Pacífiques tortugues

Després d'una setmana pel nord de Mèxic (a Durango, a un congrés d'ornitologia) ja fa dies que tenia pendent explicar la resta del viatge pel sud, per Oaxaca. Dit i fet, doncs. Havia començat amb la primera meitat, la ciutat, les ruïnes, la part més socio-historico-cultural. Faltava la part més naturalista, que vam deixar per la costa oaxaquenya, al Pacífic. No podem pas negar que el fet de dirigir-nos cap a aquestes zones, a part de veure les platges, responia a un atractiu molt potent: el de ser la principal àrea costera de tot Mèxic per a la reproducció de les tortugues marines, que ni la Bea ni jo havíem vist mai (i que era unes de les meves il·lusions més grans de naturalista). O sigui que després de fer 7 hores en minibús des d'Oaxaca, ens vam dirigir a un poble on pressumptament hi havia arribades de tortuga, Mazunte, que té el principal centre d'investigació de tortugues marines de Mèxic. Ens vam informar i ens van dir que no, que allà només hi havia el centre. La platja que havíem de veure era més a l'oest, el santuari de la tortuga golfina (Lepidochelys olivacea), 12 km de sorra verge on desoven més d'un milió d'aquestes tortugues cada any. Segons ens van dir, estava entre les 3 platges més importants del món per aquesta espècie, juntament amb una de Costa Rica i una altra de l'Índia. Es veu que hi ha arribades de 300.000 tortugues en una sola nit, i unes cinc arribades en tota la tardor.

O sigui que cap allà ens vam encaminar. La platja de "La Escobilla". Vam deixar els trastos en unes cabanyes que regentava una cooperativa d'ecoturisme, gent del mateix poble que havia aconseguit tirar endavant el negoci malgrat la incomprensió i els entrebancs dels expliadors de nius i caçadors de tortugues. De fet alguns dels socis de la cooperativa abans havien estat saquejadors d'ous, que ara s'havien reconvertit en conservacionistes i que tiraven endavant el negoci gràcies al turisme "de tortuga". Una inciativa molt i molt interessant, com poques vegades es veu, de com la conservació d'un recurs pot donar més rendiment que la seva explotació. Els del centre de Mazunte ens havien fet un permís per entrar a la platja (guardada per militars, per evitar el saqueig) per col·laborar amb els biòlegs del campament, i a l'entrada de fosc vam anar cap allà amb l'esperança de trobar les esperades tortugues. Després de parlar una estona amb la biòloga encarregada del lloc, ens va dir que no esperaven arribades per aquests dies, però tot i això encara anaven arribant tortugues aïllades a pondre a la platja. A més, dels nius fruit de les tres arribades anteriors ja estaven sortint les cries, ens va dir. Abans que comencessin la feina, vam anar a donar-hi un tomb. Caminem, caminem, i res, cap tortuga. Ja de fosc, llanternes a la mà, anem de tornada al campament. De cop la Bea fa un crit i senyala el terra: uns animalons diminuts, negres, es mouen lentament entre la sorra. Estan sortint de dins de la mateixa sorra! Efectivament, són tortuguetes que estaven naixent. Deu, quinze, vint-i-cinc... fins a vuitanta d'un mateix niu. Quina emoció! I del niu, al principi una mica desorientades, van fent a poc a poc cap a a l'aigua, cap a les onades. Onades que al principi les escupen altre cop cap a la sorra, però elles tossudes avancen un i altre cop fins que l'onada és prou gran com per emportar-se-les cap endins. I ja hi són, al mar que les han de fer créixer fins que, al cap de dotze o tretze anys, tornin a pondre elles els seus ous a la mateixa platja. Quina meravella. Quin espectacle. Quin regal de la natura, un cop més. Encara, però, ens n'esperava un altre de regal: anat per la platja, unes grans petjades, com una estela, anaven des de l'aigua cap a la platja... seguint-les, vam descobrir una tortuga adulta, molt gran, que havia arribat feia poc i estava ponent els ous al niu que acabava d'excavar. Lentament, esbufegant, gairebé semblava que patint, va pondre tots els ous i va tapar de nou el forat, i es va dirigir altre cop cap al mar. Ja havíem vist les dues parts del procés: la posta de la gran tortuga i el naixement de les diminutes cries.

La nostra experiència amb les tortugues va tenir, però, dues cares. D'una banda, els naixements, que van continuar de manera ininterrompuda durant tota aquella nit, com si la platja s'hagués convertit en un brollador de tortuguetes, que gairebé havies d'anar en compte de no trepitjar. Vam estar ajudant la biòloga i la seva assistent a comprovar els ous dels nius que ja havien sortit totes les tortugues, per veure quina proporció d'ous havia eclosionat. Perquè també n'hi ha que no eclosionen, com també tortugues que no aconsegueixen sortir vives del niu (les que han sortit a més profunditat). I el matí següent va ser l'altra cara de la moneda. Si a la nit havíem vist l'espectacle de la vida, el matí era l'espectacle de la mort. Una platja tapissada de negre, de zopilotes, de voltors que esperaven pacients el proper niu d'on sortissin les tortugues per menjar-se-les una darrera l'altra. I no només zopilotes, també agrons, cigonyes (Mycteria americana) i algun aligot (Buteogallus anthracinus) aprofitaven un aliment fàcil i abundant. I és que les tortugues majoritàriament neixen a la nit, per evitar aquesta mortaldat, però algunes s'avancen o es retrassen i serveixen d'aliment a tots aquests depredadors. Selecció natural, pot ser. Massa zopilotes per massa abocadors d'origen humà (com els nostres gavians), també pot ser. En qualsevol cas, com que la feina del campament era la conservació de la tortuga, la feina del matí consistia en localitzar els nius i ajudar a sortir les tortugues, acostant-les a l'aigua per evitar que fossin menjades. La conservació implica gestió: si moren tantes tortugues atrapades en xarxes, amb boques foradades per hams o per haver-se empassat una bossa de plàstic confosa per una medussa, l'home també és just que compensi aquestes morts (que són culpa seva) deixant sense dinar alguns zopilotes.

En definitiva, tan l'una com l'altra cara de l'espectacle que vam tenir la sort de gaudir a la platja de la Escobilla és una experiència que no oblidarem mai. Una de les millors de la meva vida de naturalista, sense cap dubte, i que recomano moltíssim a tothom. Val molt la pena. A més, a principi d'octubre la platja també es trobava farcida d'ocells en pas, amb centenars de limícoles, i darrere la sorra hi ha via un manglar amb blauets, ardeids, pelicans... vaja, sessió completa. Hi ha molts llocs a tot Amèrica central on es poden veure espectacles semblants, però jo us donaré referències d'aquest santuari, que és el que conec. S'hi pot anar de voluntari a treballar, mínim un mes (http://www.conanp.gob.mx/tortugas/escobilla.html), amb allotjament a càrrec del campament. I si no hi ha temps per anar de voluntari, aquest és el lloc on ens vam allotjar nosaltres, on dorms per uns 4 euros i també fan tours per anar a veure ocells als manglars: http://www.cdi.gob.mx/ecoturismo/oaxaca_santuario_tortugas.html. Una gran experiència, us ho asseguro!