Viatge a Oaxaca

La setmana passada vam decidir amb la Bea que això de no haver-nos mogut d'Autlán en tres mesos no podia pas ser i total, que vam agafar les motxilles i cap a veure el sud de Mèxic s'ha dit. Vam decidir-nos per Oaxaca, el segon estat més al sud, perquè hi havia tan ruïnes prehispàniques, una ciutat maca i platja una mica més lluny. Chiapas també ens va temptar, però per Chiapas un necessita més d'una setmana per veure-ho bé i anar a buscar els quetzals. Vam anar per la via ràpida, en avió des de Guadalajara fins al DF i d'allà (quina boira de contaminació que hi arriba a haver en aquesta megaciutat!) un altre avió fins a Oaxaca. No és una ciutat gaire gran, Oaxaca, però és ben diferent del que havíem vist fins ara (que tampoc havia estat gaire): la gent amb trets més indígenes que per Jalisco, més morenos i baixets, i molt amables sempre. La ciutat en si a mi em va agradar molt, sobretot el centre, el zócalo. Una mica de l'estil tranquil de la Rambla de Girona o de la plaça Independència, per asseure's a prendre un gelat o simplement per passejar relaxadament. Vam visitar també Santo Domingo, un antic convent reconvertit en museu on hi havia la història de Oaxaca, des de la prehistòria fins ara. El millor del museu, els tresors de Monte Albán, una ciutat zapoteca (de l'època del azteques) que hi havia a prop de Oaxaca, amb moltes escultures dels déus d'aquella gent.

El dia següent vam fer el guiri i ens vam apuntar a un tour per veure els voltants de l'est de Oaxaca, i la veritat és que ens van arrissar una mica (com a bons guiris): ens van portar en plan ramat fins a veure un arbre monumental (un Taxodium), que feia uns 50 metres de perímetre i al cap de 5 minuts cap a pujar a l'autobús un altre cop i cap a veure artesanies a un poble del costat, vinga, compri-compri, després cap a Mitla a veure unes ruïnes una mica cutres perquè ja casi no en quedava res (el poble l'havien construït amb les pedres de l'antiga ciutat, estil Colisseu romà). I després cap a veure unes surgències d'aigua sulfurosa a un lloc que es diu Hierve el Agua, per les bombolletes, on el quid de la qüestió és que aquesta aigua fa cascada i cau per un espadat, amb lo curiós que les sals es van quedant sobre la roca i li dónen un color molt xulo. Per mi, el millor de la sortida. Lo de després va ser dinar i veure una fàbrica de mezcal (el licor típic oaxaqueny, fortíssim), compri-compri un altre cop. En fi, massa condensat pel meu gust, però què hi farem.

I el dia de després, ja escaldats, vam anar a Monte Albán pel nostre compte. Amb autobús des de Oaxaca mateix, en 20 minuts ens vam plantar al lloc que fa 1.000 anys havia estat la ciutat més important de tota la vall. Construïda pels zapoteques sobre un turó, amb unes magnífiques vistes, Monte Albán ara són les ruïnes prehispàniques més importants de tot l'estat de Oaxaca. El curiós de la seva història és que va anar creixent i creixent amb els anys, però va arribar un moment que es va col·lapsar. Se suposa que per un excés de població, però no està clar. El fet és que va entrar en decadència per si sola i es va despoblar de forma gairebé total. El cas és que la majoria de les construccions van quedar allà sense que ningú les destruís, i la veritat és que valia la pena de veure-ho. Tot d'edificis religiosos on feien els sacrificis humans, camps de joc de la pilota, residències dels sacerdots, etc.

Doncs aquests van ser els tres dies més urbans o de turisteig típic i tòpic per Oaxaca, després vindria la platja. Tots aquests dies ens vam estar allotjant en un hostalet per 700 peles la nit, apa. On la resta d'hostes eren també europeus que estaven de visita: una parella de francesos (un culé declarat) que ens van dir que a França el tema habitatge està tan malament com a casa nostra, un alemany i una austríaca que feien circ ambulant, dues canadenques... en fi que semblava l'ONU, aquell hostal. I pel menjar, Oaxaca no és massa diferent de la resta de Mèxic, tot i que ens havien dit que era qui sap què. Cuinen el mateix frijol, tortillas i carns amb salsa que a tot arreu, amb un toc d'allà. El pollastre amb mole negro era lo més típic. Ah! El que sí que era diferent del tot eren els chapulines! No són res més que llagostes (saltamartins) fregits i amb llimona, que la gent es menjava com si fossin patates fregides. Ei, boníssims! Us ho diu un que els ha provat! Us passo una foto d'un lloc del carrer on en venien i una altra de meva menjant un tamal de pollastre amb mole negre.

I properament, el Pacífic i les tortugues...