indeseable" proposava posar un tancat al parc dels Aiguamolls perquè els animals no en sortissin... doncs per aquí va la idea amb els bisonts.

Va, us deixo unes quantes fotos perquè us creixin una mica més les dents:

Bison/buffalo (Bison bison)


White-tailed deer (Odocoileus virginianus)

Elk bucks (Cervus canadensis)


American robin (Turdus migratorius)


Eastern kingbird (Tyrannus tyrannus)


Osprey (Pandion haliaetus), la mateixa àguila pescadora d'Europa


Meadowlark (Sturnella neglecta), una mica remullat després del xàfec


Red-tailed hawk (Buteo jamaicensis)


Bucòlic paisatge montanil. Big sky country!


Els cims nevats de les Mission Mountains


I per acabar, els bisonts sota la pluja d'una tempesta d'estiu

Banding in Montana

Com que aquests dies encara no hi ha el boss (torna dilluns) i de feina tampoc és que n'hi hagi massa (Pere, Pitu, no us enfadeu eh, ja l'acabaré la tesi un dia o altre), he aprofitat per acompanyar la gent de l'ASC a anellar ocells (banding, no ringing com diuen els anglesos) en un projecte que tenen de boscos de ribera i contaminació per metalls pesants. Per contextualitzar: Montana, tot i semblar ser el novamás del wilderness, ha tingut des de fa dècades la principal càrregar minera d'Estats Units, cosa que ha fet que molts rius hagin rebut lixiviats carregats de metalls pesants procedents de les mines durant anys i anys. I això fa que a les zones més castigades la vegetació de ribera sigui pobríssima. Aquesta gent el que mira doncs és si les comunitats d'ocells també es veuen afectades per això, i comparen un parell de llocs ben conservats amb un de fet caldo. Per posar un exemple de com està això dels metalls, fa uns anys van fer un estudi amb àguiles pescadores, que aquí n'hi ha un niu, i van trobar que la concentració de metalls pesants que tenien a la sang estava pels núvols, uns nivells que en humans es considerarien tòxics (i pesem una mica més que una àguila d'aquestes...).

De fet sobre aquest tema, la recerca bona la fan amb censos (uns 500), i això de l'anellament és més educació ambiental que altra cosa em sembla. De fet aprofiten i aquests 3 punts, de fet, estan enmarcats en un projecte nacional de seguiment d'ocells a llarg termini, el MAPS. Els anelladors, en particular, no és que tinguin una gran experiència amb el tema (jo era el més veterano, ja em direu!!). Definitivament la formació que es demana a Catalunya per anellar és força més exigent, tot i que aquí sembla que són més estrictes amb els permisos per anellar, hi ha d'haver un projecte a darrera, cosa que a casa no passa... Les zones aquestes ben conservades de ribera són una passada, en especial la primera que vaig visitar (The Valley of the Moon, a 20 minuts de Missoula), un herbassar de canyís baix amb rierols, bosc de ribera, arbustos... que està minat d'ocells. Aquí en van algunes fotos.

The Valley of the Moon

Red-napped Sapsucker (Sphyrapicus nuchalis)

Waxwing (Bombycilla cedrorum)

Caminada fins a la M

Com deia a l'entrada anterior, la caminada fins a la M de la muntanya que hi ha darrere el campus (es veu a la foto de l'estàtua del grizzly, al darrere a la dreta) és de lo més popular que es pot fer a Missoula, apart de menjar-se una hamburguesa. O sigui que jo, ni curt ni peresós, vaig fer via cap allà una tarda de la setmana passada. La caminada en sí no és res de l'altre món, mitja horeta d'anar pujant per un camí la mar de fressat. Quan arribes a la mole de pedra en forma de M clavada a la muntanya, t'adones que la gent es queda allà, quan el camí segueix amunt i amunt. O sigui que ni maneres de quedar-me, amunt que fa pujada. Llavors arribes al Mount Sentinel (que fa 1.560 m d'alt, després d'un desnivell de 500 m), i a partir d'aquí la cosa es va ensalvatjant fins que el camí et mena dins d'un bosquet de pins, Pseudotsugas i Larix (com el mag). I deu ser per l'època, però estava tapissat de flors pertot arreu. Aquí en va una mostra, a modu d'exemple.

Wheth's lupine (Lupinus wyethii)

Catifa de Lupinus sota el bosc esclarissat, cremat uns anys enrere
(encara es veia l'escorça socarrimada dels arbres)

Harsh paintbrush (Castilleja hispinda)

Twin arnica (Arnica sorroria)

Cut-leaf daisy (Erigeron compositus)

...i aquesta que no sortia al lletrero!

ps. Alguns apunts de Missoula: des de que he arribat, em sembla que només he vist dues persones de color (de color negre, s'entén) pel carrer. A la botiga de guitarres elèctriques també hi venen els fusells. I l'altre dia estava fent el cafè en un bar i a la taula del costat s'hi va asseure una noia amb una pistola al cinturó... Amèrica profunda!

Els missoulians

No són cap tribu ni venen de cap planeta llunyà, no us confongueu no, són els habitants de Missoula, la bonica ciutat montanesa a la que estic visquent. Amb una setmaneta de voltar per aquí ja tinc el ingredients per fer-vos una primera anàlisi (totalment tendenciosa, evidentment) d'aquesta ciutat i els seus moradors. L'estereotip del nord americà que veiem per la rambla de Barcelona, lu cual en poques paraules podria ser fesonomia vikinga, camisa màniga llarga, pantalons curts i xancletes, és completament cert, norma general. Coses que criden l'atenció: aquesta gent van a tot arreu amb una ampolla a la mà (em refereixo al recipient, no a que hi tinguin cap durícia o callu), ampolla que pot estar plena d'aigua, o alternativament, i en aquest cas pren una forma de termo, de cafè. És a dir, o van ximant aigua o van ximant cafè, pertot arreu. Una noia del Center (que fardón eh això del Center!), l'Anna, em va dir que lo de l'aigua és per no deshidratar-se. Lo del cafè deu ser per contrarrestar, suposo jo, amb la pixanera que fa venir, i a més siguent d'aquests americans tipu perola de mig litre. Més coses: si el cafè el fan amb llet, que sigui desnatada! La mateixa noia d'abans, l'Anna, també em va aclarir que era per les calories. Per contrarrestar les de les hamburgueses, supòsut jo. Potser per lo mateix de les calories, aquí la gent va molt amb bici. Però molt, molt. Carrils bici a tot arreu i pàrquings de bici a tutiplèn. Jo ja m'he integrat i n'he llogat una (a la uni hi ha un servei de lloguer), que és com la de la senyora Fletcher, amb manillar cap enrere, amb cistellet, i casi tan cutre i tot. Però que diguin el que vulguin, que s'hi va molt bé.

La universitat és grandeta, els edificis d'obra vista i amb gespa a tot arreu. I tot minat d'esquirols, dels que pugen als arbres eh, que aquí de fer vaga no en són gaire em sembla. El que crida l'atenció és el peassu grizzly que tenen d'estàtua a la plaça del campus, ben gros ell (veure foto), que guarda el rectorat, que queda per darrere, i més endarrere encara, la muntanya de la universitat! Sí, la uni té una muntanya! I hi van construir una "M" de pedra que es veu de tots costats, i la gent hi puja a caminar (vindria a ser com la pujada a St. Miquel pels gironins). Pel meu departament la gent tots son molts simpàtics, molt amables, molt xerraires. Però lo dels àpats com a acte social ho deixen pels mediterranis i llatins: a l'hora de dinar, cadascú amb el seu tàper com a Girona, però se'l mengen davant de l'ordinador!!! I cadascú a la seva, un altre rollo, ben bé.

I la ciutat què tal? Missoula, que es pronuncia "Mazula" (com Montana es pronuncia "Mentxena"), és la meitat de gros que Girona en nombre d'habitants però ve a ocupar lo mateix en extensió, perquè tot són cases unifamiliars posades en una quadrícula. Veure panoràmica adjunta, feta des de la "M" de la muntanya de la uni (campus en primer terme, estadi de futbol americà inclòs). Missoula està sita en una vall on desemboquen un parell de rius, el Bitterroot i el Clark Fork. Aquest últim entra per una vall que en diuen el Hellgate Canyon. La "porta de l'infern", vaja. Es veu que li van posar aquest nom perquè els indis Blackfeet (els "peus negres") atonyinaven de valent els indis Salish (els "salesians"... o no) quan passaven per allà ben fumats amb la pipa de tornada de caçar el bisó. I tan amics. Per la vegetació dels voltants (pi de muntanya) i pel clima (tan fa calor com fresqueta) em fa pensar en un Camprodon a l'americana, per exemple. Pel riu aquest gros, el Clark Fork, hi ha sempre un taco de gent pescant amb mosca, però encara no he vist ningú traient una trista truita. Ara, també s'hi veuen àguiles pescadores (i una àguila calba i tot), cosa que vol dir que de peix n'hi ha d'haver per uebs. Tot al voltant del riu hi ha passejos i parcs súper ben cuidats, amb rètols de fauna i flora, molt ben conservat tot, reciclatge per tot arreu... Fa pensar per un moment que tenen consciència ambiental urbanita de debò, un pas per davant de la que tenim a Catalunya. Però vaja, amb la de petroli que necessiten per fer moure els monstres que condueixen potser no s'hi fixen gaire. I amb la de vedella que necessiten per aconseguir els fenòmenus esfèrics que es veuen pel carrer (hi ha cada bocoi!), potser tampoc massa. Buenu, com que no vull pas començar un míting ara, ho deixarem aquí això. La propera entrada al bloc serà més naturalística (i botànica), va. Fins aviat. Cuidin-se. I si refresca, un jerseiet. No agafessin pas un refredadot. Vinga doncs, 3-24...


ps. Per cert, això que hi hagi problemes amb óssos i ramats aquí no els hi ve pas de nou. Aquí, amb pollastres i el que es posi per davant... Mireu, mireu la premsa local:
http://missoulian.com/news/local/article_e8a10bdc-84c8-11df-a4e8-001cc4c002e0.html