De congrés a Durango

Del 8 a l'11 d'aquest mes es va celebrar un congrés nacional mexicà d'ornitologia a la ciutat nortenya de Durango. L'equip de la Sarahy Martínez, una molt bona professora del Cucsur d'Autlán i que es dedica a estudiar els colibrís, hi presentaven alguns treballs, i em van convidar a anar amb ells. La veritat és que em feia gràcia veure quin tipus d'estudis feien els ocellòlegs mexicans, o sigui que m'hi vaig animar de seguida. Dit i fet, cap a Durango falta gent. La Sarahy hi anava amb avió, però com que era molt car vaig preferir l'opció autobús. Durango és lluny, a unes 11 hores de camí amb aquest mitjà de transport. Però ànims, tu. Amb en Juanito i la Luz (els de la foto), dos estudiants que presentaven un pòster cada un, vam agafar primer el d'Autlán a Guadalajara (més de tres hores) i després de sopar ràpidament uns tacos agafàvem el de Durango, que a més no era directe, i feia parada a Aguascalientes, Saltillo i Zacatecas. Ens vam passar el viatge clapant (no massa bé, tot s'ha de dir) i vam arribar de bon dematí a Durango. És un estat que queda al nord de Jalisco, només amb Chihuahua a sobre seu abans d'arribar a Gringolàndia, com diuen aquí. Arribant a la capital, ens esperava un paisatge molt diferent del que he pogut veure a Oaxaca, o al mateix Jalisco: sec, sec, sec. Em feia pensar amb l'Empordà eixut de Sant Climent per amunt, amb el seu encant, també. La ciutat de Durango en sí no val massa la pena, només té de bonic la catedral i la plaça, la resta és molt de comerços escampats sense ordre ni concert al llarg d'una avinguda llarguíssima. Vam fer base a un hotelet barat i després d'esmorzar unes "gorditas" (ei, són blat de moro amb un farcit, no us penseu que féssim alguna destrossa entre la població local tampoc) vam anar cap al congrés.

El nivell de les presentacions a les que vaig assitir en general em va agradar força, moltes sobre distribució d'alguna espècie basada en models (vaig pensar amb la Núria, que hauria pogut criticar una mica), acumulació de tòxics en ocells prop de mines a cel obert, projectes de seguiment a llarg terme... Comparat amb el congrés de mastozoologia (mamífers) que hi havia hagut a Autlán feia quinze dies abans, molta més qualitat científica. Al de mamífers pràcticament totes les presentacions eren simples llistats d'espècies, que ja em direu en gent d'universitat. Una una bona experiència, aquest congrés. Va servir per fer bona convivència amb dos bons amics, per conèixer gent nova, per intercanviar impressions sobre el món dels ocells. La part negativa, la poca assistència. El món ornitològic mexicà està històricament fragmentat i enfrontat entre dos parts, i de fet a l'any es fan dos congressos d'ornitologia, un de Cipamex, entitat avalada per un grup d'universitats (de Guadalajara, Yucatán, algunes del nord, Michoacán) i una altra que domina la UNAM (del D.F.). Cadascú va pel seu cantó. És una llàstima perquè això en el que queda és en una manca d'unió (i per tant, de força) que es manifesta en el descontrol que hi ha en molts temes, com per exemple, en la regulació dels permisos d'anellament, o en la manca d'un projecte de seguiment seriós a nivell de tot Mèxic. Com sempre, tot té parts bones i dolentes, aprofitables i millorables. Però en general, l'experiència d'aquest congrés ha estat molt bona. Del viatge de tornada en puc explicar poques coses, perquè me'l vaig passar absolutament tot clapant a l'autobús!

Ara la setmana que ve torna a tocar mostreig, i despedida de las Joyas... aaaai que ja es va acabant això!

Pacífiques tortugues

Després d'una setmana pel nord de Mèxic (a Durango, a un congrés d'ornitologia) ja fa dies que tenia pendent explicar la resta del viatge pel sud, per Oaxaca. Dit i fet, doncs. Havia començat amb la primera meitat, la ciutat, les ruïnes, la part més socio-historico-cultural. Faltava la part més naturalista, que vam deixar per la costa oaxaquenya, al Pacífic. No podem pas negar que el fet de dirigir-nos cap a aquestes zones, a part de veure les platges, responia a un atractiu molt potent: el de ser la principal àrea costera de tot Mèxic per a la reproducció de les tortugues marines, que ni la Bea ni jo havíem vist mai (i que era unes de les meves il·lusions més grans de naturalista). O sigui que després de fer 7 hores en minibús des d'Oaxaca, ens vam dirigir a un poble on pressumptament hi havia arribades de tortuga, Mazunte, que té el principal centre d'investigació de tortugues marines de Mèxic. Ens vam informar i ens van dir que no, que allà només hi havia el centre. La platja que havíem de veure era més a l'oest, el santuari de la tortuga golfina (Lepidochelys olivacea), 12 km de sorra verge on desoven més d'un milió d'aquestes tortugues cada any. Segons ens van dir, estava entre les 3 platges més importants del món per aquesta espècie, juntament amb una de Costa Rica i una altra de l'Índia. Es veu que hi ha arribades de 300.000 tortugues en una sola nit, i unes cinc arribades en tota la tardor.

O sigui que cap allà ens vam encaminar. La platja de "La Escobilla". Vam deixar els trastos en unes cabanyes que regentava una cooperativa d'ecoturisme, gent del mateix poble que havia aconseguit tirar endavant el negoci malgrat la incomprensió i els entrebancs dels expliadors de nius i caçadors de tortugues. De fet alguns dels socis de la cooperativa abans havien estat saquejadors d'ous, que ara s'havien reconvertit en conservacionistes i que tiraven endavant el negoci gràcies al turisme "de tortuga". Una inciativa molt i molt interessant, com poques vegades es veu, de com la conservació d'un recurs pot donar més rendiment que la seva explotació. Els del centre de Mazunte ens havien fet un permís per entrar a la platja (guardada per militars, per evitar el saqueig) per col·laborar amb els biòlegs del campament, i a l'entrada de fosc vam anar cap allà amb l'esperança de trobar les esperades tortugues. Després de parlar una estona amb la biòloga encarregada del lloc, ens va dir que no esperaven arribades per aquests dies, però tot i això encara anaven arribant tortugues aïllades a pondre a la platja. A més, dels nius fruit de les tres arribades anteriors ja estaven sortint les cries, ens va dir. Abans que comencessin la feina, vam anar a donar-hi un tomb. Caminem, caminem, i res, cap tortuga. Ja de fosc, llanternes a la mà, anem de tornada al campament. De cop la Bea fa un crit i senyala el terra: uns animalons diminuts, negres, es mouen lentament entre la sorra. Estan sortint de dins de la mateixa sorra! Efectivament, són tortuguetes que estaven naixent. Deu, quinze, vint-i-cinc... fins a vuitanta d'un mateix niu. Quina emoció! I del niu, al principi una mica desorientades, van fent a poc a poc cap a a l'aigua, cap a les onades. Onades que al principi les escupen altre cop cap a la sorra, però elles tossudes avancen un i altre cop fins que l'onada és prou gran com per emportar-se-les cap endins. I ja hi són, al mar que les han de fer créixer fins que, al cap de dotze o tretze anys, tornin a pondre elles els seus ous a la mateixa platja. Quina meravella. Quin espectacle. Quin regal de la natura, un cop més. Encara, però, ens n'esperava un altre de regal: anat per la platja, unes grans petjades, com una estela, anaven des de l'aigua cap a la platja... seguint-les, vam descobrir una tortuga adulta, molt gran, que havia arribat feia poc i estava ponent els ous al niu que acabava d'excavar. Lentament, esbufegant, gairebé semblava que patint, va pondre tots els ous i va tapar de nou el forat, i es va dirigir altre cop cap al mar. Ja havíem vist les dues parts del procés: la posta de la gran tortuga i el naixement de les diminutes cries.

La nostra experiència amb les tortugues va tenir, però, dues cares. D'una banda, els naixements, que van continuar de manera ininterrompuda durant tota aquella nit, com si la platja s'hagués convertit en un brollador de tortuguetes, que gairebé havies d'anar en compte de no trepitjar. Vam estar ajudant la biòloga i la seva assistent a comprovar els ous dels nius que ja havien sortit totes les tortugues, per veure quina proporció d'ous havia eclosionat. Perquè també n'hi ha que no eclosionen, com també tortugues que no aconsegueixen sortir vives del niu (les que han sortit a més profunditat). I el matí següent va ser l'altra cara de la moneda. Si a la nit havíem vist l'espectacle de la vida, el matí era l'espectacle de la mort. Una platja tapissada de negre, de zopilotes, de voltors que esperaven pacients el proper niu d'on sortissin les tortugues per menjar-se-les una darrera l'altra. I no només zopilotes, també agrons, cigonyes (Mycteria americana) i algun aligot (Buteogallus anthracinus) aprofitaven un aliment fàcil i abundant. I és que les tortugues majoritàriament neixen a la nit, per evitar aquesta mortaldat, però algunes s'avancen o es retrassen i serveixen d'aliment a tots aquests depredadors. Selecció natural, pot ser. Massa zopilotes per massa abocadors d'origen humà (com els nostres gavians), també pot ser. En qualsevol cas, com que la feina del campament era la conservació de la tortuga, la feina del matí consistia en localitzar els nius i ajudar a sortir les tortugues, acostant-les a l'aigua per evitar que fossin menjades. La conservació implica gestió: si moren tantes tortugues atrapades en xarxes, amb boques foradades per hams o per haver-se empassat una bossa de plàstic confosa per una medussa, l'home també és just que compensi aquestes morts (que són culpa seva) deixant sense dinar alguns zopilotes.

En definitiva, tan l'una com l'altra cara de l'espectacle que vam tenir la sort de gaudir a la platja de la Escobilla és una experiència que no oblidarem mai. Una de les millors de la meva vida de naturalista, sense cap dubte, i que recomano moltíssim a tothom. Val molt la pena. A més, a principi d'octubre la platja també es trobava farcida d'ocells en pas, amb centenars de limícoles, i darrere la sorra hi ha via un manglar amb blauets, ardeids, pelicans... vaja, sessió completa. Hi ha molts llocs a tot Amèrica central on es poden veure espectacles semblants, però jo us donaré referències d'aquest santuari, que és el que conec. S'hi pot anar de voluntari a treballar, mínim un mes (http://www.conanp.gob.mx/tortugas/escobilla.html), amb allotjament a càrrec del campament. I si no hi ha temps per anar de voluntari, aquest és el lloc on ens vam allotjar nosaltres, on dorms per uns 4 euros i també fan tours per anar a veure ocells als manglars: http://www.cdi.gob.mx/ecoturismo/oaxaca_santuario_tortugas.html. Una gran experiència, us ho asseguro!

Cap a Durango!

Aquest bloc es despedeix temporalment (no patiu) fins la setmana que ve, perquè me'n vaig de manera una mica inesperada a Durango, al congrés mexicà d'ornitologia. Ho acabem de decidir fa una hora, ja us explicaré què tal. En dues setmanes hauré estat en tres estats diferents de Mèxic, qui deia que no voltàvem!

Les tortugues les deixarem per més endavant, que marxo d'aquí mitja hora i allò vol una explicació com cal!

Fins aviat!

Viatge a Oaxaca

La setmana passada vam decidir amb la Bea que això de no haver-nos mogut d'Autlán en tres mesos no podia pas ser i total, que vam agafar les motxilles i cap a veure el sud de Mèxic s'ha dit. Vam decidir-nos per Oaxaca, el segon estat més al sud, perquè hi havia tan ruïnes prehispàniques, una ciutat maca i platja una mica més lluny. Chiapas també ens va temptar, però per Chiapas un necessita més d'una setmana per veure-ho bé i anar a buscar els quetzals. Vam anar per la via ràpida, en avió des de Guadalajara fins al DF i d'allà (quina boira de contaminació que hi arriba a haver en aquesta megaciutat!) un altre avió fins a Oaxaca. No és una ciutat gaire gran, Oaxaca, però és ben diferent del que havíem vist fins ara (que tampoc havia estat gaire): la gent amb trets més indígenes que per Jalisco, més morenos i baixets, i molt amables sempre. La ciutat en si a mi em va agradar molt, sobretot el centre, el zócalo. Una mica de l'estil tranquil de la Rambla de Girona o de la plaça Independència, per asseure's a prendre un gelat o simplement per passejar relaxadament. Vam visitar també Santo Domingo, un antic convent reconvertit en museu on hi havia la història de Oaxaca, des de la prehistòria fins ara. El millor del museu, els tresors de Monte Albán, una ciutat zapoteca (de l'època del azteques) que hi havia a prop de Oaxaca, amb moltes escultures dels déus d'aquella gent.

El dia següent vam fer el guiri i ens vam apuntar a un tour per veure els voltants de l'est de Oaxaca, i la veritat és que ens van arrissar una mica (com a bons guiris): ens van portar en plan ramat fins a veure un arbre monumental (un Taxodium), que feia uns 50 metres de perímetre i al cap de 5 minuts cap a pujar a l'autobús un altre cop i cap a veure artesanies a un poble del costat, vinga, compri-compri, després cap a Mitla a veure unes ruïnes una mica cutres perquè ja casi no en quedava res (el poble l'havien construït amb les pedres de l'antiga ciutat, estil Colisseu romà). I després cap a veure unes surgències d'aigua sulfurosa a un lloc que es diu Hierve el Agua, per les bombolletes, on el quid de la qüestió és que aquesta aigua fa cascada i cau per un espadat, amb lo curiós que les sals es van quedant sobre la roca i li dónen un color molt xulo. Per mi, el millor de la sortida. Lo de després va ser dinar i veure una fàbrica de mezcal (el licor típic oaxaqueny, fortíssim), compri-compri un altre cop. En fi, massa condensat pel meu gust, però què hi farem.

I el dia de després, ja escaldats, vam anar a Monte Albán pel nostre compte. Amb autobús des de Oaxaca mateix, en 20 minuts ens vam plantar al lloc que fa 1.000 anys havia estat la ciutat més important de tota la vall. Construïda pels zapoteques sobre un turó, amb unes magnífiques vistes, Monte Albán ara són les ruïnes prehispàniques més importants de tot l'estat de Oaxaca. El curiós de la seva història és que va anar creixent i creixent amb els anys, però va arribar un moment que es va col·lapsar. Se suposa que per un excés de població, però no està clar. El fet és que va entrar en decadència per si sola i es va despoblar de forma gairebé total. El cas és que la majoria de les construccions van quedar allà sense que ningú les destruís, i la veritat és que valia la pena de veure-ho. Tot d'edificis religiosos on feien els sacrificis humans, camps de joc de la pilota, residències dels sacerdots, etc.

Doncs aquests van ser els tres dies més urbans o de turisteig típic i tòpic per Oaxaca, després vindria la platja. Tots aquests dies ens vam estar allotjant en un hostalet per 700 peles la nit, apa. On la resta d'hostes eren també europeus que estaven de visita: una parella de francesos (un culé declarat) que ens van dir que a França el tema habitatge està tan malament com a casa nostra, un alemany i una austríaca que feien circ ambulant, dues canadenques... en fi que semblava l'ONU, aquell hostal. I pel menjar, Oaxaca no és massa diferent de la resta de Mèxic, tot i que ens havien dit que era qui sap què. Cuinen el mateix frijol, tortillas i carns amb salsa que a tot arreu, amb un toc d'allà. El pollastre amb mole negro era lo més típic. Ah! El que sí que era diferent del tot eren els chapulines! No són res més que llagostes (saltamartins) fregits i amb llimona, que la gent es menjava com si fossin patates fregides. Ei, boníssims! Us ho diu un que els ha provat! Us passo una foto d'un lloc del carrer on en venien i una altra de meva menjant un tamal de pollastre amb mole negre.

I properament, el Pacífic i les tortugues...