Chiapas. Unes vacances de Nadal i cap d'any completament diferents de totes les altres, a Fornells i en família, amb fred a fora i a la vora del foc a dins. Aquestes, en canvi, de continu voltar per pobles i ciutats, ruïnes maies, de la calor tropical a la fred i boira de muntanya, de la selva als pins i boscos de núvols... I no podria dir que no han estat en família, tampoc, perquè he estat molt ben acompanyat, amb en Xevi, la Marina, la Luz i la Pilar. Festes nadalenques diferents, i inoblidables.
Comecem pel començament, però. A Chiapas, si no hi vas amb avió, des de Guadalajara t'esperen unes quinze hores d'autobús, i com el bitllet de volar és car (digueu-me estalviador, o directament agarrat), amb la Luz vam escollir la segona opció. Guadalajara-Puebla, i Puebla-Tuxtla, capital de l'estat de Chiapas, el de més al sud dels Estats Units Mexicans. Com que en Xevi i la Marina ens esperaven a San Cristóbal de las Casas, una horeta més i ens trobem tots quatre en aquesta bonic i turístic enclavament dels Altos de Chiapas, seu del que és, segons alguns, el millor cafè del món. San Cristóbal, situat a uns 2.000 metres, fresc de dies i fred a la nit, és una ciutat de postal, preciosa, neta, però plena-plena de guiris. Fa bo de passejar-hi, però com tots els llocs molt turístics, ha perdut part de l'autenticitat que devia tenir abans de convertir-se en focus d'atenció mundial, quan l'EZLN (l'ejército zapatista de liberación nacional) la va prendre el 1994 juntament amb tres ciutats més, començant la curta revolta de la que avui dia queda més aviat poca cosa. Però l'eco d'aquell temps és el que atreu, cada any, un altre exèrcit, el dels visitants que busquen aquest aire revolucionari, avui substituit per l'aire dels centenars de bars, restaurants i cafès que s'han anat establint darrere de la turistada. I també destaca a San Cristóbal la gran quantitat d'indígenes, maies, que es guanyen la vida venent artesanies (en gran part peces de roba, molt boniques des del meu punt de vista), i que entre ells no parlen mai en espanyol, sinó en inintel·ligibles dialectes maies. L'any passat a Oaxaca ja havia sentit parlar en llengua indígena, però ni de bon tros tan com a Chiapas.
Doncs bé, al cap d'un parell de dies a Sancris, ens en anem cap a Palenque, al nord però avall, amb calor tropical, on ens trobem amb la Pilar. Palenque és famós per les seves ruïnes maies, i arran d'aquest descobriment i de la invasió posterior de turistes, es va construir una ciutat sencera. Un trunyo de ciutat, la veritat sigui dita. Amb la de peles que deu fer l'ajuntament i lo bruta i descuidada que la tenen, no té disculpa. Ara, la zona arqueològica és un ESPECTACLE. Una ciutat maia dins de la selva, amb les seves piràmides, temples... impressionant. Una meravella tenir de la mà l'exuberància arquitectònica maia i l'exuberància natural de la selva. Un exemple: passejant entre les piràmides, crida un falcó al cel, i es posa a devorar un rat-penat a la teulada d'un dels temples. Què tal. No s'acaba aquí: per veure'l millor, fem una volta i dalt d'un arbre, a tocar les construccions, ens trobem amb un tucan, un dels grossos, aquell negre amb el bec groc i verd. Uaaaaau!!!! Visitada la ciutat maia de Palenque, fem un volt fins a les cascades de Misol-há i Agua azul, força espectaculars si no fos perquè la quantitat de gent que hi havia desmereixia i molt l'escenari, què hi farem. A Agua azul, les terres eren d'una comunitat zapatista, que aprofitava molt bé la propietat promoguent un consumisme una mica xocant: tota la zona estava atiborrada de parades de venta de souvenirs, fins al punt de ser agobiant. No sé, dels zapatistes un no se n'esperava una onda tan consumista!
En fi, ens quedem amb l'arqueologia de Palenque, però poc atrets per l'ambient de la ciutat, decidim canviar. Anirem a la selva Lacandona, un gran pedaç de selva alta situat a la frontera amb Guatemala. Com que des de Palenque és complicat anar-hi, baixem fins a Comitán, a un parell d'hores de viatge en "colectivo". Comitán és tan maco, cuidat i net som San Cristóbal però en petit i sense tants turistes, o sigui que com a ciutat la vam disfrutar més. Molt recomanable, per ser més desconegut, i la gent súper amable. Comitán és una bona base d'operacions per visitar tan la selva lacandona com els llacs de Montebello, que queden a mig camí. Vam decidir començar pel més llunyà: l'endemà, viatge de 5 hores amb furgoneta fins a un centre ecoturístic que porta per nom "Las Guacamayas". No és en va el nom, perquè de fet, és el penúltim lloc de la República Mexicana on resisteix la guacamaia vermella (Ara macao), abans ben distribuïda per les selves mexicanes, de les que avui dia amb prou feines en queden alguns retalls. La Luz ens ha marxat cap a casa, i quedem quatre per passar un cap d'any que potser no passarem mai més: a la selva! Aquest centre on ens quedem ho té ben muntat: va ser iniciat per gent de la mateixa comunitat, Reforma Agraria, hi treballen ells, i els diners van per millorar-lo any rera any. I per fer projectes de conservació de la guacamaia, com posar caixes niu perquè criin. Arribats a l'hora de dinar, a la tarda ens apuntem a un tour per veure aquests bitxos, i en poc temps en tenim un parell a la mira dels prismàtics. Un espectacle, també: veure guacamaies vermelles, uns lloros impressionantment grossos (el dels pirates, vaja!), volant i xisclant lliures d'arbre en arbre, menjant fruits i fent escàndol, és tota una experiència! La mar de contents, fem el sopar de cap d'any doble: primer amb la gent del centre, i després amb la gent de la comunitat, que ens conviden a carn a la brasa i suc de coco amb aigardent, i ballem banda fins a la matinada (alguns, a d'altres els hi fa mandreta!). Un cap d'any de calor i amb pluja, a la selva lacandona, ben diferent si mai! L'endemà evidentment no ens aixequem a les sis per anar a veure ocells, sinó cap a quarts d'onze (encara!), i havent esmorzat agafem un altre tour, el de fer la caminada per la selva. N'ofertaven un altre de fer un recorregut amb llanxa, però a banda de ser més car, ja estava ple, o sigui que baixarem el sopar fent cames. Bona opció: guiats per en Tomás, un guatemalteco experimentat en ocells, la caminada d'un parell d'hores enmig d'una vegetació espectacular de palmes, ceibes, matapals i arbres amb arrels de contrafort ens deixa la visió d'un grapat de monos udoladors, impressionants tan ells mateixos com, sobretot, els esgarips que deixen anar! També ens apareixen un parell de monos aranya, saltant d'arbre en arbre, un cranc que sembla tret de les ries gallegues (!), una nauyaca (serp verinosíssima), corrues interminables de formigues talladores de fulles i un grapadot d'ocells tropicals, entre els que ens torna a sortir el tucan. Alguns d'aquests ocells i els monos aulladores ja els havia vist a Nicaragua, i de fet la selva chiapaneca em va recordar molt la d'allà baix, però no per això em va deixar d'impressionar un altre cop.
Els nostres plans eren deixar la selva el mateix dia 1 per anar a Montebello, amb un colectivo que ens havia promès que passaria a migdia. Ja us deveu imaginar que no va passar, el fill de sa mare. Dia 1 i plovent, mala combinació. Vam haver d'anar d'un poble a un altre fent auto-stop, pagant a particulars i a pluja batent (al darrere les pick-ups), i finalment vam arribar a Tziscao, poble dels llacs de Montebello, ja de nits. La regió dels llacs és amunt, i és tan humida que la vegetació no són boscos de pins sinó boscos de boira, o de núvols, un dels ecosistemes més maltractats de Mèxic. Allà hi ha quetzals, un dels ocells més bonics del món (no us enganyo, busqueu-lo a la uiquipèdia i ja em direu) i mític per la cultura maia. La pinche pluja no va deixar de caure durant tota la nit i el dia següent, o sigui que vam desisitir de buscar-lo en aquestes condicions, i vam decidir tornar a Comitán. Ja sigui a Montebello, amb el bosc nuvolós, o a la selva, o al bosc de pins, un se n'adona com n'és de complicat conservar en bon estat els boscos amb la pressió humana que hi ha: més gent necessita més menjar, i això s'aconsegueix tallant el bosc per plantar blat de moro i fer pastures per les vaques. Allà l'economia en molts pobles és de subsistència, i la relació és directíssima: més gent, menys selva i menys bosc. Compaginar aquest procés amb la conservació de guacamaies i quetzals, evidentment, és complicat.
Arribats a Comitán vam decidir que seria millor buscar el bon temps més cap a l'oest i vam tirar un altre cop cap a San Cristóbal, on encara ens quedaven coses per veure. Vam fer una tarda de relax, vam acomiadar la Pilar que ja tornava cap a Autlán (hi ha gent que treballa!) i l'endemà vam dir de visitar San Juan Chamula, un poble que queda a deu minuts de Sancris, i que és completament indígena. Al colectivo cap a Chamula se'ns va acoplar un nano de Texas, prou bon jan, i un Indiana Jones francès més pesat que si et cau una ceiba de 400 anys al damunt, i que havia de demostrar a cada paraula del francoangloportuguès que parlava lo guai que arribava a ser. Un personatge, en Lonely Jones (després Planager, ja veieu que ens en vam fotre un rato jejeje). Relacions internacionals apart, de tot hi ha a la vinya del senyor, i mai se sap de qui t'has de refiar, que de més verdes en maduren, i chacal que se duerme, se lo lleva la corriente, San Juan Chamula en dia de mercat és això, un graaaan mercat (o com dirien els mexicans amb una paraula la mar de divertida, un tianguis), de menjar, d'artesanies, de roba, de calçat... tot en principi indígena, encara que segons la Pilar ens havia dit, algunes coses venen de Guatemala, o fins i tot de Perú. Allà sí que l'espanyol només es feia servir en la comunicació venedor-turista. Curositat majúscula de Chamula: l'església. La van fer els espanyols años ha, però als indígenes el rector no els hi devia caure del tot bé i el van fotre fora a cartes destemplades quan estaven encara a mig evangelitzar. I no n'hi ha tornat a haver. Com a resultat, el culte és raríssim: la gent d'aquest poble resa primer al Sol, i després a Sant Joan Baptista (l'església és de San Juan, recordem-ho), culte indígena barrejat amb cristià. A l'església no hi ha bancs, les estàtues de sants (que n'hi ha moltes) són posades a terra, sense altars, i cadascú resa al sant o la verge que vol. La gent que resa ho fa agenollada al terra, que és ple de pinassa escampada, i ho fan al darrere d'una multitud d'espelmes posades a davant seu, al terra mateix. Un parell de dones portaven pollastres i els van escanyar allà mateix, suposo que com a ofrena (espero que no ens tiressin cap mal de ojo). I com que era Nadal, l'església estava tota decorada per tot arreu amb llumetes de colors i musiquetes d'aquestes cutres d'aparador, que li donava un aire ben curiós. Tot una experiència religiosa, que diria l'Enriquito Iglesias.
Feta la visita a Chamula, poc quedava per veure a San Cristòfor de les Cases (res a veure amb el del Bosc, que és a Llambilles), i l'endemà vam fer via cap a la tornada, Tuxtla, però abans ens vam aturar a un poble també prou maco, Chiapa de Corzo. Aquí hi passa el riu Grijalva, que és com l'Ebre, amb pantans inclosos. Aquest riu, en un moment donat passa per un congost que és realment espectacular de veure: el Cañón del Sumidero, un dels punts de visita obligada si aneu a Chiapas. Es pot visitar amb llanxa i fas un recorregut de 30 km, amb unes vistes, i perdoneu que sigui repetitiu, espectaculars. L'única llàstima és que el riu no té cap mena de règim natural, perquè es troba tallat per una presa que abasteix d'electricitat el 25% de tot l'estat. Vist el Cañón, passejada pel poble i última nit a Chiapas. L'endemà, abans d'agafar l'autobús, visitem el zoològic de Tuxtla, una bona parada abans de marxar. Realment un zoo molt ben fet, només de fauna de Chiapas, i molt encarat a l'educació ambiental i la conservació. Hi veiem, finalment, el quetzal, i també un parell de jaguars, un d'ells negre (el que en diríem pantera), micos, etc.
A quarts de set de la tarda és hora d'agafar l'autobús. El viatge és més lent del previst, gràcies a l'amabilitat de l'exèrcit i la policia federal que ens fan parar 4 vegades a fer controls, se suposa que per veure si portem drogues o armes. Tres d'aquestes inspeccions són només de que puja el federal a l'autobús i fa un vistassu, però a les deu de la nit, a Veracruz, ens van fer baixar a tots i ens van tenir esperant més d'una hora. En fi, finalment després de més de 20 hores d'autobús sóc a Guadajalara, passant pel DF, on en unes poques hores agafaré un avió que em portarà a Nova Yorc Citi i després a Barcelona, després d'unes quantes moltes hores. I cap a casa un altre cop. Bon 2010, i bons reis!!! I espero que hagi sobrat algun torró...
Doncs bé, al cap d'un parell de dies a Sancris, ens en anem cap a Palenque, al nord però avall, amb calor tropical, on ens trobem amb la Pilar. Palenque és famós per les seves ruïnes maies, i arran d'aquest descobriment i de la invasió posterior de turistes, es va construir una ciutat sencera. Un trunyo de ciutat, la veritat sigui dita. Amb la de peles que deu fer l'ajuntament i lo bruta i descuidada que la tenen, no té disculpa. Ara, la zona arqueològica és un ESPECTACLE. Una ciutat maia dins de la selva, amb les seves piràmides, temples... impressionant. Una meravella tenir de la mà l'exuberància arquitectònica maia i l'exuberància natural de la selva. Un exemple: passejant entre les piràmides, crida un falcó al cel, i es posa a devorar un rat-penat a la teulada d'un dels temples. Què tal. No s'acaba aquí: per veure'l millor, fem una volta i dalt d'un arbre, a tocar les construccions, ens trobem amb un tucan, un dels grossos, aquell negre amb el bec groc i verd. Uaaaaau!!!! Visitada la ciutat maia de Palenque, fem un volt fins a les cascades de Misol-há i Agua azul, força espectaculars si no fos perquè la quantitat de gent que hi havia desmereixia i molt l'escenari, què hi farem. A Agua azul, les terres eren d'una comunitat zapatista, que aprofitava molt bé la propietat promoguent un consumisme una mica xocant: tota la zona estava atiborrada de parades de venta de souvenirs, fins al punt de ser agobiant. No sé, dels zapatistes un no se n'esperava una onda tan consumista!
En fi, ens quedem amb l'arqueologia de Palenque, però poc atrets per l'ambient de la ciutat, decidim canviar. Anirem a la selva Lacandona, un gran pedaç de selva alta situat a la frontera amb Guatemala. Com que des de Palenque és complicat anar-hi, baixem fins a Comitán, a un parell d'hores de viatge en "colectivo". Comitán és tan maco, cuidat i net som San Cristóbal però en petit i sense tants turistes, o sigui que com a ciutat la vam disfrutar més. Molt recomanable, per ser més desconegut, i la gent súper amable. Comitán és una bona base d'operacions per visitar tan la selva lacandona com els llacs de Montebello, que queden a mig camí. Vam decidir començar pel més llunyà: l'endemà, viatge de 5 hores amb furgoneta fins a un centre ecoturístic que porta per nom "Las Guacamayas". No és en va el nom, perquè de fet, és el penúltim lloc de la República Mexicana on resisteix la guacamaia vermella (Ara macao), abans ben distribuïda per les selves mexicanes, de les que avui dia amb prou feines en queden alguns retalls. La Luz ens ha marxat cap a casa, i quedem quatre per passar un cap d'any que potser no passarem mai més: a la selva! Aquest centre on ens quedem ho té ben muntat: va ser iniciat per gent de la mateixa comunitat, Reforma Agraria, hi treballen ells, i els diners van per millorar-lo any rera any. I per fer projectes de conservació de la guacamaia, com posar caixes niu perquè criin. Arribats a l'hora de dinar, a la tarda ens apuntem a un tour per veure aquests bitxos, i en poc temps en tenim un parell a la mira dels prismàtics. Un espectacle, també: veure guacamaies vermelles, uns lloros impressionantment grossos (el dels pirates, vaja!), volant i xisclant lliures d'arbre en arbre, menjant fruits i fent escàndol, és tota una experiència! La mar de contents, fem el sopar de cap d'any doble: primer amb la gent del centre, i després amb la gent de la comunitat, que ens conviden a carn a la brasa i suc de coco amb aigardent, i ballem banda fins a la matinada (alguns, a d'altres els hi fa mandreta!). Un cap d'any de calor i amb pluja, a la selva lacandona, ben diferent si mai! L'endemà evidentment no ens aixequem a les sis per anar a veure ocells, sinó cap a quarts d'onze (encara!), i havent esmorzat agafem un altre tour, el de fer la caminada per la selva. N'ofertaven un altre de fer un recorregut amb llanxa, però a banda de ser més car, ja estava ple, o sigui que baixarem el sopar fent cames. Bona opció: guiats per en Tomás, un guatemalteco experimentat en ocells, la caminada d'un parell d'hores enmig d'una vegetació espectacular de palmes, ceibes, matapals i arbres amb arrels de contrafort ens deixa la visió d'un grapat de monos udoladors, impressionants tan ells mateixos com, sobretot, els esgarips que deixen anar! També ens apareixen un parell de monos aranya, saltant d'arbre en arbre, un cranc que sembla tret de les ries gallegues (!), una nauyaca (serp verinosíssima), corrues interminables de formigues talladores de fulles i un grapadot d'ocells tropicals, entre els que ens torna a sortir el tucan. Alguns d'aquests ocells i els monos aulladores ja els havia vist a Nicaragua, i de fet la selva chiapaneca em va recordar molt la d'allà baix, però no per això em va deixar d'impressionar un altre cop.
Els nostres plans eren deixar la selva el mateix dia 1 per anar a Montebello, amb un colectivo que ens havia promès que passaria a migdia. Ja us deveu imaginar que no va passar, el fill de sa mare. Dia 1 i plovent, mala combinació. Vam haver d'anar d'un poble a un altre fent auto-stop, pagant a particulars i a pluja batent (al darrere les pick-ups), i finalment vam arribar a Tziscao, poble dels llacs de Montebello, ja de nits. La regió dels llacs és amunt, i és tan humida que la vegetació no són boscos de pins sinó boscos de boira, o de núvols, un dels ecosistemes més maltractats de Mèxic. Allà hi ha quetzals, un dels ocells més bonics del món (no us enganyo, busqueu-lo a la uiquipèdia i ja em direu) i mític per la cultura maia. La pinche pluja no va deixar de caure durant tota la nit i el dia següent, o sigui que vam desisitir de buscar-lo en aquestes condicions, i vam decidir tornar a Comitán. Ja sigui a Montebello, amb el bosc nuvolós, o a la selva, o al bosc de pins, un se n'adona com n'és de complicat conservar en bon estat els boscos amb la pressió humana que hi ha: més gent necessita més menjar, i això s'aconsegueix tallant el bosc per plantar blat de moro i fer pastures per les vaques. Allà l'economia en molts pobles és de subsistència, i la relació és directíssima: més gent, menys selva i menys bosc. Compaginar aquest procés amb la conservació de guacamaies i quetzals, evidentment, és complicat.
Arribats a Comitán vam decidir que seria millor buscar el bon temps més cap a l'oest i vam tirar un altre cop cap a San Cristóbal, on encara ens quedaven coses per veure. Vam fer una tarda de relax, vam acomiadar la Pilar que ja tornava cap a Autlán (hi ha gent que treballa!) i l'endemà vam dir de visitar San Juan Chamula, un poble que queda a deu minuts de Sancris, i que és completament indígena. Al colectivo cap a Chamula se'ns va acoplar un nano de Texas, prou bon jan, i un Indiana Jones francès més pesat que si et cau una ceiba de 400 anys al damunt, i que havia de demostrar a cada paraula del francoangloportuguès que parlava lo guai que arribava a ser. Un personatge, en Lonely Jones (després Planager, ja veieu que ens en vam fotre un rato jejeje). Relacions internacionals apart, de tot hi ha a la vinya del senyor, i mai se sap de qui t'has de refiar, que de més verdes en maduren, i chacal que se duerme, se lo lleva la corriente, San Juan Chamula en dia de mercat és això, un graaaan mercat (o com dirien els mexicans amb una paraula la mar de divertida, un tianguis), de menjar, d'artesanies, de roba, de calçat... tot en principi indígena, encara que segons la Pilar ens havia dit, algunes coses venen de Guatemala, o fins i tot de Perú. Allà sí que l'espanyol només es feia servir en la comunicació venedor-turista. Curositat majúscula de Chamula: l'església. La van fer els espanyols años ha, però als indígenes el rector no els hi devia caure del tot bé i el van fotre fora a cartes destemplades quan estaven encara a mig evangelitzar. I no n'hi ha tornat a haver. Com a resultat, el culte és raríssim: la gent d'aquest poble resa primer al Sol, i després a Sant Joan Baptista (l'església és de San Juan, recordem-ho), culte indígena barrejat amb cristià. A l'església no hi ha bancs, les estàtues de sants (que n'hi ha moltes) són posades a terra, sense altars, i cadascú resa al sant o la verge que vol. La gent que resa ho fa agenollada al terra, que és ple de pinassa escampada, i ho fan al darrere d'una multitud d'espelmes posades a davant seu, al terra mateix. Un parell de dones portaven pollastres i els van escanyar allà mateix, suposo que com a ofrena (espero que no ens tiressin cap mal de ojo). I com que era Nadal, l'església estava tota decorada per tot arreu amb llumetes de colors i musiquetes d'aquestes cutres d'aparador, que li donava un aire ben curiós. Tot una experiència religiosa, que diria l'Enriquito Iglesias.
Feta la visita a Chamula, poc quedava per veure a San Cristòfor de les Cases (res a veure amb el del Bosc, que és a Llambilles), i l'endemà vam fer via cap a la tornada, Tuxtla, però abans ens vam aturar a un poble també prou maco, Chiapa de Corzo. Aquí hi passa el riu Grijalva, que és com l'Ebre, amb pantans inclosos. Aquest riu, en un moment donat passa per un congost que és realment espectacular de veure: el Cañón del Sumidero, un dels punts de visita obligada si aneu a Chiapas. Es pot visitar amb llanxa i fas un recorregut de 30 km, amb unes vistes, i perdoneu que sigui repetitiu, espectaculars. L'única llàstima és que el riu no té cap mena de règim natural, perquè es troba tallat per una presa que abasteix d'electricitat el 25% de tot l'estat. Vist el Cañón, passejada pel poble i última nit a Chiapas. L'endemà, abans d'agafar l'autobús, visitem el zoològic de Tuxtla, una bona parada abans de marxar. Realment un zoo molt ben fet, només de fauna de Chiapas, i molt encarat a l'educació ambiental i la conservació. Hi veiem, finalment, el quetzal, i també un parell de jaguars, un d'ells negre (el que en diríem pantera), micos, etc.
A quarts de set de la tarda és hora d'agafar l'autobús. El viatge és més lent del previst, gràcies a l'amabilitat de l'exèrcit i la policia federal que ens fan parar 4 vegades a fer controls, se suposa que per veure si portem drogues o armes. Tres d'aquestes inspeccions són només de que puja el federal a l'autobús i fa un vistassu, però a les deu de la nit, a Veracruz, ens van fer baixar a tots i ens van tenir esperant més d'una hora. En fi, finalment després de més de 20 hores d'autobús sóc a Guadajalara, passant pel DF, on en unes poques hores agafaré un avió que em portarà a Nova Yorc Citi i després a Barcelona, després d'unes quantes moltes hores. I cap a casa un altre cop. Bon 2010, i bons reis!!! I espero que hagi sobrat algun torró...
1 comentari:
Que puc dir ... tens moooolta raó ... la selva lacandona és imprEssionAnt!! no vaig tenir tanta sort com tu de veure els monos aranya, jo vaig agafar el tour de la llanxa...i és veritat més gent implica menys bosc, i és realment una pena. San Juan Chamula, l'esglesia, tb impacta eh? pensar que tota aquella gent segueix la tradició maya ... xiulets per fer tornar les animes, fums i ofrenes de gallines, per tal que els deus no s'empòrtin els parents ... realment feia goig, veure que encara que coneixen i tenen possibilitat d'adoptar els metodes occidentals, és l'ultim al que recurriran, i en canvi prefereixen ser fermes a les seves creences i llengües.
que mes dir ...
és una regió per disfrutar - cultura, natura i essencia
Publica un comentari a l'entrada