Cremant etapes

Seguim endavant amb aquesta segona visita a Can Puma, i avui s'acaba l'etapa més llarga, l'estada a Autlán. Acabada la meva feina des de fa dies, acabat el primer semestre a la universitat des d'abans d'ahir, i escampant guerrilles tots els profes, companys, amics i saludats, no queda més opció que fer les maletes i fer el nòmada cap a nous destins desconeguts. El proper no serà gaire desconegut, però només és una escala breu. Cap a Guadalajara un altre cop (a pocs llocs més pots anar des de l'espectacularment comunicada vila d'Autlán!). A passar-hi un parell de dies, una abraçada als companys tapatíos (simpàtic gentilici referent als nadius d'aquesta urbs) que aquí es queden i propera estació, Puebla. Al centre del país, Puebla (nom oficial, Heroica Puebla de Zaragoza) és a només 2 hores en autobús del DF (a tocar, considerant que d'Autlán a Guadalajara n'hi ha 3 i mitja), és la 4a ciutat més gran del país, alta i espigada com ella sola (2.100 m sobre nivell del mar) i és famosa per tenir quasibé més esglésies que habitants. Després d'aquest fantàstic resum de la uiquipèdia, us diré que 2 de les col·legues que ens hem fet més aquests dies, i l'any passat, són poblanes, i amb elles aniré a passar el Nadal. En família, perquè ja em diuen que sóc com el seu germà (per fotet i pels acudits dolents, bàsicament). Obrim parèntesis per explicar l'anèctoda sobre les poblanes: s'autoanomenen pipopes. Que vol dir PIezas POblanas PErfectas. Però els mexicans no-poblans no ho veuen així, i ho tradueixen per PInches POblanas PEndejas. Tanquem parèntesis, punt i apart.
L'estada a Puebla serà més llarga que a Guadalajara, però tampoc deixa de ser una escala cap al destí final, Chiapas. Allà ens esperen unes vacancetes de 10 dies per veure l'estat que tothom diu que és una de les meravelles del país, amb les seves selves, cascades, llacs, ciutats plenes d'història i el regust de la revolució zapatista que allà es va quedar. Antic punt problemàtic per enfrontamets armats entre guerrilla i exèrcit, ara és d'allò més calmat, els merders van més al nord i tenen com a protagonista la màfia del narco (per Sinaloa, Michoacán, i gairebé tot el nord limítrofe amb el gran mercat nord-americà), amb l'exèrcit tallant un cap aquí (o un capo, millor dit), i sortint-ne trenta més per sota. A l'estil italià, pel que s'explica, i amb perspectives realment pessimistes i amb la corrupció molt més generalitzada. Al sud, si hi ha tràfic, no hi ha guerra oberta. Més tranquils que estarem amb les germanes Ibarra, en Xevi i la Marina buscant quetzals i micos aranya per cap d'any!
Si aquest és l'últim "comunicat" abans de festes de Nadal, benvolguts lectors i benamades lectrius, passeu tots unes bones festes nadalenques i una bona entrada d'any, i no us costipeu amb aquestes glaçades. Per sort tenim el Barça que escalfa l'ambient!!

Baixats de las Joyas

Ja torno a ser a la civilització. He estat una setmana i mitja de voluntari a las Joyas, fent anellament d'ocells amb cinc companys més, mostrejant ocells en deu llocs diferents. Posa xarxes, anella dos dies, treu les xarxes, munta un altre lloc... i així fins a completar tots els llocs. Ha esta bé, però un pèl cansat, cada dia aixecant-nos a quarts de sis i anant a dormir com les gallines! Però què més es pot demanar, com a voluntari et paguen l'estada i el menjar, que és de llepar-s'hi els dits. El diumenge, per cert, els hi vaig cuinar una paella per tots! Em va sortir prou acceptable, i no es van queixar gaire que no tingués chile, que ja és molt!!! Tot i l'anellada, l'objectiu de la pujada a las Joyas era un altre, mostrejar vegetació per a l'estudi que estic fent, però per identificar les plantes necessitava l'ajuda de dos més que mai van arribar a pujar en les dates que havíem quedat. En fi, serafí, espero que hi puguem quedar un altre dia o que ho puguin fer ells solets, que de fet, per aquest complement de vegetació a mi no em necessiten gaire (com a molt, d'apuntador, perquè de plantes no me'n conec ni el 10%).

Ara uns quants dies més a Autlán, la setmana que ve tothom escampa guerrilles per vacances i jo haig de decidir on passo el Nadal, estic entre Guadalajara i Puebla... perquè el cap d'any i reis, cap a Chiapas falta gent!

Nevado, Autlán, FIL...

Promès quedava un escrit sobre el Nevado. Us explico: el meu amic Poncho i uns quants més van començar fa 4 anys una estació d'anellament d'ocells hivernants a 3.000 metres, en zona de pastures abandonades i bosc d'avets, que està resultant ser una mina per la quantitat d'ocells que s'hi agafen. Aquest cap de setmana, entre els dos dies en vam anellar 200, i deien que era una jornada molt fluixa. D'aquests, la meitat colibrís que ara van com bojos buscant les flors de sàlvia que estan tot just despuntant (el pic de floració de sàlvies, aquí, és al desembre-gener!). Però més enllà dels ocells, el més interessant era l'organització que portaven aquella gent. Vam ser 14 persones, dividint la gent en equips que anaven a treure ocells de la xarxa, altres que anellaven, i altres que es dedicaven a la intendència (fer l'esmorzar, fer el dinar, etc.). L'acampada a 3.000 metres també és una experiència, i tot i que aquí és novembre i encara anem amb màniga curta, allà dalt de nit feia força fred, la veritat. Res que no s'arregli amb un foc de camp i uns acudits abans d'anar a dormir a les tendes. Tant per a la gent que li agrada el camp, com per a qui li agradin els ocells, una de les millors experiències que es poden fer a Jalisco de novembre a abril, segur!

Aquesta setmana, força feina pel cucsur, però també un parell de sopars, quedar amb la gent... molt tranquil·let. I aquest cap de setmana, que ha sigut de pluja intensa tots 2 dies, també ha estat ben aprofitat. El dissabte vaig poder anar a una festa major! La del Chante, un poble que queda a mitja hora d'Autlán. La veritat és que s'assemblava i força a qualsevol festa major de poble de les rodalies de Girona, barraques de vendre beguda i menjar, paradetes de fira, etc. Això sí, la música en comptes d'un concert, la posaven quatre o cinc bandes que tocaven a la plaça, banda de Jalisco que vam aprofitar per ballar una estona i practicar alguns passos. I ahir diumenge, cap a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara! Com potser sabreu, la més important a nivell internacional després de la de Frankfurt, i en la qual fa uns anys Catalunya hi va tenir el seu espai com a "país convidat" (ara ja no és país convidat, és "cultura convidada", aquest any era Los Angeles... ja em direu). Impressió general: gran, molt gran! Molts estands, molts llibres, molta gent. Si hi vas amb temps, et pots passejar i passejar i fullejar i fullejar multitud d'obres de multitud de països. Al final de passejar-te per allà, però, et venia un cansament de veure rius de gent i de mirar portades de llibre... vam acabar més cansants que si haguéssim pujat una muntanya! Però va valdre la pena. Fent un símil amb Catalunya, podríem dir que era com un dia de Sant Jordi però tancant totes les parades de llibres de Barcelona en un recinte. Un festival del llibre, en tota regla.

I res, perquè no decaigui el ritme avui me'n torno a anar cap a las Joyas a passar una setmaneta, a acabar uns mostrejos de vegetació que han de servir per complementar el meu estudi de dispersió de llavors en pineda cremada, i per donar un cop de mà als ornitòlegs joyeros, amb els que intentarem treure alguna col·laboració articulística... de moment, a fer vida sana a Manantlán un altre cop. A veure si aquesta vegada el puma ens ensenya les orelles...

Tornada a Manantlán

Després d'uns dies desaparegut tornut a donar senyals de vida. El motiu del silenci bloguístic és que vaig estar tota la setmana passada a Las Joyas, entre feinejant amb el desmuntatge i retirada de les meves estimades trampes de pluja de llavors (el que en dèiem el parc d'atraccions pels esquirols, perquè més que trampes per llavors semblen cames elàstiques en miniatura -veure'n foto a http://canpuma.blogspot.com/2008/09/las-joyas-ii-arreglant-descosits.html), i anant de voluntari amb els anelladors locals a mostrejar ocells. La veritat és que m'ho vaig passar pipa revisitant els meus estimats llocs de mostreig de l'any passat, tornant a passar per aquells camins a darrere de la pick-up rebotant amb les sotragades i disfrutant d'uns paisatges, unes vistes i uns companys gairebé immillorables. I acompanyat, un cop més, del luxe del treball de camp en una estació científica on a mig matí et porten un esmorzar mexicà de forquilla a la taula d'anellament... insuperable!
De totes maneres, l'anècdota de la setmana val un paràgraf per si mateixa, i fa honor completament al nom d'aquest bloc. Direu ai, que s'ha trobat un puma aquest, ja! No, tanta sort no la vaig pas tenir, tranquils. Però hi vam estar ben a prop. Dos dies abans de marxar, aixecats de dormir a les cinc per arribar a lloc de fosc per obrir xarxes, mengem un mos, bevem un tè de garañona (planta recollida allà el dia abans) d'una esgarrapada i cap a la camioneta amb en Chamón, que ens porta a tot arreu. L'home ens pregunta, amb un aire de misteri, si no hem sentit fresses una estona abans, com d'animals barallant-se. Jo no, i tu Juanito? No, no, tampoc. Ens diu que ell sí... Engega, fa encara no vint metres que senyala a terra diu, un venado en el camino. Coi, on te'l veu un venado? Osti tu, doncs sí. És a terra, i sembla mort. Ens hi acostem, amb una certa sensació de basarda i mirant als costats. Una única ferida de sang a l'espatlla i el coll trencat. I ben calent, encara. En Grissom i l'Horatio haurien pres mostres de pèls de l'orella, li haurien rascat les càries i li haurien gratat el nas per si moquejava d'alguna grip passada, però el diagnòstic a nosaltres ens semblava claríssim: algun gatet l'havia caçat feia ben poc, i per algun motiu (potser pel soroll que feiem nosaltres i el mateix motor de la camioneta) havia fugit abans d'acabar-se'l d'emportar al seu menjador particular. La veritat és que tot i no veure el gatet amb les mans a la massa, l'escena impressionava una miqueta. Benvinguts a Can Puma!
Per la resta de coses, tot bé per aquestes contrades. El cap de setmana passat vaig fer una visita al Nevado, un altre cop a anellar ocellets (no parem de perseguir-los, pobres!), però això es mereix una nota per si mateixa... que prometo arribarà en breu. A reveure!

Cotorres a la Costa Nord de Jalisco

Aquest cap de setmana he tingut la sort de poder anar al cens de psitàcids (guacamaies, lloros i cotorres) que organitzen dos cops l'any uns amics d'Autlán. El seguiment el fan des de fa ja 5 anys a la costa nord de Jalisco, a Cabo Corrientes. Això està situat a unes 5 hores d'Aultán, conduint a bon ritme, i per carretera de corbes bona part del camí. En total érem una trentena i portàvem estudiants de la universitat, també (una espècie de pràctiques d'eco de poblacions, però de lloros en comptes de daines i en bosc tropical en comptes dels aiguamolls de l'Empordà). La cosa consistia en tenir la base d'operacions en un ranxo del Tuito, un poble prou bonic de Cabo Corrientes, on menjàvem i dormíem, i des d'allà distribuir la gent en 9 punts d'observació, on havíem de comptar les guacamaies i cotorres que veiéssim durant tot el dia, de sol a sol (descansant 3 hores al migdia). La història està que la guacamaia verda (Ara militaris) està amenaçada a nivell global, i les cotorres en general estan sotmeses a un pressió enorme de saqueig i expoli de nius per part de la gent de la zona, que roba els pollets per vendre'ls per unes sumes que per ells són astronòmiques. En paraules de la gent del poble, que reconeixien obertament (després d'algun glop de cervesa o de raicilla, un licor d'agave que fa veure les estrelles) que les robaven dels nius i després les feien criar a casa, la qual cosa converteix a les cries de les cotorres robades en legals per vendre. De resultes, aquestes espècies van de baixa a tot el país. Un autèntic repte de conservació, que implica la col·laboració inevitable, i el canvi de mentalitat, de la gent local. Jo de guacamaia no vaig tenir la sort de veure'n cap, sí d'escoltar-la, però vaig veure un parell d'espècies de cotorres. És francament bonic veure aquests bitxos, escandalosos a més no poder, visquent en llibertat al seu medi de bosc tropical i no tancats en una gàbia, on sempre hem estat acostumats a veure'ls! Us passo una foto d'una d'aquestes cotorres, Aratinga canicularis, la més "explotada" de Mèxic, que potser podreu trobar a alguna botiga d'animals de Girona o Barcelona. L'arbre sobre el que està, per cert, és un Quercus.

Aquesta setmana la passaré sencera a Las Joyas, i el proper cap de setmana torno al Nevado, aquest cop a anellar colibrís...

Sant tornem-hi

Aquest cap de setmana passat he fet descans a la platja (direu, com si estigués gaire cansat aquest, també... i teniu tota la raó). Vam anar amb uns amics a la costa pacífica de Jalisco, on vam trobar uns amics d'aquests amics, que també portaven alguns amics, vaja que en definitiva érem una bona colla. L'aigua del Pacífic era una autèntica sopa d'escudella (ho dic per la temperatura, no pels tropessons), ben blava, i venia molt bé fer un bany entre pelicans i mascarells. El dissabte vam fer un remember de com ballar banda, que no és massa complicat (la salsa ja són figues d'un altre paner) i ves per on, vaig conèixer un mexicà que havia estudiat un any i mig el màster a la Pompeu Fabra. No deixant de ser això curiós, em va explicar que el seu pare havia viscut a Montpeller un temporada, i que en alguna visita a Catalunya havia comprat un disc d'en Llach i que l'escoltaven quan eren petits, cosa que ja és força més que una bona anècdota, arribant a l'espectacular quan el nano va, treu la guitarra i es posa a cantar "Que tinguem sort", en català!!! Per caure de culs, vaja, gairebé m'emocionut i tot. Vam fer un bon duet amb en Chepe, sí senyor. El diumenge, l'únic destacable entre el gossisme general va ser el ceviche de peix que els hi vaig preparar a tots, que es van quedar amb quatre pams de nas, i mig. Recepta jalisciense apuntada, ja us en faré a la tornada no patiu.

I havent tornat em trobo que dilluns fan festa. Alguna cosa de la revolució i tal. Quin començar tan estressant, eh? Sort que avui ja he pogut començar a treballar un altre cop amb lo meu, m'han assignat un despatxet molt modest, he fet còpies de les claus, m'han hagut de canviar el fluorescent perquè estava treballant amb el frontal (aquí es fa fosc a les sis, horari d'hivern també). I solucionats els problemes tècnico-logístico-administratius, ja he pogut començar a treballar a tot drap amb les granes, que qui les va parir, sembla que criin: del repàs que estic fent a la classificació d'en Juanito, i ja en porto més de la meitat, me'n surten 958 (el divendres eren 800 i poc). Millor tu, com més xixa millor! I avui per sopar ja no ho he pogut evitar més i m'he hagut de fer un arròs amb verdures amb oli d'oliva, que tant de taco amb chile ja se m'estava atravessant una mica, la veritat.

Perspectives de futur: demà i dijous, granes. Divendres a diumenge, a la costa un altre cop però a censar guacamaies verdes (es veu que hi haig de fer una xerrada i tot, quina mandra que em fa, ara), i dilluns pujo a Las Joyas (ole ole) amb la Sarahy, que vaig a desballestar les trampes que hi vaig posar l'any passat per recollir granes. Per cert, avui he caigut que el poble on estic, tot i anomenar-lo sempre Autlán a seques, té com a nom complet "Autlán de la Grana"... era premonitori això! Evidentment no és la grana de les meves plantetes, ni la grana de capellà, ni tampoc la grana que tinc al matí abans d'esmorzar; no, es refereix al color grana, que es veu que aquí el feien artesanalment matxacant uns bitxets (dira que són àcars) de color vermell pujat, que viuen a les figueres de moro... vaja, però com dirien a Itàlia, si no è vero è ben trovatto!

Adéu Guadalajara, hola Autlán

Després de 4 dies a la segona ciutat de Mèxic i capital de l'estat de Jalisco, tocava anar tirant cap al poble d'Autlán, on ves per on hi ha el centre universitari on espero acabar la feina de l'any passat. Aquests dies a Guadalajara han servit per conèixer la ciutat força bé, revisitar llocs on havia estat l'any passat com l'estàtua de Sant Jordi a la rambla Catalunya (o no us en enrecordeu, que vam ser cultura convidada a la Fira Intl. del Llibre, fa uns anyets? Alguna cosa n'havia de quedar!), i sobretot, per veure el Cirque du Soleil per primera vegada, cosa que vaig fer ahir a la tarda en companyia de 3 amics. Suposo que molts ja l'haureu anat a veure, però jo ho vaig trobar un espectacle fantàstic. Un continu quedar-te amb la boca oberta, de pensar aquí ho deixen, perquè no es pot fer més complicat, i veure com sí, que les acrobàcies s'ananen fent més increïbles a cada moment. Com arrissaven el rissu, aquella gent! I res, després del circ, recollim els patracols del pis d'en Poncho i cap a la carretera falta gent. Amb la Mayra i el seu Chevy, bona conversa, un sopar ràpid a mig camí i després de 3 horetes, ja arribant a lloc, una soneta que venia (és que ens havíem aixecat a quarts de set per anar a veure ocells, ja ho té llavors)... que mig adormit li dic, posa les llargues, no? Així, en català de Girona. Oye, qué dijiste? I jo dissimulant, ah, que no et volies treure el nivell C? Per anar practicant!

Avui, més descansat després d'haver dormit a l'habitació que em deixen uns amics al seu pis, cap a veure la gent de la universitat, un any després. Abraçades i xerrameques, xerrameques i abraçades, havent dinat ens posem amb en Juanito a repassar les granes que havíem recollit en els mostrejos, i en surten... més de vuit-centes! Marededéusenyor, quina feinada a repassar identificació que m'espera aquesta setmana que ve. Sort que abans farem un denscanset anant a la platja el cap de setmana, a un lloc que es diu Chamela (com la Vargas, però amb ema) i que diuen que és el novamás. Ja us explicaré...

Puma, el rey de La Primavera

El puma, trobat al bosc de La Primavera (situat just al costat de Guadalajara, com si fos Collserola i Barcelona), on no es veia des dels anys setanta. Aquest bosc es veu retallat cada any pel creixement de la ciutat en forma d'urbanitzacions. Per exemple, just al seu límit ara s'hi construeix el nou estadi de las Chivas, el principal equip de futbol de Guadalajara, amb el corresponent desenvolupament urbanístic. Una mica la mateixa història de Barcelona amb el delta del Llobregat, vaja.

http://www.milenio.com/node/317738

Una d'aeroports

Després de tot el dia viatjant d’avió en avió, ja he arribat a destí. Ara escric des d’un cafè a Guadalajara, per explicar una mica la ruta d’ahir. Normalment els viatges en avió no tenen més història, però el d’ahir va ser tot una aventura. Però com deia en Jack el destripador, anem per parts. Comencem la jornada a la novíssima T1 del Prat. Primeres impressions: una mica freda, poca gent i constatem el que ja sospitàvem, el català no és llengua d’ús pel botiguer aeroportuari. En canvi, els senyors d’American Airlines m’hi van parlar sempre que vaig voler, i fins i tot a l’avió, els consells estil “ponga el asiento en posición vertical” els engegaven en anglès, castellà i oh sorpresa, també en català. Però vaja, com es pot entendre, va ser pujar a l’avió i quedar-se això en una anècdota, perquè si volies socialitzar-te allà dins l’anglès manava. De fet de company de butaca em va tocar un senyor de color (vaja, de color negre) que va dir ser de Long Island i que tenia una verborrea incontenible. Després de 9 hores de listening, arribem a la ciutat dels gratacels. Ah! Alerta! Que de gratacel no en vaig veure ni un! Suposo que no deuen fer passar gaires avions per les rodalies de Manhattan, no fos cas. Sortim de l’avió i de dret a fer cua a passar control de duanes. Quan al cap de vint minuts em toca passar revista, susto catedralici. Un guarda de complexió més aviat esfèrica i trets orientals m’informa que no em deixa passar. Que des d’aquest any, tot no-americanu que posi els peus als USA ha d’haver demanat una autorització al Govern, que es veu que s’ha de fer per internet i que s’ha d’haver rebut 72 hores abans d’entrar en aquest coi de país. Primera notícia. Ningú me n’havia dit res d’això, ni a la web hi vaig veure cap notificació... Al·ludir ignorància no el convenç. Alternatives: te’n tornes a Barcelona i al cap de 3 dies, si t’han donat el permís, tornes a venir. Mecagumtot, la marequelsvaparir! Però nen, com collons vols que compri un altre bitllet jo per tornar al cap de 3 dies? Ja em veig expulsat de la capital de l’univers, per il·legal. Moments de desesperació... Però fet i fet, que no li surti tan fàcil la jugada a aquesta bola d’hamburgueses, com a mínim em faré el pesat: please, que m’has d’ajudar, que ningú m’havia dit res, que l’avió em surt d’aquí mitja hora (sí sí, entre pitos i flautes ja s’estava fent força tard), que no hi vui ni posar els peus jo al teu coi de ciutat, que surto per cames cap a menjar picant! I nois, al final li vaig fer tanta llàstima que va entrar en raó i em va dir, bueno (well), sempre pots dir que no saps com funciona un ordinador, que no saps escriure, o al·legar malaltia mental per no haver-ho presentat. Va parir, que a sobre et tractin de boig ja és l’últim que et pots esperar d’un guarda d’aduanes (no és pas que hi toqui gaire jo, però vaja...). El portàtil el portava a l’esquena, o sigui que lo de l’ordinador no cola. Li vaig dir, fes el que vulguis, però deixa’m passar que me n’haig d’anar pitant. I qui el va parir, agafa i em posa el segell de New York al passaport i diu va, endavant, però a la tornada no te’n descuidis, baix cap concepte! I em mira amb una cara com diguent, que si tornes potser no tanquen Guantánamo per portar-t’hi a tu. Jo ja no em sentia les cames i encara havia de recollir la maleta grossa, facturar-la un altre cop i passar control d’equipatge de mà, i faltava mitja hora per sortir l’avió de Guadalajara. Direu ja està, se n’ha sortit, un ensurt el té tothom. Ja, ja. Arribo al mostrador de la companyia mexicana, que estava operat per personal d’American Airlines (mala espina!) i em diuen que nen, no queden seients a l’avió. No cardem. Com que no queden seients? Doncs això, overbooking. Ja em vaig veure fent nit a l’aeroport... o pensant que el d’abans se n’ha refet i ara sí que no em deixen passar! I la dona aquella, un altre producte del Macdònals etiquetat com a Joyce, em diu espera’t una mica que igual surt alguna cosa. Culló, si falta un quart d’hora perquè se’n vagi l’avió! Res tu, a esperar. Ara mateix, com diria el de l’APM, val més agafar-s’ho amb conya. No sé a quina verge em van encomanar, però al cap de deu minuts em ve la dona i diu, ja està, hi ha un seient buit a primera classe, aquí tens la targeta d’embarcament. Esperpèntic, primer no et deixen marxar i després et fiquen a primera classe. En fi, jo corrents cap als escàners, traient el portàtil, les sabates, la cartera... I no podia pas ser que no pités res, és clar. La seva maleta té materials sospitosos, senyor. Com diu senyoreta? Què hi porta, senyor? Collons, si és una ampolla mig buida d’aigua de Veri! Veri dangerous, és clar. Ara sí, ja superat l’últim obstacle, cap a córrer! Ara ja són mexicans, potser amb els latinos ens hi entendrem més bé! Arribo a la sala d’espera, tothom fent cua, i sento que diuen per megafonia: el personal de neteja de l’avió encara no ha arribat, ho sentim molt però encara n’hi ha per mitja hora. Va parir! Mexicans havien de ser! Però com a mínim ja hi era. I cap a dins, a frist class tu, són pas bromes! A aprofitar-ho que això no tornarà a passar mai més a la vida! Amb un businessman de Chicago al cantó (en català, un home de bocines) que emplenava al buit de nacionalitat dels fulls d’immigració com a american, com ho podria fer un uruguaià vaja, molt encomiable l’esperit panamericà d’aquest senyor. Menú per sopar, primer segon i postres en plats de ceràmica, vi de Rioja per beure, i el massatge perquè no el vaig demanar perquè potser també en donaven. En fi, després d’una aturada a Monterrey, arribem a les onze del vespre (hora local) a Guadalajara. L’amic Poncho que em ve a buscar, abraçada i cap a casa, va no encara, anem a fer uns tacos no, de pastor amb ceba i cilantre, amb guacamole i picant, i una Pacífico. I a fer-la petar fins a les tantes, i encara una estona més abans de dormir fent ressopó amb un got de tequila de garrafa i unes galetes Trias. Que després de tant de trasbals ens hem de cuidar una mica!!!

Pd. Avui (dos dies després de tot això) 20-25 graus a Guadalajara. Records i abrigueu-vos :)

Cap a Can Puma falta gent

I just un any després (menys dos dies), torno a fer un escrit en aquest bloc. Un altre cop, és aquí on aniré penjant les novetats, experiències i parides vàries que se'm vagin acudint en aquest segon viatge cap a terres mexicanes... Espero que us agradi i fins aviat!