Mar i muntanya

Quatre dies de vacances a Mèxic poden donar per molt si t'ajuntes amb les persones adequades i ets a l'estat de Jalisco. Amb en Poncho, la Bea i en Chemo han donat per pujar una muntanya de 4.200 metres i dos dies després, estar nedant al Pacífic mirant peixos en un escull de corall. Però com deia en Jack el Destripador, anem per parts...

En Poncho és un biòleg de Guadalajara que està fent la seva tesi de maestría sobre ocells en una estació d'anellament del Nevado, un parc nacional que està situat entre Jalisco i Colima, l'estat del sud. Àlies "el loco de Wisconsin", es passa totes les estones lliures empaitant ocells amunt i avall (entendreu que ens haguem entès per interessos comuns). La Bea és l'estellesa que ha voltat mitja Península per acabar els seus anys d'estudiant d'Ambientals a Girona i ara és aquí becada per ajudar en "lo que se tercie" a la gent de Manejo Forestal. I en Chemo és un altre tesista de maestría que estudia l'acumulació de combustibles en diferents boscos de Mèxic, al mateix departament que estem amb la Bea. O sigui, això eren dos mexicans, una navarresa i un català... sembla un acudit, vaja.

Vam marxar el dimarts al matí i després de comprar "despensa" vam engegar cap al Nevado, un volcà inactiu on han fet un parc nacional des d'un despatx: van agafar la cota 3.000 i d'allà cap amunt, protegit. La resta tant li fot, bàsicament perquè hi ha una empresa paperera que li va molt bé que de 3.000 en avall puguin fer les destrosses de fusta que calguin. Al costat hi ha un altre volcà, el Colima o Volcán de Fuego, que sí que està actiu i de fet anava escopint fumeroles. En Poncho ens va ensenyar el seu lloc d'anellament, unes pastures enmig d'un bosc d'avets (Abies religiosa), on agafa de 200 a 500 ocells cada dia que posa les seves 10 xarxes (!!!), a l'hivern, i allà vam dinar tacos de purè de frijoles amb chile (els mexicans) i sense chile (els peninsulars). Algun dia us explicaré del chile i del menjar mexicà... Després vam fer cap amunt del Nevado i després d'entrar al parc nacional i pagar 200 peles per cap com que ja era tardet vam fer una passejadeta i a muntar la tenda de campanya (3.200 metres) i a sopar i dormir. Portàvem estris de cuina i arròs i pasta per cuinar calent però la llenya humida i la fred ens van fer passar les ganes de fer foc després d'uns quants intents fracassats, o sigui que van quedar tacos freds de tonyina i més frijoles. De postres, una taronja per desencallar tant de frijol en vena, i a fer nones (jo mai havia dormit tan amunt, però cap problema). L'endemà la idea era aixecar-se aviat per pujar al cim del Nevado però els sacs de dormir es van enganxar pels tres companys d'expedició (el mal d'altura es veu que aguditza la mandritis), mentre que a un servidor la bufeta ja no el va deixar clapar més i em vaig dedicar a fer fotos de colibrís, que allà n'hi havia un piló i mig menjant nèctar d'unes escrofulariàcies que feien dos pamets. La foto que poso és d'un Hylocharis leucotis, un de petitet. Un se'ls imagina a la selva tropical, i mira, en un bosc de pins de 3.200 metres n'estava ple. Ja havent menjat una mica i desvetllats del tot vam tirar cap amunt i vam deixar el cotxe com a 3.500 metres d'alçada, des d'on vam començar l'ascensió al Nevado. A diferència del Pirineu, quan s'acaba el bosc aquí hi ha un desert de sorra volcànica, que és de molt mal caminar cap amunt. Ben cansats arribàvem a 4.000 metres amb la llengua a fora (foto), i la Bea i en Chemo van dir que no pujaven. Amb en Poncho, després de menjar una poma i veure la muntanyota allà davant, ens vam animar i encara que hi havia una mica de boira, vam començar a pujar. Fer cim va ser relativament ràpid (una horeta), i encara que es nota una mica l'alçada (només una mica de mal de cap i prou), la sensació d'haver pujat a 4.200 és indescriptible! I a 4.000 metres encara et trobes ocells, allà vam veure un Junco phaeonotus (un de petit) i un aligot (Buteo jamaicensis), que te'l trobes a qualsevol bosc dels que hi ha per baix.

El més divertit va venir després de pujar, que el guia, en Poncho, es va desviar per un corriol per anar més ràpid i ens vam trobar baixant per un barrancot sense camí que ens va dur gairebé a l'altra cara de la muntanya! Res tu, que ben reventats i sense forces ni menjar vam haver de fer mitja volta i tornar a pujar fins el coll d'on havíem sortit... va parir!! La sort era que allà no et podies perdre ni que volguessis, perquè tota l'estona veies el coll amb unes antenes de recepció i unes casetes (els de Protecció Civil fan un seguiment del volcà actiu, l'altre, que es veu perfecte des d'on érem). I llavors havíem d'arribar a la garita dels de Protecció Civil, i el nano estava tan cansat que no la trobava... un show vaja, al final ja va sortir la caseta i la Bea i en Chemo ens esperaven tot fent un cafè. Vam acabar l'aventura baixant fins al cotxe (foto del paisatge que es veia) i ja de fosc vam veure que un dia com aquest no es podia quedar amb un sopar fred, i vam anar fins a la cabanya dels treballadors del parc a demanar-los si ens deixaven la cuina per fer el sopar. No només ens van dir que sí sinó que ens van convidar a dormir a la cabanya, en llits de matalàs!! Va ser posar-se la manta a sobre i venir el tio del mazo, que ens vam quedar adormits a l'acte... no era per menys!

I l'endemà ens vam despertar rumberus i vam decidir anar a fer una capbussada a la platja, sí senyor. El problema és que la platja ens quedava a mig dia de camí en cotxe, o sigui que vam fer ruta tot el sant dia. Però no tot va ser cotxe! Baixant del Nevado vam fer via cap a Ciudad Guzmán, la segona ciutat de Jalisco després de Guadalajara, on vam esmorzar una "sincronizada" (ja he dit que un dia faré bloc gastronòmic) ben bona i un suc, i després vam anar cap a Colima, l'estat del sud de Jalisco, que vam travessar. Allà vam fer una parada a la laguna de María, paisatge totalment diferent del muntanyenc, i de l'alzinar, molt més tropical. Allà vam caminar una miqueta, vam veure quatre ocellets (un blauet de color verd, o sigui un verdet) i un martinet de color fosquet. Ja deixant els diminutius, vam anar a fer un senyor dinar a Suchitlán, i vam menjar chiles rellenos i mole. I després cap al següent poble, Comala, des d'on es veien els dos volcans que havíem vist des de 4.000 metres, ara des del pla. I sorpresa, el Colima (vam pujar l'altre, inactiu) treia fumarola! Es veu que passa sovint... Comala és un poble molt ben cuidat, ben pintat i ben netejat, i ben ple de guiris com nosaltres. Quan vam marxar ja eren les vuit del vespre i vam dir que si no feiem via ens agafaria la nit, i vam engegar cap a la costa. Com que el conductor (en Poncho) es veia molt cansat, vaig agafar el relleu una estona. Tot molt tranquil, ningú per la carretera i autopista de dos carrils fins a Manzanillo, ciutat de costa amb un dels ports comercials més importants del país. Vam arribar a la platja de Tenacatita cap a quarts d'onze, temps de "platicar" una estona, plantar la tenda i a fer nones.

Quina calor despertar-se al Pacífic després d'haver dormit a més de 3.000 metres! Però renoi quina vista. Qui s'ha despertat dins una tenda mirant el mar ja m'ho sap dir! La veritat és que la platja era maca, però no us imagineu que fos paradisíaca tampoc. Era una mica bruta, i no queda pas de les primeres del meu rànking de platges, havent estat al Caribe de Corn Island i als playones de Fuerteventura, doncs el llistó era altet. Però tenia un escull de corall a escassos 50 metres de la mateixa sorra, i ens vam llençar a l'exploració dels peixos de colors, les barracudes i les morenes. Ens hi vam estar tot el matí i el vermellot que ens va quedar a l'esquena així ho va demostrar. I què s'ha de fer llavors? Doncs ho heu endevinat: un bon dinar a base de peix fresc!! No tenien viejas amb mojo picón ni papas arrugadas, però no estava gens malament el menú, amb camarón (gambes) i peix trossejat, acompanyat amb unes cervesetes i unes tostadas de blat de moro. I què s'ha de fer després de dinar? Doncs si hi ha una hamaca a la vora, una bona migdiada, sí senyor! Després del son i abans de donar el viatge per finiquitat, els nostres guies ens van portar fins un poble on hi havia un manglar ple de cocodrils... sí sí, cocodrils! De cinc metres de llarg! Orale! I la gent donant-los menjar... el manglar estava separat dels carrers per un simple tancat de tela metàl·lica, mare meva. I diu que n'hi ha uns dos-cents, de diferents edats i mides. Els que vam veure et feien passar l'endormiscada de la migdiada de cop! Es veu que a alguns dels més vells ja els hi han posat nom i tot. El millor del cas és que a vegades surten de l'aiguamoll i se'n van a la platja a parar el Sol, i és clar, tothom cames ajudeu-me! I van d'un manglar a un altre pel mar... us imagineu estar amb les teves ulleres de sota aigua i trobar-te un cocodrilot nedant al teu costat?! Em va fer gràcia el cartell que hi havia al mig del poble, el de la foto de la dreta... Després de veure aquestes bestioles ja vam dir que millor tornar cap a l'interior, i vam agafar la carretera i a enfilar-nos un altre cop cap a la sierra de Manantlán, que s'ha de pujar abans d'arribar a la depressió on es troba Autlán. Fi de l'expedició, i tornada a la feina... ens esperava una pujada a las Joyas el següent dia... és a dir, continua l'espectacle! Ei, però ja per feina eh? No us penseu que tot són vacances! Eh! ;)