Després de tot el dia viatjant d’avió en avió, ja he arribat a destí. Ara escric des d’un cafè a Guadalajara, per explicar una mica la ruta d’ahir. Normalment els viatges en avió no tenen més història, però el d’ahir va ser tot una aventura. Però com deia en Jack el destripador, anem per parts. Comencem la jornada a la novíssima T1 del Prat. Primeres impressions: una mica freda, poca gent i constatem el que ja sospitàvem, el català no és llengua d’ús pel botiguer aeroportuari. En canvi, els senyors d’American Airlines m’hi van parlar sempre que vaig voler, i fins i tot a l’avió, els consells estil “ponga el asiento en posición vertical” els engegaven en anglès, castellà i oh sorpresa, també en català. Però vaja, com es pot entendre, va ser pujar a l’avió i quedar-se això en una anècdota, perquè si volies socialitzar-te allà dins l’anglès manava. De fet de company de butaca em va tocar un senyor de color (vaja, de color negre) que va dir ser de Long Island i que tenia una verborrea incontenible. Després de 9 hores de listening, arribem a la ciutat dels gratacels. Ah! Alerta! Que de gratacel no en vaig veure ni un! Suposo que no deuen fer passar gaires avions per les rodalies de Manhattan, no fos cas. Sortim de l’avió i de dret a fer cua a passar control de duanes. Quan al cap de vint minuts em toca passar revista, susto catedralici. Un guarda de complexió més aviat esfèrica i trets orientals m’informa que no em deixa passar. Que des d’aquest any, tot no-americanu que posi els peus als USA ha d’haver demanat una autorització al Govern, que es veu que s’ha de fer per internet i que s’ha d’haver rebut 72 hores abans d’entrar en aquest coi de país. Primera notícia. Ningú me n’havia dit res d’això, ni a la web hi vaig veure cap notificació... Al·ludir ignorància no el convenç. Alternatives: te’n tornes a Barcelona i al cap de 3 dies, si t’han donat el permís, tornes a venir. Mecagumtot, la marequelsvaparir! Però nen, com collons vols que compri un altre bitllet jo per tornar al cap de 3 dies? Ja em veig expulsat de la capital de l’univers, per il·legal. Moments de desesperació... Però fet i fet, que no li surti tan fàcil la jugada a aquesta bola d’hamburgueses, com a mínim em faré el pesat: please, que m’has d’ajudar, que ningú m’havia dit res, que l’avió em surt d’aquí mitja hora (sí sí, entre pitos i flautes ja s’estava fent força tard), que no hi vui ni posar els peus jo al teu coi de ciutat, que surto per cames cap a menjar picant! I nois, al final li vaig fer tanta llàstima que va entrar en raó i em va dir, bueno (well), sempre pots dir que no saps com funciona un ordinador, que no saps escriure, o al·legar malaltia mental per no haver-ho presentat. Va parir, que a sobre et tractin de boig ja és l’últim que et pots esperar d’un guarda d’aduanes (no és pas que hi toqui gaire jo, però vaja...). El portàtil el portava a l’esquena, o sigui que lo de l’ordinador no cola. Li vaig dir, fes el que vulguis, però deixa’m passar que me n’haig d’anar pitant. I qui el va parir, agafa i em posa el segell de New York al passaport i diu va, endavant, però a la tornada no te’n descuidis, baix cap concepte! I em mira amb una cara com diguent, que si tornes potser no tanquen Guantánamo per portar-t’hi a tu. Jo ja no em sentia les cames i encara havia de recollir la maleta grossa, facturar-la un altre cop i passar control d’equipatge de mà, i faltava mitja hora per sortir l’avió de Guadalajara. Direu ja està, se n’ha sortit, un ensurt el té tothom. Ja, ja. Arribo al mostrador de la companyia mexicana, que estava operat per personal d’American Airlines (mala espina!) i em diuen que nen, no queden seients a l’avió. No cardem. Com que no queden seients? Doncs això, overbooking. Ja em vaig veure fent nit a l’aeroport... o pensant que el d’abans se n’ha refet i ara sí que no em deixen passar! I la dona aquella, un altre producte del Macdònals etiquetat com a Joyce, em diu espera’t una mica que igual surt alguna cosa. Culló, si falta un quart d’hora perquè se’n vagi l’avió! Res tu, a esperar. Ara mateix, com diria el de l’APM, val més agafar-s’ho amb conya. No sé a quina verge em van encomanar, però al cap de deu minuts em ve la dona i diu, ja està, hi ha un seient buit a primera classe, aquí tens la targeta d’embarcament. Esperpèntic, primer no et deixen marxar i després et fiquen a primera classe. En fi, jo corrents cap als escàners, traient el portàtil, les sabates, la cartera... I no podia pas ser que no pités res, és clar. La seva maleta té materials sospitosos, senyor. Com diu senyoreta? Què hi porta, senyor? Collons, si és una ampolla mig buida d’aigua de Veri! Veri dangerous, és clar. Ara sí, ja superat l’últim obstacle, cap a córrer! Ara ja són mexicans, potser amb els latinos ens hi entendrem més bé! Arribo a la sala d’espera, tothom fent cua, i sento que diuen per megafonia: el personal de neteja de l’avió encara no ha arribat, ho sentim molt però encara n’hi ha per mitja hora. Va parir! Mexicans havien de ser! Però com a mínim ja hi era. I cap a dins, a frist class tu, són pas bromes! A aprofitar-ho que això no tornarà a passar mai més a la vida! Amb un businessman de Chicago al cantó (en català, un home de bocines) que emplenava al buit de nacionalitat dels fulls d’immigració com a american, com ho podria fer un uruguaià vaja, molt encomiable l’esperit panamericà d’aquest senyor. Menú per sopar, primer segon i postres en plats de ceràmica, vi de Rioja per beure, i el massatge perquè no el vaig demanar perquè potser també en donaven. En fi, després d’una aturada a Monterrey, arribem a les onze del vespre (hora local) a Guadalajara. L’amic Poncho que em ve a buscar, abraçada i cap a casa, va no encara, anem a fer uns tacos no, de pastor amb ceba i cilantre, amb guacamole i picant, i una Pacífico. I a fer-la petar fins a les tantes, i encara una estona més abans de dormir fent ressopó amb un got de tequila de garrafa i unes galetes Trias. Que després de tant de trasbals ens hem de cuidar una mica!!!
Pd. Avui (dos dies després de tot això) 20-25 graus a Guadalajara. Records i abrigueu-vos :)
